Una federació per a tothom, no per a uns quants

L’esport de base s’hauria de construir sobre tres pilars: talent, esforç i oportunitats.

Una federació esportiva hauria de garantir que els joves que volen progressar puguin fer-ho amb unes regles clares i en igualtat de condicions. I quan, a més, aquesta federació rep diners públics, la transparència deixa de ser desitjable per convertir-se en una obligació moral envers els esportistes, les famílies i el conjunt de la ciutadania.

Per això creiem necessari parlar públicament del que està passant a la Federació Andorrana de Tennis i, concretament, del funcionament del seu programa de tecnificació.

Actualment, en categoria cadet, hi ha un únic jugador que rep entrenament de manera continuada dins de l’estructura federativa: el nebot de l’actual president de la FAT.

Segons s’ha explicat a les famílies, la Federació només pot assumir un jugador per categoria dins del seu programa d’entrenament. Si realment només hi ha una plaça disponible, ens sembla legítim preguntar-nos com s’ha decidit qui l’ha d’ocupar, i encara més quan el jugador escollit és familiar directe de la presidència.

En aquesta mateixa categoria hi ha altres tennistes andorrans que entrenen, competeixen i obtenen bons resultats. De fet, quan arriben competicions en què Andorra necessita més d’un jugador, com ara les Summer Cups, la mateixa Federació compta amb ells. 

És aquí on costa entendre per què, si aquests jugadors son prou vàlids per representar Andorra quan necessiten diversos esportistes, l’entrenament federatiu continuat es concentra únicament en un d’ells.

Evidentment, una federació té tot el dret de seleccionar aquells esportistes que considerin amb més projecció, però quan només existeix una plaça i aquesta acaba en mans d’un familiar de qui presideix l’entitat, les explicacions i les garanties de transparència haurien de ser encara més grans.

No hauria de ser suficient dir que un jugador és millor que un altre, com ha afirmat el president sobre el seu propi nebot. Les famílies haurien de poder saber quins criteris s’utilitzen, si existeixen proves d’accés, si es valoren els rànquings nacionals e internacionals, els resultats, l’evolució, la projecció, qui pren finalment la decisió i amb quina periodicitat es revisa aquesta plaça.

Hi ha, a més, una qüestió d’igualtat d’oportunitats que no es pot ignorar. Quan durant mesos un jugador rep entrenament federatiu, preparació física, seguiment tècnic i unes oportunitats que altres tennistes de la seva mateixa categoria no tenen, la Federació està invertint directament en el seu desenvolupament. És evident que aquest jugador disposarà de més eines per continuar progressant.

I si, posteriorment, els seus resultats serveixen com a argument per justificar que continuï sent l’únic seleccionat, correm el risc d’entrar en un cercle difícil d’explicar: rep més recursos perquè ha estat seleccionat i continua sent el seleccionat perquè, gràcies també a aquests recursos, continua progressant.

La mateixa FAT es presenta com una federació oberta e inclusiva. Si aquest és realment el model que vol defensar, demostrar-ho hauria de ser relativament senzill: publicar els criteris d’accés al programa de tecnificació, revisar les places periòdicament, oferir oportunitats perquè altres jugadors puguin demostrar la seva evolució i establir mecanismes clars quan les decisions poden beneficiar familiars de membres de la junta.

La qüestió té encara més rellevància perquè no estem parlant exclusivament d’una entitat privada. La Federació Andorrana de Tennis rep finançament públic, diners que provenen dels ciutadans d’Andorra. I quan es gestionen diners públics, també s’hauria de poder explicar com es reparteixen els recursos i per què uns esportistes reben determinades oportunitats i d’altres no.

Aquest escrit pretén demanar que ningú sigui afavorit, que qualsevol tennista andorrà pugui saber que ha de fer per accedir a les mateixes oportunitats, que les places s’adjudiquin mitjançant un procediment públic, objectiu, periòdic e independent. I que, quan una decisió pugui beneficiar directament el familiar d’un membre de la direcció de la Federació, aquesta persona quedi completament al marge del procés de selecció.

La transparència no hauria de molestar ningú; al contrari, protegeix els jugadors, les famílies, la mateixa Federació i aquells que la dirigeixen davant de qualsevol sospita de favoritisme.

Una federació no pertany al seu president, tampoc a una junta directiva i molt menys a una família. La FAT pertany al tennis andorrà, a tots els seus jugadors, a tots els seus clubs, a totes les famílies que fem enormes esforços perquè els nostres fills entrenin i competeixin, i també a una societat que contribueix econòmicament perquè tot això sigui possible.

No demanem privilegis, demanem regles clares e igualtat d’oportunitats per a tothom. Perquè, al final, els resultats haurien de parlar a la pista, i cap jugador hauria d’arribar a pensar mai que, per tenir una oportunitat, pesa més el seu cognom que la seva raqueta.