EDITORIAL | Quan el periodisme es converteix en una cerca de "putas en Andorra"

Hi ha un patró que es repeteix massa sovint en una part de la premsa andorrana: quan falten notícies, reapareix la prostitució. És el recurs fàcil, el titular morbós i el contingut que garanteix clics sense haver de fer gaire feina. No és periodisme d'investigació. És omplir espai.

A Andorra ningú descobreix ara que existeixen xarxes vinculades a la prostitució o que aquest fenomen manté connexions amb territoris veïns. Tampoc és cap secret que bona part de l'activitat està relacionada amb estructures i agències que operen des de fora del Principat. Però això gairebé mai s'explica. És molt més senzill fer dues cerques a Google, recopilar anuncis o pàgines web i presentar-ho com si fos una exclusiva d'alt nivell.

El problema és que aquest tipus de peces no aporten context, no identifiquen responsables, no expliquen els mecanismes que permeten aquestes activitats ni analitzen les possibles xarxes que hi ha al darrere. El que sí que fan és exposar persones que, en molts casos, podrien ser víctimes d'explotació, alimentant encara més l'estigma sobre unes dones de les quals se'n desconeix completament la situació personal.

Sorprèn especialment que alguns periodistes es presentin com a referents de la investigació quan el seu "treball" consisteix, sovint, a transformar una cerca nocturna a internet en un gran reportatge. L'ambició periodística no es mesura pel dramatisme del titular ni per la quantitat de captures de pantalla que s'inclouen en una notícia.

Encara resulta més difícil d'entendre si es té en compte que alguns d'aquests mitjans disposen de recursos i pressupostos importants. Els Cierco sense anar tan lluny han creat una sèrie de mitjans com l'Altaveu, Cronica Libre o altres per tenir influència i en alguns casos semblaria que per malmetre la imatge internacional d'Andorra.

Amb aquestes eines seria raonable esperar investigacions sobre habitatge, economia, corrupció, contractació pública, immigració, sanitat o el futur del país. En canvi, massa sovint es continua apostant pel contingut més fàcil i més morbós.

El sensacionalisme s'ha convertit en una línia editorial 

I després hi ha la paradoxa de la difusió. Alguns mitjans presumeixen de grans impactes quan bona part del seu abast depèn de promocions pagades, de campanyes patrocinades o de creadors de contingut als quals sovint critiquen públicament però necessiten perquè les seves notícies arribin més enllà del seu cercle habitual de lectors. El prestigi no es compra amb promocions; es guanya fent bon periodisme.

El més preocupant és que el llistó continua baixant. Ja no es tracta només de prostitució. També s'han normalitzat vídeos explícits de relacions sexuals al carrer o continguts que prioritzen el xoc visual per sobre de qualsevol interès informatiu. El sensacionalisme s'ha convertit, per a alguns, en una línia editorial.

A La Veu Lliure també podríem omplir pàgines amb especulacions sobre la prostitució. També podríem passar hores buscant anuncis a internet per convertir-los en titulars. Però creiem que el periodisme exigeix una altra cosa. Si es parla d'aquest fenomen, s'ha de fer amb dades oficials, amb informació contrastada i amb context. Les conclusions han de sortir de fonts com la policia, el ministeri competent o la justícia, no d'una simple cerca a Google.

El periodisme no consisteix a alimentar el morbo. Consisteix a explicar allò que altres no expliquen, aportar informació rellevant i ajudar la societat a entendre millor la realitat. Quan una redacció substitueix aquesta missió pel clic fàcil, deixa de fer periodisme per convertir-se, simplement, en una fàbrica de contingut viral.