Les 'fake news' de l'Acord amb la UE provenen dels mitjans afins al Govern

Hi ha una cosa pitjor que equivocar-se fent periodisme: equivocar-se reiteradament, no fer autocrítica i acabar assenyalant els altres com si un mateix fos el guardià de la veritat. Això és precisament el que ens suggereix la lectura de l'article que el Diari d'Andorra ha publicat aquest diumenge sota el titular «Debat marcat per les fake news».

En aquesta peça, el pamflet dels militants de DA recull les reflexions del politòleg Yvan Lara, d'Andorra Recerca i Innovació (AR+I), sobre la desinformació que podria marcar la campanya del referèndum de l'acord d'associació amb la Unió Europea. Es parla de manipulació, d'intel·ligència artificial, de polarització i de ciutadans poc informats.

Tot plegat resulta molt solemne. Molt moralista. El problema és que, abans d'advertir dels perills de la desinformació, convindria examinar quin paper han tingut els mitjans tradicionals en la construcció del relat sobre l'acord d'associació.

Perquè durant anys hem assistit a una situació preocupant: determinades afirmacions del Govern eren reproduïdes amb una confiança que no sempre anava acompanyada del contrast necessari. I quan aquestes afirmacions han topat amb la realitat jurídica, no hem vist una autocrítica proporcional a la contundència amb què s'havien defensat.

No es pot exigir rigor als ciutadans mentre es tracta el relat del poder com si fos una veritat revelada.

L'acord era mixt. I la realitat no necessitava el permís del Govern

Comencem per un dels exemples més reveladors: la naturalesa jurídica de l'acord d'associació.

Durant molt de temps, el debat institucional va estar marcat per la possibilitat que l'acord fos considerat exclusivament europeu, de manera que no fos necessària la ratificació individual dels 27 estats membres.

La qüestió no era menor. Si l'acord era mixt, la seva ratificació es complicava considerablement perquè entraven en joc els parlaments dels estats membres. Si no ho era, el procediment resultava molt més senzill.

Des de La Veu Lliure vam informar el 17 d'abril que l'acord tenia naturalesa mixta, a partir de les informacions obtingudes de fonts europees. Ho vam fer abans que aquesta realitat fos assumida públicament de manera definitiva per les institucions.

El 15 de juliol de 2026, el Coreper va establir formalment aquesta naturalesa mixta. El Govern andorrà va acabar reconeixent que l'acord incloïa matèries que afectaven competències dels estats membres i que, per tant, requeria la seva participació en el procediment de ratificació.  

La Veu Lliure no necessitava que el Govern confirmés una informació per considerar que mereixia ser investigada i publicada. Necessitava fonts, contrast i fonament jurídic. Això és periodisme.

Mentrestant, bona part de la cobertura tradicional continuava excessivament condicionada per les expectatives de l'Executiu.

I aquí apareix una pregunta que el Diari d'Andorra hauria de respondre: per què es va concedir tanta credibilitat a una interpretació favorable al Govern i tan poc espai a les informacions que apuntaven en sentit contrari?

La naturalesa mixta no és una opinió política. No és una teoria conspirativa. No és un invent dels contraris a l'acord. És una realitat jurídica reconeguda oficialment.

I qui va presentar un escenari diferent com si fos pràcticament segur hauria d'explicar per què.

La Directiva 2004/38: el gran elefant a l'habitació

Però si hi ha un exemple encara més important de les conseqüències d'un periodisme poc disposat a incomodar el Govern, és el debat sobre la immigració.

Durant anys s'ha defensat que l'acord d'associació permetria preservar el model migratori andorrà i mantenir el sistema de quotes.

Aquesta afirmació conté una part de veritat: el sistema de quotes no desapareix completament.

Però presentar aquesta continuïtat formal com si signifiqués que el model migratori no experimentaria canvis substancials és una simplificació que amaga qüestions fonamentals.

La Directiva 2004/38/CE, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels seus familiars a circular i residir lliurement, forma part del marc jurídic incorporat a l'acord d'associació.

Aquesta normativa té conseqüències directes sobre el dret de residència i el reagrupament familiar.

