EDITORIAL | Un any de La Veu Lliure: vam venir a sacsejar el tauler

Fa exactament un any va néixer La Veu Lliure. No ho fèiem per ocupar una cadira més dins del panorama mediàtic andorrà. Tampoc per reproduir les mateixes dinàmiques, explicar les mateixes notícies ni competir per les mateixes engrunes informatives.

Vam néixer per sacsejar el tauler.

I els primers resultats van arribar abans del que fins i tot nosaltres podíem imaginar. Durant el primer mes, els continguts de La Veu Lliure van superar els 25 milions de visualitzacions a les xarxes socials. Un impacte extraordinari per a un projecte que acabava de començar en un dels països més petits d’Europa.

Però els inicis no van ser fàcils.

Una part de l’ecosistema mediàtic tradicional va optar inicialment per ignorar-nos o minimitzar-nos. Mentre ministres, polítics, empresaris i altres personalitats començaven a interessar-se pel projecte, dins d’una part de la professió semblava existir la convicció que La Veu Lliure seria un fenomen passatger.

No ho va ser.

En una entrevista amb Gabi Fernández, per exemple, el director del Diari d’Andorra, Ignasi Planell, va restar importància al nostre impacte. En diferents espais dedicats a parlar amb professionals dels mitjans del país, La Veu Lliure tampoc va rebre inicialment la mateixa consideració que altres capçaleres consolidades, més enllà de la participació de Marc Urgell a RTVA als inicis del projecte.

Un any després, el panorama és molt diferent.

Quan deixes de ser una anècdota i ets el rival a batre

La Veu Lliure va arribar als 22.000 seguidors a Instagram abans que cap de les principals capçaleres tradicionals del país, demostrant que una nova generació de lectors estava disposada a consumir informació andorrana d'una manera diferent.

Però les xifres només expliquen una part de la història.

El nostre principal èxit ha estat un altre: aconseguir que moltes de les discussions que avui ocupen la política andorrana hagin passat abans per les nostres pàgines.

Ho hem fet amb l’Acord d’associació amb la Unió Europea. Amb la immigració. Amb l’avortament. Amb l’habitatge. Amb l’economia. Amb la fiscalitat. Amb les relacions internacionals d’Andorra.

No ens hem limitat a explicar què havia passat.

Hem intentat explicar què estava a punt de passar.

I probablement cap notícia resumeix millor aquesta manera d’entendre el periodisme que l’Acord d’associació.

Quan bona part del debat públic encara transitava per altres coordenades, La Veu Lliure va avançar amb mesos d’antelació que l’Acord d’associació tindria naturalesa mixta. Ho vam fer a partir de fonts, declaracions i informació procedent de les institucions europees.

Després va arribar la confirmació oficial.

Aquella informació ja no era només una notícia andorrana. La qüestió va traspassar fronteres i va tenir ressò a Espanya, França i Itàlia, perquè afectava directament el procediment europeu de ratificació d’un acord internacional.

Aquest és el periodisme que volíem fer quan vam començar.

No esperar la nota de premsa.

No esperar que algú altre publiqui.

No esperar que una institució decideixi quan una informació pot convertir-se en notícia.

Preguntar, buscar, contrastar i avançar.

Andorra també pot entrevistar el món

Durant aquest primer any també hem volgut trencar una altra frontera: la idea que un mitjà andorrà havia de limitar necessàriament el seu radi d’acció al Principat.

Per La Veu Lliure han passat diplomàtics, empresaris, economistes, polítics i personalitats amb projecció internacional.

Hem conversat amb l’ambaixador de Rússia, amb responsables institucionals espanyols, amb empresaris i creadors, amb figures com Gerard Piqué i amb economistes com Miguel Anxo Bastos, entre molts altres perfils que difícilment haurien aparegut de manera habitual en l’agenda mediàtica andorrana.

També vam explicar abans que molts altres fenòmens empresarials i digitals que acabarien convertint-se en converses massives fora de les nostres fronteres.

Això forma part d’una convicció que mantenim intacta després de dotze mesos: Andorra és petita; el seu periodisme no té per què ser-ho.

