Marsol confia en la moderació dels propietaris i admet errors de previsió per l’augment de l’IPC en la guerra a l'Orient Mitjà
Alhora es reconeix que ni propietaris ni llogaters estan satisfets amb el projecte de llei
Les declaracions de la ministra Conxita Marsol aquest dilluns al programa Avui serà un bon dia arriben pocs dies després de la mobilització del 16M contra la descongelació dels lloguers, una protesta que va reunir centenars de persones per expressar la preocupació social davant l’augment previst dels preus del lloguer i la fi progressiva de les pròrrogues obligatòries.
Marsol admet obertament que no es va preveure un augment tan notori de l’IPC en un context global marcat per conflictes bèl·lics i tensions econòmiques. Aquesta afirmació, lluny de ser anecdòtica, evidencia una mancança estructural: governar sense anticipar escenaris previsibles. Que la inflació pogués disparar-se en un món interconnectat i inestable no era precisament una hipòtesi remota, sinó una possibilitat que molts analistes ja apuntaven.
El problema no és només l’error de càlcul, sinó la resposta. Davant d’aquesta realitat, la ministra insisteix en la idea de “confiar” que el mercat es vagi regulant i que els propietaris actuïn amb moderació.
El mecanisme que defensa —augments més elevats en contractes baixos i més limitats en contractes alts— pot semblar equilibrat sobre el paper, però planteja dubtes importants.
D’una banda, legitima increments significatius en els lloguers més assequibles, que són precisament els que afecten els col·lectius més vulnerables. De l’altra, es basa en la idea que el mercat respondrà de manera proporcional i justa, una premissa que l’experiència recent desmenteix.
Especialment preocupant és la normalització d’augments com el que ella mateixa exemplifica: passar de 400 o 500 euros a més de 600 en pocs anys.
La ministra reconeix que “és una pujada important”, però ho presenta com un ajust gairebé inevitable. Per a moltes llars, però, aquest increment no és una simple correcció: és una línia vermella.
A més, el discurs institucional es debilita quan es confronta amb la realitat de les pràctiques del mercat. Les cartes enviades per alguns propietaris —malgrat no tenir efectes legals, segons Marsol— generen incertesa i pressió sobre els llogaters.
"L'habitatge és un be de primera necessitat, no podem abusar si seguim atansant això tot continuarà encarint-se, per això vam incrementar l'impost de la plusvàlua".
Finalment, es defensa una llei “garantista, progressiva i equilibrada”, però alhora es reconeix que ni propietaris ni llogaters estan satisfets. Això podria interpretar-se com un signe d’equilibri polític, però també com una mostra que la mesura no resol el problema de base: l’accés real i sostenible a l’habitatge.
En resum, les declaracions de Marsol dibuixen una política que arriba tard, que es justifica en escenaris no previstos i que es fonamenta més en la confiança que en fets concrets.
