EDITORIAL | Andorra davant el repte estructural de les pensions: reformar ara o assumir més risc demà
Article d'opinió de Joel Picón
A Andorra, el debat sobre les pensions ja no es mou en el terreny de les hipòtesis, sinó en el de les dades que comencen a pesar. El sistema de la CASS afronta un augment sostingut de la pressió: les cotitzacions han crescut un 7,8%, però les despeses en pensions de jubilació ho han fet un 12%, una diferència que, any rere any, va tensant l’equilibri.
La fotografia demogràfica reforça aquesta sensació d’estrenyiment. El país es manté encara en una relació de 2,97 cotitzadors per cada pensionista, una xifra que continua sent millor que la d’altres entorns propers, però que ja s’allunya del marge considerat òptim de sostenibilitat a llarg termini.
El creixement dels pensionistes —un 4,8% en un sol any— no és un salt sobtat, sinó una inèrcia constant. En aquest context, la intervenció de Cerni Escalé introdueix un vector addicional de complexitat.
El seu advertiment sobre el futur Acord d’Associació amb la Unió Europea apunta a un possible “cost ocult”: la coordinació de sistemes podria facilitar que Andorra assumeixi més pensions de ciutadans europeus del que els andorrans percebrien a l’exterior. No és un efecte immediat, però sí una derivada potencial d’un sistema més obert i automatitzat.
Al costat d’aquest debat extern, el nucli intern del sistema continua girant sobre les mateixes palanques: edat de jubilació, cotitzacions i arquitectura del model. La proposta del segon pilar de capitalització individual, inspirat en models com el suís, apareix cada cop amb més força com a mecanisme de complementarietat, no de substitució. La idea és simple en teoria i complexa en execució: combinar repartiment i estalvi individual per reduir la pressió futura sobre el sistema públic. Però la discussió no és només tècnica.
També és temporal. Quan el sistema creix més en despesa que en ingressos, el temps deixa de ser neutral.
Cada any sense canvis no és un any buit, sinó un any amb més inèrcia acumulada. En paral·lel, figures institucionals com Jordi Cinca han insistit en una idea que travessa tot el debat: la informació ja existeix i la inacció té un cost propi. No és només una advertència política, sinó una constatació de calendari.
El Govern, a través de Guillem Casal, ha reiterat també la necessitat d’un consens polític ampli, assumint que la reforma no serà viable sense un acord transversal que transcendeixi legislatures.
El resultat és un escenari on no hi ha negació del problema, però tampoc encara una decisió clara sobre la seva resolució. Les peces del sistema són conegudes, els números també, i les possibles reformes estan sobre la taula.
El que falta no és diagnòstic, sinó el moment en què el diagnòstic es converteix en decisió. I en aquest espai intermedi —entre saber i actuar— és on es juga avui la sostenibilitat real del sistema.