Competir també obliga els altres a millorar

L’arribada d’un nou competidor sempre incomoda.

És normal.

Durant dècades, el panorama informatiu andorrà ha estat dominat per unes poques capçaleres amb estructures, contactes i posicions consolidades. La Veu Lliure va arribar sense aquesta herència i sense demanar permís.

I probablement aquesta sigui una de les millors coses que ens han passat.

Perquè la competència és saludable.

Quan un mitjà publica una exclusiva, obliga els altres a reaccionar. Quan un periodista formula una pregunta incòmoda, obliga els altres a formular-ne una altra. Quan una redacció investiga un document, obliga la resta a mirar-lo.

No pretenem ser infal·libles. Ens equivocarem. Com qualsevol redacció.

Però resulta difícil no observar com, mentre se'ns qüestionava pel fet de ser nous, capçaleres amb dècades d’experiència continuaven publicant errades, confonent localitzacions, dient CEO del Sexe al cap de Govern o havent de rectificar informacions que haurien d’haver superat els controls editorials més elementals.

L’antiguitat d’una capçalera no converteix automàticament el seu periodisme en millor.

I la joventut d’un mitjà tampoc el condemna a ser irrellevant.

Al final, decideix el lector.

Les fonts no s’hereten: es treballen

També hem après una altra lliçó durant aquest any.

Tenir bones fonts no consisteix simplement a rebre filtracions dels mateixos entorns institucionals que han alimentat tradicionalment les redaccions del país.

Les fonts es construeixen.

A Brussel·les. A Madrid. A París. A Barcelona. Dins del Govern. A l’oposició. Entre empresaris. Diplomàtics. Funcionaris. Advocats. Economistes. Treballadors. Veïns.

Aquesta xarxa és la que ens ha permès publicar informacions que difícilment podien obtenir-se esperant davant d’un comunicat oficial.

I és, probablement, un dels actius dels quals estem més orgullosos.

Perquè una exclusiva no és un titular cridaner.

Una exclusiva és que algú confiï en tu una informació que encara no coneix ningú més.

Un periodisme en més d’una llengua

També vam decidir que les fronteres lingüístiques no limitarien la nostra audiència.

El català és i continuarà sent una llengua essencial de La Veu Lliure i del país que expliquem. Però hem publicat també en castellà i anglès, perquè si una notícia d’Andorra té transcendència internacional, no té sentit esperar que siguin altres mitjans els que l’expliquin al món.

Volem que una informació publicada a Andorra pugui ser llegida directament des de Madrid, Brussel·les, París, Londres o qualsevol altra capital.

Sense intermediaris.

Un any després

Ens van ignorar.

Després ens van mirar.

Després ens van criticar.

I finalment van haver de competir.

Aquest és probablement el millor resum del nostre primer aniversari.

La Veu Lliure no ha arribat fins aquí perquè tingui més història que ningú. Precisament tenim menys que gairebé tots.

Hem arribat perquè hem corregut.

Perquè hem preguntat.

Perquè hem buscat fonts fora dels circuits habituals.

Perquè hem entès les xarxes socials com una plaça pública i no com un simple aparador on penjar enllaços.

Perquè hem assumit riscos editorials.

I perquè mai no hem acceptat que el fet que una cosa «sempre s’hagi fet així» sigui un argument suficient per continuar fent-la igual.

Un any després, podem mirar enrere i recordar aquells primers dies en què alguns pensaven que tot això duraria poc.

Avui ja no ens preocupa que ens prenguin seriosament.

Ens preocupa què publicarem demà.

Perquè els aniversaris serveixen per mirar enrere, però La Veu Lliure no va néixer per contemplar el que ja havia passat.

Va néixer per arribar abans.

I això és exactament el que continuarem intentant fer.

Gràcies als qui ens heu llegit, compartit, criticat, filtrat informació, concedit una entrevista o confiat una història durant aquests primers dotze mesos.

I també gràcies als qui pensaven que no duraríem.

Ens heu donat un motiu més per continuar.