I no cal limitar-se a la interpretació de La Veu Lliure per comprovar-ho. La mateixa informació oficial del Govern reconeix que, amb l'acord, el reagrupament familiar serà possible encara que la quota d'immigració estigui exhaurida. També preveu que, després de cinc anys, la residència esdevingui permanent en les condicions establertes.  

Això és un canvi o no és un canvi?

Si avui l'exhauriment de la quota pot impedir un reagrupament familiar i demà aquesta mateixa quota ja no podrà impedir-lo en determinats supòsits, el funcionament del model migratori canvia.

Podem discutir si aquest canvi és positiu o negatiu. Podem defensar-lo des d'una perspectiva econòmica, social o de drets familiars. Podem considerar que és perfectament assumible per Andorra.

El que no podem fer és negar-ne l'existència.

El periodisme no consisteix a repetir que es mantenen les quotes i donar la qüestió per resolta. Consisteix a explicar quines persones continuaran subjectes a aquestes quotes, quines tindran drets específics de residència i quines conseqüències poden derivar-se d'aquest nou marc jurídic.

Per què no s'ha situat aquesta directiva al centre del debat públic des del primer moment? Per què s'ha concedit tanta importància als missatges tranquil·litzadors i tan poca a l'anàlisi detallada de les excepcions?

Són preguntes molt més útils per als ciutadans que una nova advertència genèrica sobre les fake news.

Mònaco, la llista grisa i els relats que també haurien de ser examinats

També convindria revisar com s'ha utilitzat el cas de Mònaco en el debat públic andorrà.

Des de La Veu Lliure qüestionem les insinuacions que han vinculat la situació de Mònaco respecte de la llista grisa del GAFI amb les seves negociacions d'associació amb la Unió Europea.

Una cosa és la supervisió internacional en matèria de blanqueig de capitals i una altra, ben diferent, la negociació d'un acord d'associació. Establir una relació causal entre ambdós processos exigeix proves, no insinuacions.

Si un director de mitjà o qualsevol altre periodista suggereix aquesta vinculació, hauria d'explicar amb quina documentació la sosté. Aquesta exigència val tant per als mitjans tradicionals com per als digitals.

Perquè les fake news no es defineixen per la plataforma on es publiquen. Una afirmació enganyosa no esdevé certa perquè aparegui en un diari de paper, ni una informació contrastada esdevé falsa perquè la publiqui un mitjà digital.

Quan discrepar del Govern es confon amb estar desinformat

Hi ha un altre element especialment qüestionable en l'article del Diari d'Andorra: la manera com es presenta la relació entre el coneixement de l'acord i el sentit del vot.

Segons les dades recollides, més de la meitat dels ciutadans que es consideren molt o bastant informats serien favorables a l'acord, mentre que entre els menys informats hi predomina el rebuig.

És una dada interessant. Però convertir aquesta correlació en la insinuació que els partidaris del «no» rebutgen l'acord perquè no l'entenen seria un error intel·lectual considerable.

Una persona pot haver llegit el text complet, conèixer-ne les conseqüències jurídiques, entendre els avantatges econòmics i, malgrat tot, considerar que els costos institucionals, demogràfics o polítics superen els beneficis.

De la mateixa manera, un ciutadà pot defensar el «sí» sense haver llegit una sola pàgina de l'acord, simplement perquè confia en el Govern.

Estar a favor no és sinònim d'estar informat. Estar en contra no és sinònim d'ignorància.

Encara resulta més discutible reduir el rebuig a l'acord a la por al canvi. Aquesta explicació pot resultar còmoda per als seus defensors, però és insuficient per descriure un debat que inclou qüestions de sobirania, immigració, habitatge, competències institucionals, activitat econòmica i capacitat reguladora.

El ciutadà que es pregunta com afectarà l'acord la disponibilitat d'habitatges no està necessàriament espantat. El que vol són respostes.

El ciutadà que pregunta per les conseqüències de la Directiva 2004/38 tampoc no està manipulant ningú. Està exercint el seu dret a conèixer les normes que podrien afectar el futur del país.

