BPA, la peça andorrana de la policia patriòtica: d’una guerra contra el procés a una pregunta incòmoda per als Estats Units

Onze anys després de la nota del FinCEN, nous testimonis, investigacions judicials i documents institucionals obliguen a revisar com una operació concebuda per combatre l’independentisme català va acabar sacsejant un banc, la sobirania d’Andorra i la vida de desenes de persones.

Durant anys, la relació entre la denominada policia patriòtica espanyola i la desaparició de Banca Privada d’Andorra va ser presentada com una teoria defensada pels antics propietaris i directius de l’entitat. Una explicació incòmoda, construïda a partir d’enregistraments, testimonis i coincidències cronològiques, però encara allunyada d’una conclusió judicial definitiva.

Avui, aquesta història ja no ocupa només llibres, reportatges o converses enregistrades per José Manuel Villarejo. Ha arribat al Congrés dels Diputats, als tribunals andorrans, al judici de la família Pujol davant l’Audiència Nacional i, finalment, al procés de confirmació d’un ambaixador dels Estats Units.

Això no significa que ja s’hagi demostrat judicialment que el Govern espanyol va enganyar el FinCEN per destruir BPA. Aquesta conclusió continua exigint proves, accés als informes confidencials i una resolució judicial motivada. Però sí que significa que la pregunta ja no pot ser descartada com una simple teoria conspirativa: ¿va ser utilitzat un instrument nord-americà de lluita contra el blanqueig per executar una operació política concebuda a Espanya?

L’origen: una guerra que no era andorrana

Per entendre com BPA va quedar atrapada en aquest conflicte cal tornar a l’any 2012. Després de la gran manifestació independentista de l’Onze de Setembre i de la decisió del Govern d’Artur Mas d’impulsar una consulta sobre el futur polític de Catalunya, una part de l’aparell de l’Estat va començar a tractar l’independentisme com una amenaça que havia de ser combatuda també fora dels procediments policials i judicials ordinaris.

L’expressió “policia patriòtica” no designa una unitat oficial. És el nom amb què periodistes, parlamentaris i investigadors han identificat un grup de comandaments policials i responsables polítics que haurien utilitzat recursos públics per obtenir informació comprometedora sobre adversaris polítics, fabricar o exagerar informes i filtrar-los als mitjans de comunicació.

En aquest entramat apareixen reiteradament els noms de l’excomissari José Manuel Villarejo, l’excap d’Afers Interns Marcelino Martín Blas, l’exdirector adjunt operatiu Eugenio Pino, l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i altres comandaments o responsables de l’administració espanyola. El grau de participació i responsabilitat de cadascun continua sent controvertit, i molts d’ells han negat haver format part de cap operació il·legal.

L’objectiu immediat era localitzar comptes bancaris que poguessin comprometre Jordi Pujol, Artur Mas, Oriol Junqueras o els seus entorns familiars. Andorra, per la proximitat geogràfica, el pes del seu sistema financer i el secret bancari vigent en aquell moment, es va convertir en un territori prioritari.

BPA va quedar així situada en el centre d’una guerra política aliena. No perquè fos l’únic banc andorrà on pogués existir informació sobre dirigents catalans, sinó perquè determinats comandaments policials espanyols consideraven que l’entitat podia ser pressionada.

Les pressions sobre BPA

El juny de 2014, l’aleshores conseller delegat de BPA, Joan Pau Miquel, va rebre al seu despatx Celestino Barroso, agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola a Andorra. Miquel va enregistrar la conversa. Segons la transcripció que posteriorment va aportar al Congrés, Barroso es va presentar com a portador d’un “missatge de Madrid” i li va advertir que el Banc d’Espanya podia “donar un cop de destral” a Banco Madrid, la filial espanyola de BPA, i que hi havia interessos nord-americans disposats a actuar contra l’entitat.

Miquel va mantenir després diverses reunions a Madrid amb Marcelino Martín Blas, que inicialment s’hauria identificat amb el nom de “Félix”. El febrer de 2025, davant la comissió d’investigació del Congrés, va declarar que Martín Blas li havia fet llegir un text amb un missatge explícit: “Estem en guerra amb el nacionalisme català; volem els comptes de Pujol, Mas i Junqueras”. El mateix testimoni va explicar que se li hauria plantejat una elecció entre col·laborar amb l’Estat espanyol o assumir-ne les conseqüències. Aquest relat consta en el Diari de Sessions del Congrés.

El març de 2026, Miquel va tornar a explicar aquests fets, aquesta vegada com a testimoni en el judici contra la família Pujol davant l’Audiència Nacional. Va negar haver lliurat la informació bancària que posteriorment va publicar El Mundoi va insistir que havia estat sotmès a coaccions perquè facilités dades de les famílies Mas, Junqueras i Pujol. La declaració va situar dins d’un procés judicial espanyol el mateix relat que BPA sostenia des de feia anys. El País va recollir detalladament el testimoni.

