EDITORIAL | Un buit legal que Andorra no es pot permetre

En la seva versió final signada, l’Acord d’Associació ha passat a ser un acord entre la Unió Europea, cadascun dels seus 27 Estats membre, Andorra i San Marino. 

En total 30 parts signats. De forma que l’AA sols podrà entrar en vigor un cop sigui votat als corresponents parlaments nacionals -y regionals quan sigui el cas- de les 30 parts signats. Tan sols que un dels 30 voti NO, l’AA mor.

Atès que el procés de ratificació de les 30 parts signants pot durar uns deu anys o més, l’AA considera la seva aplicació provisional.

L’aplicació provisional és un camí legal que comporta que a partir de la data d’aplicació provisional per a Andorra, Andorra hauria de transposar el gruix de les quasi 4.000 Directives i Reglaments, hauria de finalitzar acords clau com l’Acord Duaner (art. 4 del Protocol Andorra) o altres acords bilaterals com el de Cooperació del 2004, el de Fiscalitat de l’Estalvi de 2004 o els trilaterals amb Espanya, França i Portugal.

El buit legal es produiria en el cas que Andorra anés a una aplicació provisional de l’AA mentre espera el procés parlamentari dels 27 Estats membre i, al cap d’uns anys, algun parlament del 27 Estats membre diu NO a l’AA, de forma que l’AA es mora i Andorra es queda amb el gruix de les Directives de la UE transposades, sense acord Duaner, sense acord de Fiscalitat de l’estalvi, sense trilaterals i sense acord de Cooperació amb la UE i, evidentment, sense AA.

Aquest buit legal es pot produir si tenim en compte la seqüència de fets del full de ruta del nostre Govern:

• Primer anirem a eleccions generals al març-abril 2027

• El nou cap de Govern demanarà, amb el suport del Consell General, als Coprínceps que convoquin referèndum, si el nou cap de Govern ho considera oportú atès que cap llei l’obliga a fer-ho i la promesa de referèndum va ser una promesa mai executada de l’actual cap de Govern.

• En el cas que el resultat del referèndum sigui més d’un 50% de SÍ o en el cas que no es faci referèndum, el text de l’AA entrarà al Consell General on necessitarà el SÍ de dos terços -o més- dels Consellers Generals

• Si el text de l’AA aconsegueix el SÍ de dos terços -o més- dels Consellers Generals, l’AA quedarà ratificat per Andorra i el Govern pot fer dues coses: (1) deixar la ratificació al calaix fins que els 27 Estats membre ratifiquin l’AA i aleshores dipositar la ratificació andorrana Brussel·les per a la seva entrada en vigor sense aplicació provisional (una espera de més de 10 anys) o, (2) dipositar la ratificació d’Andorra a Brussel·les i demanar l’aplicació provisional de l’AA.

• En el moment d’activar l’aplicació provisional, Andorra activaria el periode de 2 anys per incorporar el gruix de les quasi 4000 Directives i Reglaments, i activaria la derogació i extinció per sempre de l’Acord Duaner, de l’Acord de Cooperació, de l’Acord de fiscalitat de l’estalvi i els Trilaterals.

• Els Parlaments del 27 Estats membre anirien al seu ritme per decidir la seva ratificació o no ratificació de l’AA. Un procés que pot trigar 10 anys o més i que serà votat per parlaments dels que no podem saber quina composició tindran en el moment d’aquesta votació. Si tots els parlaments del 27 Estats membre voten SÍ i ratifiquen l’AA, aleshores l’AA entraria en vigor. Però, si sols que un dels parlaments dels 27 Estats membre votés NO, aleshores l’AA quedaria mort.

En el moment en el que decau l’AA degut al NO del Parlament nacional o regional competent d’un dels 27 Estats membre, l’Acord Duaner, el de Cooperació, els de fiscalitat de l’estalvi i els trilaterals ja estarien derogats i extints i Andorra entraria en un buit legal total.

Avui no podem estimar quines son les probabilitats que un dels parlaments dels 27 Estats membre votin NO atès que és impossible estimar quina serà la composició d’aquí tres, quatre o deu anys quan votin aquesta qüestió. En tot cas, l’historia ens demostra que hi ha hagut casos en els que un parlament d’un Estat membre ha votat NO a un acord mixt, com per exemple al 2020 quan el parlament de Xipre va votar NO a l’acord CETA amb Canadà per un problema de protecció d’un formatge. O el 2016 quan el parlament de Valonia (Bèlgica) també va votar NO al CETA per un problema en el mecanisme de protecció d’inversions. Ambdós casos van donar lloc a complexíssimes negociacions per donar sortida al buit legal generat.

El complex redactat de l’AA, la seva naturalesa mixta, la dificultat d’aconseguir una unanimitat del SÍ dels 27 parlaments fan que una aplicació provisional de l’AA obri un perill real de buit legal a Andorra que obriria una nova i complexíssima negociació amb la UE sense cap muscle negociador per part d’Andorra per recuperar tot el que s’hauria perdut amb l’aplicació provisional.

De manera que la pregunta ha deixat de ser SÍ o NO a l’AA. La pregunta passa a ser molt més complexa: SÍ o NO a un AA amb aplicació provisional que pot acabar amb un NO d’un dels 27 i deixar a Andorra en un buit legal absolut.

De fet la nova redacció del text final de l’AA ens posa davant d’una pregunta encara més complexa. La nova redacció de l’article 112.2 incorpora la possibilitat que l’aplicació provisional sigui de tot l’AA o sols d’una part. De forma que la pregunta al poble sobirà o al Consell General també hauria de contemplar si es vol una aplicació provisional total o parcial. Les derivades son brutals.

I aquesta és la realitat del text negociat. Un text complex que obre un camí d’aplicació provisional, total o parcial, que pot acabar amb un NO d’un parlament d’un Estat membre que deixaria a Andorra en un buit legal absolut. Un escenari que Andorra no es pot permetre de cap manera.