I el ciutadà que prefereix preservar determinats marges de decisió nacional no és menys racional que aquell que defensa una integració europea més profunda.

La democràcia comença quan acceptem que una persona informada pot arribar a una conclusió diferent de la nostra.

A qui beneficia realment l'acord? La pregunta que incomoda

Un dels grans problemes de la cobertura institucional de l'acord és que s'ha parlat molt dels seus beneficis generals i massa poc de com es distribuiran.

Perquè un acord internacional no afecta necessàriament tots els sectors de la mateixa manera.

Hi pot haver empreses que guanyin oportunitats, professionals que accedeixin a nous mercats, entitats financeres que disposin de noves possibilitats de negoci i ciutadans que hagin d'afrontar una pressió més gran sobre determinats recursos.

El deure del periodisme és identificar qui guanya, qui assumeix els costos i quins mecanismes existeixen per evitar que els beneficis quedin concentrats en uns pocs sectors.

Des de La Veu Lliure hem volgut aprofundir en aquestes qüestions, incloent-hi els possibles avantatges per als fons d'inversió andorrans i l'accés al mercat europeu.

Aquest debat és imprescindible. No perquè els beneficis econòmics siguin sospitosos, sinó perquè la ciutadania mereix saber quins interessos econòmics hi ha en joc.

Un periodisme que es limita a preguntar si l'acord serà bo per al país es queda a mig camí.

La pregunta següent hauria de ser: bo per a qui, en quines condicions i amb quines conseqüències?

La Veu Lliure ha demostrat per què calen mitjans independents del relat oficial

Quan vam començar a contrastar les explicacions institucionals amb interlocutors europeus, documentació jurídica i entrevistes pròpies, no ho vam fer per portar la contrària al Govern per sistema.

Ho vam fer perquè les afirmacions dels responsables polítics no poden substituir la realitat dels textos legals.

El cas de la naturalesa mixta és especialment il·lustratiu.

En una entrevista concedida a La Veu Lliure el 4 de juny de 2026, el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, va reconèixer expressament que Espanya defensava la qualificació EU-only per evitar un procediment de ratificació més llarg i complex.  

Aquella declaració era enormement rellevant. Demostrava que la defensa d'aquesta fórmula responia a una posició política i jurídica concreta, no a una certesa sobre la decisió final de les institucions europees.

I, finalment, es va imposar la qualificació mixta.

Aquesta és la diferència entre explicar què vol un govern i investigar què acabarà passant.

No afirmem que La Veu Lliure sigui infal·lible. Cap mitjà ho és. Tampoc pretenem que totes les nostres interpretacions hagin de ser compartides.

Però sí que reivindiquem una cosa: hem contribuït a posar damunt la taula qüestions que no podien continuar amagades darrere dels missatges tranquil·litzadors de l'Executiu.

I ho hem fet sense esperar que una roda de premsa oficial marqués els límits del debat.

Els mitjans tradicionals no tenen el monopoli de la credibilitat

Potser el que realment incomoda de l'aparició de nous mitjans digitals no és la desinformació, sinó la pèrdua del monopoli sobre la informació.

Durant dècades, les grans capçaleres han ocupat una posició central en la construcció del debat públic andorrà. Aquesta trajectòria mereix respecte, però no concedeix immunitat davant la crítica.

L'antiguitat d'un mitjà no és una garantia de rigor. La proximitat a les fonts institucionals tampoc no és una prova d'independència.

De fet, quan aquesta proximitat es converteix en dependència informativa, el risc és evident: deixar de fiscalitzar el poder per convertir-se en el principal transmissor del seu relat.

La informació institucional és necessària, però mai no hauria de ser suficient.

Un periodista no hauria de preguntar-se només què ha dit un ministre. Hauria de preguntar-se si és cert, quina documentació ho acredita, què no està explicant i qui pot oferir una interpretació diferent.

I si el temps demostra que una afirmació repetida durant mesos era equivocada, el mitjà hauria de tenir la mateixa determinació per explicar l'error que va tenir per difondre-la.

La credibilitat no es conserva proclamant-la. Es guanya contrastant, rectificant i fiscalitzant.