Inversió estrangera i immigració: quan la burocràcia castiga els qui volem que vinguin

Recentment, el cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, va concedir una entrevista a RTVA, en què va sorgir la controvèrsia de la inversió estrangera i la seva conveniència. 

En un discurs, al meu parer molt ben plantejat, el cap de Govern va posar sobre la taula que no es pot tenir tot. Si volem tenir pensions a llarg termini, infraestructures a mitjà termini i un pressupost públic per poder fer polítiques públiques a curt termini, cal que hi hagi activitat econòmica, i la inversió estrangera aporta, sens dubte, un gran volum d’activitat econòmica.

Això és així per a tothom que ho vulgui entendre. Evidentment, si ets dels que creuen que els diners creixen dels arbres, o que hi ha una impressora màgica que imprimeix diners i els crea per art de màgia, o directament no hi penses, no entendràs aquest article. Al contrari, si saps alguna cosa d’economia —o si més no t’interessa— i apliques el sentit comú, ho entendràs. Els recursos són limitats. Limitats a què? Limitats a la riquesa del país. 

I què genera riquesa? La generen els negocis en funcionament. Els negocis són els empresaris i els treballadors: la màquina que fa que el país produeixi béns i serveis i que genera rendiments que després es poden redistribuir. És el que ens garanteix un futur com a economia i com a país.

En aquest sentit, darrerament s’han endurit les polítiques migratòries del país. Per què? Perquè, malgrat aportar activitat econòmica, l’encariment dels pisos per l’arribada de nous residents generava una tensió a curt termini que, en un moment concret, va pesar més que pensar en el llarg termini. 

El que pot cercar Andorra són residents que aportin valor i estabilitat, que no generin un perjudici a la reputació del país, que paguin impostos i cotitzacions, de manera que tinguem infraestructures, més recursos públics i garantides les pensions per a tots els andorrans.

Doncs bé, un cop endurida aquesta llei —al meu criteri, d’una manera abrupta i excessivament precipitada, però amb una bona finalitat, que és la de regular l’entrada massiva de residents—, ara ens trobem que aquests nous residents, en ocasions, són maltractats. Estem a favor que hi hagi un millor perfil de resident? 

És clar que sí. Però el servei del país ha de ser prou bo i ha d’estar a l’alçada d’aquests nous residents que hem escollit, que volem que vinguin.

I parlo concretament de la notícia que publicava també La Veu Lliure sobre l’anul·lació del permís de residència de molts dels nous residents. La normativa d’immigració és francament complicada i, al meu parer, defectuosa. Quan una persona trasllada la seva residència al Principat, no ho fa només aquesta persona: ho fa tota la unitat familiar. 

Quin sentit té que no es tramiti de manera unitària, grupal, tota la unitat familiar? No seria més lògic que es presentés la documentació acreditativa de la capacitat econòmica de tota la família de cop?

Actualment, primer ha d’arribar el cap de família i cotitzar tres mesos complets a la CASS, cosa que ens pot portar fins a quatre mesos de situació abans de reagrupar la família. I, és clar, les famílies no es trenquen. Un pare o una mare de família no pot abandonar els fills i la parella en un altre país i venir sol en expedició. Les famílies es desplacen de manera conjunta. Aquest desplaçament conjunt fa que durant els mesos que duren els tràmits, tota la família romangui al país.

Però què passa quan els tràmits i les burocràcies diverses d’inversió estrangera, de notaries, de registres o d’autorització de comerç s’allarguen? Doncs que en algunes ocasions es pot donar la situació en què una unitat familiar no es pugui reagrupar dins d’aquest termini de noranta dies de sojorn com a turistes, cosa que converteix la situació en irregular. Irregular perquè la persona estigui incomplint la llei? 

No: irregular perquè l’articulació de la norma, juntament amb la realitat fàctica de les demores inacceptables dels tràmits a Andorra, crea una situació sobrevinguda. Aquesta situació sobrevinguda, evidentment, és resolta pel mateix administrat presentant la reagrupació. Però, de vegades, ho fa unes setmanes o uns mesos més tard de la data límit dels noranta dies.

Doncs bé, Immigració ha considerat que aquesta presentació tardana de forma absolutament voluntària i amb bona fe —provocada en tots els casos per demores de la mateixa administració— és motiu d’anul·lació del permís de residència. Perquè, és clar, durant uns mesos, els menors van estar en situació irregular, escolaritzats. 

Crec que això és un sense sentit, una aplicació absolutament desproporcionada de la norma, i el seu objectiu no era en cap cas aquest, sinó que cap menor estigui desprotegit ni hi hagi situacions irregulars on els administrats ocultin els menors.

En aquest cas no som davant d’una situació irregular: som davant d’una situació derivada de les demores de l’administració, que els mateixos pares estan intentant resoldre presentant l’expedient de reagrupació. Amb la qual cosa no s’hi pot apreciar ni mala fe ni cap mena de perjudici per a l’administració.

La lògica demanda a crits que es corregeixi la disfunció, declarant la nul·litat de les anul·lacions dels permisos en els casos on els administrats han actuat voluntàriament i de bona fe. Així com es plantegi una modificació legislativa considerant els terminis dels tràmits de la resta d’administracions, o si més no, es mantingui l’actual normativa però s’interpreti d’una manera justa i coherent, interpretant que una família que sojorna al Principat i es troba en tramitacions diverses, no pot ser, en cap cas, irregular.