EDITORIAL | El referèndum no pot esperar que guanyi el sí

Hi ha un compromís que hauria de presidir tot el debat sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea: els andorrans han de poder decidir si el volen. Decidir amb informació, amb garanties i amb la certesa que qualsevol dels dos resultats serà respectat. La possibilitat que guanyi el no forma part del compromís democràtic assumit quan es promet un referèndum. Sense aquesta possibilitat efectiva, la consulta perd el seu sentit.

Durant la campanya electoral del 2023, Xavier Espot es va comprometre a celebrar un referèndum vinculant sobre l’acord. La mateixa presentació del programa de Demòcrates garantia que el poble andorrà tindria la darrera paraula. Aquella promesa establia una condició política essencial: el suport electoral a un govern que negociava l’associació no equivalia a l’aprovació anticipada del resultat de les negociacions.

És des d’aquesta premissa que cal examinar el calendari actual. La signatura està anunciada per al 19 d’octubre i Espot situa la consulta després del consentiment del Parlament Europeu, mentre deixa oberta la possibilitat que no arribi aquesta legislatura. Aquesta seqüència exigeix una explicació més precisa que una apel·lació genèrica als terminis europeus. La ciutadania té dret a saber quina part de l’espera respon a una exigència jurídica i quina part respon a una decisió del Govern.

L’ordenament andorrà ofereix instruments per sotmetre una decisió d’aquesta transcendència al vot popular. L’article 76 de la Constitució permet al cap de Govern, amb l’acord de la majoria del Consell General, demanar als coprínceps la convocatòria d’un referèndum sobre una qüestió política. Els articles 64 i 65 estableixen, al seu torn, garanties parlamentàries per als tractats internacionals i per a la cessió de competències a organitzacions internacionals. Cal ser precisos: aquestes disposicions no imposen automàticament un referèndum per qualsevol acord d’associació. Però sí que desmenteixen la idea que la decisió andorrana només pugui avançar al ritme que políticament es vulgui atribuir a Brussel·les. La via constitucional per consultar els ciutadans existeix.

A més, el Govern ja ha aprovat el reglament que desenvolupa aquesta consulta. El text del 29 de juliol regula la convocatòria i preveu un mínim de quatre setmanes entre aquesta i la votació, així com altres requisits temporals i una campanya d’entre deu i quinze dies. Aquests terminis s’han de respectar, però no acrediten, per si mateixos, que sigui impossible votar abans d’acabar el mandat. Per sostenir aquesta impossibilitat cal presentar un calendari concret i explicar-ne els obstacles.

En aquest punt, Gerard Alís ha formulat una proposta que mereix una resposta de fons: celebrar el referèndum abans de Nadal, sense considerar imprescindible el pronunciament previ del Parlament Europeu. Ho va defensar en una entrevista a RTVA, situant la consulta dins d’aquesta legislatura. La seva posició evidencia que esperar l’Eurocambra és una opció discutida també des de l’espai polític favorable a l’acostament europeu.

Esperar pot tenir arguments de prudència diplomàtica o d’organització del procés. El Govern té tot el dret d’exposar-los i defensar-los. El que ha d’acreditar és per què aquesta preferència s’hauria de convertir en un impediment per votar. En les disposicions andorranes examinades sobre la convocatòria no apareix el consentiment previ del Parlament Europeu com a requisit. Si l’Executiu invoca una altra obligació aplicable, l’ha d’identificar públicament. La distinció és decisiva: una necessitat jurídica s’ha de complir; una decisió política s’ha de justificar.

La discussió sobre la signatura també requereix aquest rigor. Signar un tractat subjecte a ratificació no equival a posar-lo en vigor ni obliga, per aquest sol fet, a culminar-ne l’aprovació. Ara bé, presentar la signatura com un gest irrellevant empobreix deliberadament el debat. L’explicació de les Nacions Unides sobre aquesta figura assenyala que autentica el text, expressa la voluntat de continuar el procés i comporta el deure d’abstenir-se de frustrar-ne l’objecte i la finalitat. És un marc general que obliga a distingir entre absència de ratificació i absència de significat jurídic.

La conseqüència política és igualment clara. Cada etapa superada consolida expectatives, implica institucions i augmenta el cost polític de desfer el camí. Això no anul·la la llibertat dels andorrans de rebutjar l’acord. Precisament per preservar-la, cal evitar que, quan finalment siguin convocats, se’ls presenti tot el recorregut acumulat com una raó per la qual ja no seria responsable votar que no. El procés negociador ha d’estar al servei de la decisió ciutadana, i aquesta decisió ha de conservar tota la seva llibertat.

També convé aclarir què significa avui la paraula «vinculant». El Govern ha regulat un referèndum jurídicament consultiu i afirma que en respectarà el resultat com a políticament vinculant. 

La voluntat consta expressament en el preàmbul del reglament. Per tant, seria inexacte afirmar que l’Executiu ja ha anunciat que ignorarà les urnes. Però és perfectament legítim exigir que expliqui amb claredat l’abast d’aquesta garantia i que assumeixi, sense ambigüitats, què farà si guanya el no.

Els ciutadans no tenen l’obligació de desxifrar matisos jurídics que no van ocupar el mateix espai quan se’ls demanava el vot. Si se’ls va prometre la darrera paraula, aquesta promesa s’ha de traduir en una conducta inequívoca: un resultat contrari a l’acord ha de comportar que el Govern no en continuï impulsant l’aprovació. El caràcter consultiu de l’instrument no pot esdevenir una reserva política per relativitzar una resposta incòmoda.

Tampoc unes noves eleccions generals haurien de servir per diluir el compromís. En unes generals es voten moltes qüestions alhora: habitatge, salaris, fiscalitat, serveis públics, candidats i capacitat de govern. Una victòria electoral posterior no permetria atribuir automàticament als votants el consentiment específic sobre un tractat que se’ls havia promès sotmetre separadament a consulta.

La Veu Lliure defensa que el Govern presenti un calendari verificable per celebrar el referèndum aquesta legislatura, amb temps suficient per a un debat plural i amb un compromís explícit sobre les conseqüències del resultat. La informació institucional ha de permetre comprendre tant els beneficis que l’Executiu defensa com els costos, les obligacions i les objeccions que l’acord suscita.

El Govern pot fer campanya pel sí. Pot defensar-lo amb convicció i considerar-lo la millor opció per al país. La seva responsabilitat democràtica inclou, però, preparar-se per acceptar que els ciutadans arribin a una conclusió diferent. Andorra no ha de votar quan el sí sembli prou probable. Ha de votar en compliment del compromís assumit, amb plena llibertat perquè també pugui guanyar el no.