Els comandaments policials assenyalats han negat, minimitzat o reinterpretat aquestes actuacions. Aquesta contradicció és rellevant: existeixen reunions reconegudes, un enregistrament i diferents testimonis coincidents, però encara falta determinar judicialment qui va donar les ordres, amb quina finalitat exacta i fins on arribava la cadena política de comandament.

El pont amb Washington

El segon element de la història és la intervenció de la Guardia Civil i del servei espanyol de prevenció del blanqueig, el SEPBLAC, en el trasllat d’informació als Estats Units.

El llibre Los trileros del tío Sam dedica una part important de la seva investigació al comandant de la Guardia Civil Basilio Sánchez Portillo. En una declaració judicial, aquest agent va afirmar que la investigació dirigida pel seu equip havia estat a l’origen de les informacions facilitades a les autoritats nord-americanes. Les dades feien referència, entre altres assumptes, a clients russos, veneçolans i xinesos investigats en causes que, en alguns casos, ja estaven judicialitzades.

El problema és que l’informe concret transmès al FinCEN continua sense ser públic. No es coneix íntegrament quina informació contenia, qui la va redactar, quins advertiments hi figuraven ni fins a quin punt el FinCEN va verificar de manera independent les afirmacions rebudes.

Els enregistraments de Villarejo coneguts a partir de 2022 van reforçar les sospites. En una de les converses, l’excomissari afirmava que s’havien enviat als nord-americans informes amb informacions falses o exagerades sobre BPA. Però Villarejo és alhora testimoni, participant en aquella estructura policial i persona amb interessos propis en múltiples procediments. Les seves paraules constitueixen un indici important, no una prova autosuficient.

El novembre de 2025, Villarejo va declarar davant la justícia andorrana i va sostenir que la intervenció de BPA havia estat impulsada pel Govern de Mariano Rajoy en el marc de l’operació Catalunya. També va afirmar que l’objectiu era obtenir informació sobre dirigents independentistes i que BPA havia estat castigada per no facilitar-la. Aquesta és la seva versió, recollida en la declaració davant la batlle andorrana, però posteriorment l’excomissari ha tornat a relativitzar alguns aspectes de la seva participació.

Mariano Rajoy, per la seva banda, va negar davant la comissió d’investigació del Congrés haver tingut coneixement de la policia patriòtica o haver pres cap decisió sobre BPA. La seva posició consta igualment en el Diari de Sessions del 5 de març de 2025.

L’arma financera que no necessita una sentència

El 10 de març de 2015, el FinCEN, organisme dependent del Departament del Tresor dels Estats Units, va qualificar BPA d’entitat financera de “preocupació principal en matèria de blanqueig”. La nota oficial nord-americana atribuïa a alts directius del banc la facilitació d’operacions de blanqueig vinculades al crim organitzat rus i xinès, a la corrupció internacional i a altres activitats delictives.

El FinCEN no va dictar una sentència penal ni va ordenar formalment la liquidació de BPA. Va iniciar el procediment previst a la secció 311 de la USA PATRIOT Act i va proposar impedir que les entitats nord-americanes mantinguessin comptes de corresponsalia amb el banc andorrà.

Però en el sistema financer internacional una designació d’aquest tipus produeix efectes abans que conclogui el procediment. Cap banc vol assumir el risc de continuar operant amb una entitat assenyalada pel Tresor nord-americà. La conseqüència pràctica és l’aïllament en dòlars, la ruptura de les relacions de corresponsalia, la pèrdua de confiança dels clients i la impossibilitat de continuar funcionant amb normalitat.

Les autoritats andorranes van intervenir BPA immediatament. Pocs dies després, el Banc d’Espanya va intervenir Banco Madrid. Joan Pau Miquel va ser detingut i va romandre prop de dos anys en presó provisional. BPA va ser sotmesa a un procés de resolució, els actius considerats transferibles es van traspassar a Vall Banc i la resta va quedar dins d’un llarg procés de liquidació. Banco Madrid també va desaparèixer.

El FinCEN va retirar la seva designació un any després. Tanmateix, la resolució publicada al Federal Register no afirmava que les acusacions inicials fossin falses. La justificació oficial va ser que, després de la intervenció i reestructuració, BPA ja no operava com una entitat que pogués representar una amenaça per al sistema financer nord-americà. Per tant, la retirada no equival jurídicament a una exoneració, però tampoc va permetre aclarir públicament la qualitat i l’origen de la informació que havia provocat la designació.

El banc ja havia estat destruït abans que es pogués sotmetre aquella informació a un debat contradictori.

Les conseqüències que continuen obertes

La desaparició de BPA no només va afectar els seus accionistes. Va perjudicar treballadors, clients, empreses, proveïdors i famílies que van quedar atrapats en una crisi reputacional i judicial sense precedents a Andorra. També va posar en qüestió la capacitat d’un petit Estat per resistir una pressió combinada procedent d’Espanya i dels Estats Units.

