Per què l’AA trencaria el model actual d’immigració?
Article d’opinió del Pacte Ciutadà
Ens centrarem en dos dels requisits —els dos amb més impacte— que ha imposat la UE dins del text de l’AA per aconseguir una àmplia circulació de nacionals de la UE a Andorra:
Obrir totalment els reagrupaments familiars, sense que Andorra pugui continuar exigint els actuals mínims d’ingressos per persona reagrupada.
El punt III de l’Annex VIII de l’AA estableix clarament que tots els familiars dels nacionals d’un Estat membre de la UE, amb permís de residència, tindran dret a obtenir un permís de residència a Andorra amb la mateixa validesa que la persona de la qual depenen. El Govern no ha fet públic el nombre de persones que es podrien beneficiar d’aquest dret de reagrupament, però, tenint en compte que:
el salari mínim és de 1.568,67 EUR;
actualment Immigració exigeix un salari de dos cops l’import del salari mínim, és a dir, més de 3.137,34 EUR per reagrupar una persona;
segons la CASS, més del 70% de la població cobra menys d'aquest import de 3.137,34 EUR;
s’ha de concloure que actualment moltes persones no poden reagrupar els seus familiars i que l'obertura al reagrupament familiar que imposaria l’AA obriria la porta —de cop— a desenes de milers de persones. Uns reagrupaments que es farien sense les garanties que les famílies reagrupades tinguessin suficients ingressos per fer front al cost de la vida a Andorra. Fet que generaria evidents problemes socials i requeriria dels corresponents ajuts públics.
La combinació de tres obligacions per a Andorra: (1) obligar Andorra a atorgar l’estatus de resident permanent als nacionals de la UE amb més de 5 anys; (2) obligar Andorra a fer que els residents permanents deixin de comptar com a permisos de residència vàlids; i (3) establir l'obligació a Andorra d’atorgar els nous permisos de residència que calguin cada any perquè, sense comptar els qui esdevenen nous residents permanents, el creixement net d’autoritzacions de residència —per exemple en el cas dels permisos de més de 12 mesos amb activitat econòmica— sigui d'un 7% per sobre de la mitjana d’autoritzacions dels darrers 5 anys.
Aquesta fórmula dinàmica del càlcul de noves autoritzacions és molt diferent de la vella normativa de Liechtenstein que tant menciona el Govern.
La vella normativa de Liechtenstein estableix un creixement fix anual en relació amb un percentatge de les residències del 1998. Per aquest motiu, Liechtenstein atorga cada any una xifra fixa de permisos.Però l’AA crea una obligació dinàmica, molt diferent, per a Andorra.
La combinació de crear l'obligació d’atorgar l’estatus de resident permanent als nacionals de la UE amb més de 5 anys de residència (uns 25.000 dels 40.000 residents de llarga durada amb activitat econòmica), més el fet que aquests nous residents permanents deixin de comptar en el nombre de permisos de residència vàlids, més el fet que Andorra hagi d’atorgar cada any el nombre de residències que calguin perquè el nombre de residències vàlides —en el cas de llarga durada i activitat econòmica— representi un creixement de més del 7% per sobre de la mitjana de permisos vàlids dels darrers 5 anys, esdevé una combinació diabòlica d’obligacions. Lluny queden les minses quotes de Liechtenstein basades en un valor fix.
El cas d’Andorra, amb l’AA, queda regit per una fórmula dinàmica en la qual no es podrà comptar el nombre de persones que cada any esdevinguin residents permanents. Un escenari totalment diferent del de Liechtenstein que impedeix que el seu cas sigui comparable al nostre i impedeix que tota la jurisprudència o experiència aplicable a Liechtenstein es pugui considerar vàlida per al cas d’Andorra.
En qualsevol cas, per molt que es vulgui contrainterpretar la fórmula del càlcul de quotes, sols amb la pujada d’immigració —amb seriosos efectes socials— que comportaria el reagrupament familiar lliure, hem de concloure que el model d’immigració a Andorra que resultaria amb l’AA no tindria gaire res a veure amb el que tenim actualment. Evidentment, amb l’AA, el resultat seria un teixit social tensionat, amb fortes necessitats a cobrir per l’Estat i que no tindria gaire res a veure amb l’actual teixit social del país.