El Gran Reemplaçament d’Europa

«Els estats es conquereixen a través dels úters». La frase, atribuïda a Gaddafi, pot semblar una provocació, atracció fàcil al lector, però pren una dimensió diferent quan recordem que, l’any 2010 el líder libi va advertir que Europa seria «conquerida sense disparar un sol tret». 

Avui, en una Europa marcada per una natalitat en mínims històrics i una immigració creixent, potser ha arribat el moment de preguntar-nos si allò que aleshores semblava una exageració per sortir a TV era, en realitat, una amenaça. 

Europa viu una paradoxa difícil d’ignorar. Les societats occidentals tenen cada vegada menys fills i si els tenen és cada vegada més tard... El preu de l’habitatge, la precarietat laboral i la dificultat de conciliació hi tenen un paper evident, però hi ha també una qüestió cultural. 

Durant dècades, Occident ha convertit l’èxit individual, el consum i la realització personal en els grans objectius de la vida, mentre que la família ha anat quedant relegada a una opció més entre moltes altres. Aquí el gran problema, ja que hem arribat a una situació gairebé absurda on es prefereix tenir un gos i criar-lo com un fill a tenir realment descendència perquè es presenta sovint com una càrrega econòmica i vital inassumible. I mentre Europa deixa de tenir fills, necessita cada vegada més immigració per sostenir el seu mercat laboral i el seu sistema econòmic. Aquí és on les polítiques que durant dècades han defensat una determinada concepció globalista de la societat mereixen ser qüestionades. 

El globalisme europeu ha tendit a entendre les societats com espais cada vegada més intercanviables, sense tenir en compte l’adaptació de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la mobilitat de persones es presenta gairebé sempre com un fenomen econòmicament necessari, però una política migratòria no és mai només una política econòmica. Quan entren milions de persones en una societat, aquesta societat canvia i pretendre que els efectes no existeixin perquè resulta incòmode parlar-ne no és tolerància, és negar la realitat.

És en aquest punt on apareix el debat sobre el Gran Reemplaçament. Una teoria que es basa en el fet que existeix un pla per substituir les poblacions europees per poblacions immigrades. 

No cal imaginar una conspiració secreta perquè una substitució demogràfica es produeixi. Pot ser el resultat acumulat de decisions polítiques perfectament públiques, Ceuta n’és l’exemple clar: estan temptejant el terreny i estudiant la reacció del govern espanyol per més tard entrar a Melilla.

Això no significa que els immigrants, musulmans o no, arribin a Europa amb un projecte homogeni de substitució. La qüestió que intento plantejar és una altra: quines conseqüències produeix una política migratòria massiva quan es combina amb una població autòctona que deixa de reproduir-se? Huntington ja advertia a què els grans conflictes del futur podrien tenir menys a veure amb les ideologies polítiques i més amb les diferències culturals i civilitzacions. 

La seva tesi va ser molt criticada per l'esquerra woke, però continua plantejant una qüestió que ara mateix està sobre la taula: pot sobreviure una societat quan els seus ciutadans no comparteixen un mínim marc cultural, històric i de valors?

Aquesta pregunta adquireix una dimensió especialment rellevant en el cas de la immigració procedent de països musulmans. No perquè els musulmans siguin incompatibles amb Europa, no se’m malentengui, sinó perquè Europa ha estat durant anys incapaç d’articular una política d’integració exigent. 

La integració no pot consistir simplement a viure dins les mateixes fronteres. Ha d’implicar també acceptar les normes, les institucions i els principis fonamentals de la societat d’acollida, cosa que ja hem vist que no s’ha exigit, Espanya i França en són l’exemple clar, només cal sortir per alguns carrers de Barcelona per veure que no hi queda ni un local.

I aquí és on l’autor Murray resulta especialment interessant. A The Strange Death of Europe, (llibre molt interessant per a qui li interessi el tema) Murray no descriu només una crisi migratòria, sinó una crisi de confiança europea. Una civilització que ja no sap què és, que dubta de la legitimitat de la seva pròpia història i que considera sospitós defensar la seva identitat difícilment pot esperar que aquesta identitat es mantingui intacta.

A hores d’ara, Europa ha desenvolupat una curiosa contradicció, i les polítiques impulsades per la Unió Europea hi tenen molt a veure. D’una banda, afirma voler preservar els seus estats del benestar, els drets individuals, la igualtat entre homes i dones, la llibertat sexual i religiosa i els principis democràtics que sostenen les societats occidentals. 

De l’altra, ha impulsat una política migratòria que ha facilitat l’arribada de persones procedents de societats on aquests mateixos principis són un pecat (i en alguns casos amb pena capital): països on els drets de les dones continuen fortament restringits o on l’homosexualitat encara és perseguida legalment o socialment. La qüestió, per tant, no és d’on prové una persona, sinó si el nostre model d’integració exigeix realment l’acceptació dels principis fonamentals sobre els quals es construeix la democràcia europea.

I aquesta és la gran contradicció de les polítiques globalistes que sembla que fa por dir en veu alta, unes polítiques que han estat molt eficaces a l’hora de facilitar la circulació de capitals, mercaderies i persones, però molt menys a l’hora de preguntar-se què passa amb les comunitats polítiques que reben aquests fluxos. Una economia pot funcionar amb treballadors procedents de qualsevol lloc del món. Una nació, però, és alguna cosa més que una economia. És família i comunitat.

I aquí resideix la qüestió que més incòmoda. El futur d’Europa no es decidirà únicament a les fronteres. Es decidirà també a les llars europees. En la capacitat d’una generació per formar famílies, tenir fills i transmetre’ls una cultura que consideri digna de ser conservada.

Una civilització no desapareix necessàriament després d’una guerra o d’una invasió. També pot transformar-se lentament, sense violència i sense que ningú hagi ordenat explícitament que ho faci. N’hi ha prou amb una societat que deixi de reproduir-se, una classe dirigent que no vulgui parlar de les conseqüències i unes polítiques que assumeixin que qualsevol buit demogràfic pot ser simplement ocupat. 

No sabem si el futur demostrarà que la teoria del Gran Reemplaçament era una profecia o una exageració. Però sí que sabem una cosa: la demografia no és una opinió. I si Europa continua tenint menys fills, rebent més població i renunciant al debat sobre què significa ser europeu, el canvi demogràfic deixarà de ser una hipòtesi per convertir-se en el fet polític més important de les pròximes dècades.

El problema d’Europa no és només qui arriba, sinó que cada vegada neixen menys europeus. I cap política migratòria pot substituir indefinidament allò que una societat ja no és capaç de donar-se a si mateixa.