La infància robada: Nens amb agendes de ministre
Article d'opinió de Natàlia Cusnir, presidenta de l'Associació de Gestories i Gestors Administratius
Són les cinc de la tarda d'un dimarts qualsevol. Plou lleugerament. Un nen de vuit anys menja un entrepà de formatge a corre-cuita al seient del darrere d'un cotxe, mentre el seu pare condueix amb la mandíbula tensa, esquivant el trànsit cap a l'acadèmia d'anglès.
En sortir d'allà, tindrà exactament quinze minuts per creuar mig barri i arribar a la classe de robòtica. A través del vidre mullat del vehicle, el nen mira el carrer amb la mirada perduda, processant en silenci l'esgotament d'una jornada que va començar a les set del matí amb el servei d'acollida escolar.
Després de la robòtica, vindrà el viatge cap a casa: una dutxa ràpida, un sopar que sovint s'empassarà davant d'una pantalla per anestesiar el cansament, una lluita titànica per acabar dues pàgines de deures de matemàtiques i, si hi ha sort, anirà a dormir passades les deu de la nit. I l'endemà, quan soni el despertador, la roda de hàmster tornarà a girar amb la mateixa força implacable.
Quan contemplem aquesta escena —tan quotidiana que l'hem normalitzat del tot—, ens hauríem de fer una pregunta profundament incòmoda: estem parlant de l'horari d'un infant en ple desenvolupament cognitiu i emocional, o de l'agenda d'un alt executiu d'una multinacional?
El pànic al fracàs futur
Vivim en una societat aterrida per la incertesa de l'endemà. Sabem que el mercat laboral del futur serà ferotge, que la globalització no perdona i que l'estabilitat és un mite del passat. I de manera col·lectiva, en un acte que barreja un amor incondicional amb un pànic irracional, hem decidit traslladar aquesta angoixa a les espatlles d'aquells que tenen els ossos més fràgils per suportar-la.
En el nostre afany per garantir-los "el millor futur possible", ens hem convertit en mànagers de les vides dels nostres propis fills, arrabassant-los l'únic que realment els pertany amb ple dret: el present.
Hem oblidat que la infància no és una simple sala d'espera per arribar a ser adult. No és un camp d'entrenament. És una etapa amb valor propi, sagrada, fugaç i irrepetible.
Avui dia, sembla que un nen que simplement juga al parc tota la tarda, amb un pal, una mica de sorra i tres pedres, està "perdent el temps".
Ens angoixa que no estigui aprenent xinès mandarí, iniciant-se en la programació o desenvolupant capacitats musicals avançades. Inconscientment, els pares competeixen a les portes de les escoles comparant activitats extraescolars com si fossin fites en el currículum de LinkedIn d'una criatura de deu anys. Hem convertit la criança en un projecte de gestió de talent, buscant el màxim rendiment, com si l'èxit vital es pogués garantir omplint caselles en un full de càlcul.