El mundial el guanya hisenda

Hi ha notícies que haurien de convidar-nos a reflexionar sobre el model de societat que estem construint. Espanya guanya el Mundial, bé, tothom al carrer a celebrar, però aquí qui està més content és Hisenda qui podria ingressar prop de sis milions d’euros en impostos derivats de les primes dels futbolistes. 

La dada s’ha presentat com una conseqüència positiva per a les arques públiques. I, des d’un punt de vista estrictament fiscal, és cert que aquestes retribucions han de tributar, només faltaria.  

Però potser la qüestió important no és quan recaptarà Hisenda si Espanya guanya el Mundial. La qüestió és per què hem arribat a considerar que, davant de qualsevol èxit econòmic d’un ciutadà, la primera perspectiva des de la qual l’analitzem és quan s’emporta l’Estat.

El cas dels futbolistes és simplement una metàfora d’un problema molt més ampli. El sistema tributari espanyol ha anat construint, durant dècades, una xarxa d’impostos que grava pràcticament totes les etapes de la vida d’una persona: quan treballa, quan consumeix, quan estalvia, quan inverteix i el més trist, quan transmet el patrimoni que ha creat al llarg de la vida. 

Una lògica que, portada a l’extrem, s’apropa a una de les temptacions més recurrents del socialisme: entendre la riquesa generada pels ciutadans com una reserva permanent a disposició de l’Estat, oblidant que en comptes de redistribuir la riquesa cal crear-la.

La gràcia dels impostos és que no són gratuïts. Cada euro que recapta l'Estat és un euro que deixa d'estar en mans d'un ciutadà. Pot ser necessari per finançar serveis públics o collonades del govern populista de torn, però continua sent un recurs que prèviament ha generat la societat. 

L'Estat no crea els diners que recapta sinó que els obté de l'activitat de milions de persones i empreses. Aquesta realitat sembla òbvia, però sovint desapareix del debat... Parlem dels ingressos fiscals com si fossin una propietat natural de l'Estat, quan en realitat són una part dels recursos que els ciutadans cedeixen obligats per sostenir unes institucions que haurien d'estar al seu servei...

El problema, per tant, no és que un futbolista pagui impostos. El problema és entendre qualsevol augment de la recaptació com una bona notícia en si mateixa, mentre milers treballadors i autònoms viuen ofegats entre impostos, cotitzacions i burocràcia, veient com una part cada vegada més gran del fruit del seu esforç acaba en mans d’un Estat que no els té en compte. 

Una economia coherent no defensa l'absència d'impostos. Defensa una fiscalitat raonable, previsible i proporcional, que permeti finançar els serveis públics sense convertir l'Estat en el soci obligatori de qualsevol persona que produeixi riquesa.

El capital i el talent no tenen fronteres tan rígides com les que existien fa unes dècades. En una economia global com l'actual, les persones i les empreses comparen entorns, comparen impostos, però també seguretat jurídica, burocràcia, estabilitat institucional i qualitat dels serveis públics. No es tracta de competir per veure quin país cobra menys impostos. 

Es tracta d'entendre que existeix una relació directa entre fiscalitat, incentius i creixement. Si una persona sap que una part cada vegada més gran del fruit del seu esforç acabarà en mans de l'Estat per a gastar-ho en parides, és legítim preguntar-se quin efecte tindrà això sobre les seves decisions futures.

Què vull dir amb tot això? 

Doncs el com ens afecta a nosaltres. El Principat s’ha convertit, durant dècades, en un refugi per a moltes persones que han decidit escapar de la creixent pressió fiscal dels països del seu entorn.  

Persones que, després d’anys de treballar, invertir i generar, han vist com una part cada vegada més gran del fruit del seu esforç era absorbida per l’Estat i han trobat a Andorra un país on poder mantenir una major part d’allò que han aconseguit. 

Però Andorra també ha de ser conscient que no pot limitar-se a convertir-se en el refugi fiscal dels qui fugen de la pressió tributària d’altres països. Ha de procurar, al mateix temps, cuidar els seus propis ciutadans i garantir que la classe mitjana andorrana no acabi sent la gran oblidada d’aquest procés. 

I, malauradament, en alguns aspectes, aquesta realitat ja no és una qüestió de futur, Andorra ja arriba tard a l’hora de donar resposta a les dificultats que afronten els seus propis ciutadans. 

No té cap sentit atraure grans patrimonis mentre els joves andorrans tenen cada vegada més dificultats per accedir a un habitatge, mentre les famílies suporten un cost de vida creixent o mentre la classe mitjana veu reduïda progressivament la seva capacitat adquisitiva.

El repte d’Andorra és clar: trobar l’equilibri. Continuar sent un país atractiu per al capital i el talent que busquen llibertat econòmica i estabilitat, però sense deixar de protegir aquells que ja hi viuen i que han fet possible la prosperitat del Principat.

Els ciutadans que arriben poden contribuir molt a l’economia d’Andorra, però els ciutadans que hi han nascut i hi han construït la seva vida no poden quedar relegats a un segon pla. El nostre país ha de continuar sent un refugi per a qui fuig d’una fiscalitat abusiva, però també ha de ser una llar pròspera per als seus propis ciutadans, no ens n’oblidem, si us plau.