ÉS LA REVOLUCIÓ, IDIOTES!

Un fantasma recorre Europa. I no, no em refereixo al sentit original de la frase que Karl Marx i Friedrich Engels van escriure al començament del Manifest del Partit Comunista. Perfectament podria ser, però no.

Em refereixo a les revoltes de França, Bèlgica, Itàlia, Anglaterra i Albània i, en menor mesura, de Portugal i Espanya. De tot el que estem veient, hi ha una cosa que crida poderosament l’atenció: l’actitud de la majoria de mandataris i governants europeus. D’entrada, és un comportament polític que podríem qualificar d’equidistant. Però, si afinem el llenguatge, podríem parlar d’una actitud «tova», de «cagacalces» i de «figaflor». A Andalusia en diríem la mítica «flojera».

«Condemna enèrgica de les protestes», diu el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, mentre parla del dret de manifestació i de traslladar l’opinió «dels joves» —de Jovelandia, és clar— del carrer als fòrums adequats, com l’Assemblea francesa. Si no cremen abans, dic jo, el grandiós Palau Borbó, seu de l’Assemblea Nacional. Total, acaba de fer 300 anys i ja va sent hora d’una reforma integral, a l’estil de l’Ajuntament de Llemotges.

Declaracions com aquesta demostren que a Europa tenim un problema seriós. I és que qui hauria d’estar proposant solucions al que està passant no ho fa i, encara pitjor, tampoc no ho farà. Principalment, perquè ni tan sols té ben diagnosticat el problema. Cap dirigent europeu no s’ha adonat que l’origen de les revoltes és comú a tots els països. Tots els aldarulls al carrer —des de la crema d’edificis públics a França i els atacs a la policia a Bèlgica, fins als enfrontaments entre ciutadans a Anglaterra, els saquejos de comerços de luxe a Itàlia o les acampades cuquis als carrers d’Espanya— responen a una mateixa causa: és la revolució.

Tot apunta que som a la «fase inicial» de la revolució, segons el diagnòstic que el sociòleg rus i nord-americà Pitirim Sorokin va exposar al seu llibre La sociologia de la revolució. I aquest home sabia de què parlava. No debades, va viure en primera persona la revolució bolxevic del 1917, que el va obligar a exiliar-se de Rússia als Estats Units, on acabaria sent professor de Sociologia a la Universitat de Harvard i fundador del Departament de Sociologia.

L’obra, escrita el 1925, és d’una actualitat rabiosa —i no és cap joc de paraules. L’argument central de Sorokin és que les societats estables es mantenen unides gràcies als «reflexos condicionats»: els hàbits morals, el respecte a la llei, les normes religioses i l’educació. Aquests reflexos actuen com a frens i mecanismes de cohesió social.

Per tant, la fase inicial d’aquest procés revolucionari —que Sorokin anomena de «llicència o bogeria desfermada»— se centra a destruir aquestes normes morals, legals, religioses i educatives. En aquesta fase, les institucions fonamentals que pateixen més destrucció són:

1. L’aparell judicial i legal: es desacrediten els tribunals, s’abolixen les lleis vigents i es desautoritza la policia i els cossos de seguretat.

2. El règim de propietat i les institucions econòmiques: s’ataca la propietat privada com a base de tota l’economia. Sorokin ja deia el 1925: «Els comerços i les empreses són assaltats, expropiats o clausurats sota la retòrica de la redistribució».

3. L’Església i les institucions religioses: com que són el fre moral intern més potent d’una societat estable, els temples i les esglésies són profanats, els religiosos són perseguits i els dogmes i la moral religiosa són ridiculitzats i substituïts temporalment per cultes laics.

4. El Govern central i l’Administració pública: les monarquies, els parlaments i les administracions públiques són abolits per la força, assenyala Sorokin.

5. La institució familiar i els vincles tradicionals d’afecte: aquí s’hi inclou tant l’atac a la família tradicional com a les costums i les tradicions.

I tot això es fa amb una mena de «metallenguatge», com diria George Orwell. El llenguatge es torna purament emocional, dogmàtic i violent. Els conceptes complexos es redueixen a eslògans simplistes que divideixen el món estrictament entre «bons» —el poble revolucionari— i «dolents» —els enemics de la revolució—.

La conseqüència immediata d’aquesta fase inicial, conclou Sorokin, és que grups que tradicionalment ocupaven la base de la piràmide social —les classes més desfavorides, però també elements marginals o criminals— assumeixen el control dels carrers i de les noves institucions provisionals. En canvi, les elits anteriors són perseguides, desposseïdes dels seus drets i convertides en objectiu de l’odi col·lectiu.

Deixarem la segona fase, o fase definitiva, de la revolució per a un altre moment. Ara el que interessa és proposar al pacient lector d’aquesta columna un joc d’agudesa visual: quants d’aquests símptomes, en forma d’atacs a les institucions, estem vivint avui a Europa?

Doncs això: la revolució ja està en marxa i els nostres dirigents polítics no se n’han adonat.