Sobirania popular vs UE

Poques coses resulten tan contradictòries en una democràcia com veure dirigents polítics titllar d’antipatriotes aquells que simplement exigeixen el compliment d’una promesa electoral… la de sotmetre l’acord d’associació a referèndum. 

Quan es tracta d’una decisió que pot condicionar el futur d’Andorra durant dècades, reclamar que els ciutadans tinguin l’última paraula no és un acte d’irresponsabilitat, ni d’estratègia electoral, sinó de sobirania. 

Molt il·lustres polítics, el patriotisme no consisteix a aplaudir les decisions del Govern, sinó a defensar el dret dels andorrans a decidir el seu propi futur.

És més que obvi que el procés s’ha construït començant la casa per la teulada. S’ha negociat un acord abans d’haver resolt una qüestió fonamental: quin grau de consens té entre la ciutadania el model de relació amb Europa que es vol adoptar? 

De mentre, les promeses de celebrar un referèndum continuen pendents de materialitzar-se. I el més greu és que quan algú assenyala aquesta contradicció, la resposta no ha estat sempre l’argumentació política, sinó la desqualificació. Com si demanar que es compleixi una promesa fos una provocació o un intent de manipulació de l’opinió pública i no una exigència elemental de responsabilitat democràtica.

Però el més preocupant no és només l’incompliment d’una promesa (que lamentablement ja és una cosa normalitzada), sinó el menyspreu amb què s’ha tractat una part de la ciutadania que reclama poder decidir. Qualificar d’«antipatriota» qui demana un referèndum és capgirar completament el sentit de la democràcia. 

No hi ha res d’antipatriòtic a qüestionar les decisions d’un Govern, ni a exigir transparència sobre un acord que pot tenir conseqüències durant generacions.  

Si l’estratègia dels dirigents polítics és desqualificar tothom qui reclama un referèndum, com a estratègia de comunicació és nefasta, en lloc de convèncer els indecisos, els empeny a desconfiar, reforça la indignació dels crítics i acaba desviant el debat de l’acord cap a l’actitud de qui el defensa. 

S’ha de tenir molt present que en comunicació política, quan no respons als arguments i ataques qui els planteja, no projectes fortalesa, sinó inseguretat.

La manifestació del dia 19 va ser una de les expressions més genuïnes de patriotisme que ha viscut Andorra en els darrers anys. Gent de dretes i d’esquerres, sindicats i ciutadans sense militància van sortir al carrer per defensar una mateixa causa, el futur del país i el dret dels andorrans a decidir-lo. 

Si això no és patriotisme, què ho és? Potser alguns confonen estimar Andorra amb donar la raó al Govern, però un país no es defensa aplaudint com foques totes les decisions dels seus dirigents, sinó exigint que les grans decisions es prenguin amb la ciutadania.

Resulta especialment revelador que alguns hagin volgut presentar aquesta mobilització com un intent de polititzar l’acord. Precisament, el que va demostrar la concentració és tot el contrari. 

Quan persones amb ideologies oposades, que difícilment coincidirien en altres qüestions, s’uneixen per reclamar un referèndum, és perquè hi ha alguna cosa més important que les sigles: la convicció que el futur d’Andorra no pot decidir-se d’esquena als andorrans. 

Senyors polítics, la veritable politització no és que la ciutadania s’organitzi per exigir la paraula, sinó pretendre que un acord d’aquesta transcendència quedi al marge del debat públic i de la decisió popular. I encara és més greu que aquells que havien promès consultar el poble ara pretenguin desacreditar els qui els ho recorden.

La qüestió de fons va molt més enllà de defensar o rebutjar un acord concret. Es tracta de determinar quin model de democràcia y futur volem per a Andorra. 

Un model en què les promeses electorals es compleixen i les grans decisions es legitimen amb la participació ciutadana, o un altre en què reclamar la paraula promesa es considera una molèstia que cal desacreditar.

Estimar Andorra significa defensar que els andorrans puguin decidir sobre el seu futur. I si alguna cosa va demostrar la manifestació del dia 19 és que, per damunt de les diferències ideològiques, hi ha una qüestió que ens hauria d’unir a tots, que és el dret del país a decidir conscientment quin camí vol seguir. 

Cap acord pot ser més important que la confiança dels ciutadans en les seves institucions, ni cap promesa de futur pot justificar que se'ls privi de la possibilitat de pronunciar-s’hi.