A Espanya, diferents procediments relacionats amb Banco Madrid van acabar sense condemnes per blanqueig contra els seus antics administradors i treballadors. 

A Andorra, en canvi, la primera causa BPA, vinculada a l’operativa de Rafael Pallardó i al grup de Gao Ping, va concloure el 15 de juliol de 2025 amb la condemna de divuit dels vint-i-quatre acusats. I antics directius i empleats de BPA van rebre penes de presó, inhabilitacions i multes. La sentència, de més de sis mil pàgines, no és ferma i ha estat recorreguda davant el Tribunal Superior. RTVA va informar de l’abast de la resolució.

La possible existència d’una operació política contra BPA va manipular o exagerar informacions per provocar la intervenció de tota l’entitat?

La possible il·legalitat de les actuacions policials, administratives o polítiques van desencadenar la desaparició del banc? Perquè la informació manipulada va contaminar l’origen de les investigacions, va condicionar l’actuació de les autoritats i va impedir que els afectats poguessin conèixer i discutir les proves utilitzades contra ells.

Què aporten realment les noves notícies?

La novetat més significativa es va produir als Estats Units. Durant el procés de confirmació de Benjamin Leon Jr. com a ambaixador a Espanya i Andorra, el senador Bill Hagerty li va preguntar per escrit si coneixia l’actuació del FinCEN contra BPA i si treballaria amb el Departament del Tresor i els governs espanyol i andorrà perquè l’ús d’aquestes facultats fos just, transparent i respectuós amb el degut procés.

Leon va respondre afirmativament. La pregunta i la resposta consten en el document oficial del Comitè de Relacions Exteriors del Senat.

L’abril de 2026, La Vanguardia va interpretar aquesta resposta com el compromís dels Estats Units d’investigar si el FinCEN havia estat enganyat per la policia patriòtica. La notícia és políticament rellevant, però necessita una precisió: el document oficial no anuncia literalment l’obertura d’una investigació retrospectiva ni afirma que el FinCEN fos utilitzat amb finalitats polítiques. El que acredita és que el cas BPA ha arribat formalment al Senat nord-americà i que el representant diplomàtic es compromet a abordar l’ús d’aquestes facultats amb transparència i respecte al procediment degut.

Paral·lelament, la causa andorrana contra Rajoy, Fernández Díaz, Montoro i diversos comandaments policials es va reactivar durant el 2025, després que una primera comissió rogatòria fos rebutjada per la justícia espanyola per manca de concreció. La batlle instructora va acordar completar-la i va prendre declaració a Villarejo.

A Espanya, una nova querella presentada per Higini Cierco i Joan Pau Miquel contra antics responsables del Banc d’Espanya i del SEPBLAC ha arribat a l’Audiència Nacional. La querella sosté que hi va haver una actuació coordinada i que les pressions policials formen part del context que va conduir a la intervenció de BPA i Banco Madrid. A maig de 2026, la seva admissió definitiva encara estava pendent de resolució, segons la informació publicada sobre el procediment.

La pregunta que continua sense resposta

Onze anys després, encara falta conèixer la peça central: l’informe complet que va arribar al FinCEN i les comunicacions mantingudes entre les autoritats espanyoles, andorranes i nord-americanes abans del 10 de març de 2015.

Sense aquesta documentació no es pot determinar definitivament si els Estats Units van actuar sobre informació veraç però incompleta, sobre sospites deliberadament exagerades o sobre dades manipulades amb una finalitat política. Tampoc no es pot establir fins a quin punt el Govern d’Andorra coneixia l’origen del conflicte, quina capacitat real tenia per oposar-s’hi i per què va acceptar una intervenció tan ràpida sense exigir abans un procediment contradictori.

El cas BPA ja no tracta només sobre si en una entitat bancària es van produir operacions irregulars. Tracta de saber si els mecanismes internacionals creats per combatre el crim financer poden ser instrumentalitzats per governs o estructures policials per perseguir objectius polítics; si un país petit pot defensar la seva sobirania davant una pressió exterior d’aquesta magnitud; i si és acceptable destruir una institució abans que els afectats puguin conèixer i discutir les acusacions formulades contra ella.

Los trileros del tío Sam va formular aquesta hipòtesi quan una part important de les proves encara es trobava dispersa entre filtracions, enregistraments i procediments judicials incipients. Les notícies dels darrers anys no han dictat encara una resposta definitiva, però han traslladat la pregunta al lloc on sempre hauria d’haver estat: davant els parlaments, els tribunals i les institucions obligades a retre comptes.

La qüestió ja no és si la història mereix ser investigada. La qüestió és per què, després d’onze anys, els documents capaços d’explicar-la continuen sent secrets.