EDITORIAL | Per què ens presenten Virtus com una gran força política?

Virtus va començar a fer-se sentir en cercles pròxims a Demòcrates per Andorra. I han estat, precisament, mitjans vinculats o pròxims a aquest espai polític els que més visibilitat li han donat des del primer moment. 

En qüestió de mesos, una iniciativa pràcticament desconeguda ha passat a ocupar portades, entrevistes, tertúlies, editorials i anàlisis polítics. Una presència mediàtica que contrasta amb la seva escassa implantació pública i que, com a mínim, mereix una explicació.

A La Veu Lliure ja havíem assenyalat els vincles entre Virtus i l'entorn demòcrata. No parlem únicament de la proximitat amb Ladislau Baró, reconeguda per les dues parts, sinó també de la presència de familiars, antics càrrecs i persones vinculades a aquest espai polític entre els impulsors del projecte.

Tot plegat alimenta una interpretació que considerem legítima: Virtus podria ser la marca conservadora que Demòcrates necessita per recuperar els votants que ha perdut per la dreta.

Durant els darrers anys, DA ha anat adoptant posicions cada vegada més progressistes en determinades qüestions socials i polítiques. Aquesta evolució ha deixat un espai electoral que altres formacions, especialment Andorra Endavant, han intentat ocupar.

I és precisament aquí on apareix Virtus.

Una alternativa a Demòcrates o una manera de conservar-ne el poder?

La hipòtesi és senzilla. Demòcrates pot continuar apel·lant a un electorat més europeista, favorable a l'obertura econòmica i a determinades polítiques progressistes, mentre Virtus intenta recuperar una part del vot conservador que s'ha allunyat del partit.

Que les dues formacions es presentin per separat no desmenteix necessàriament aquesta interpretació. De fet, podria ser la fórmula més eficaç per competir per electorats diferents sense compartir formalment les mateixes sigles.

Si Virtus es presentés obertament com una extensió de DA, difícilment podria convèncer els ciutadans decebuts amb la gestió demòcrata. En canvi, projectant una imatge d'independència, pot intentar captar aquest descontentament.

Això no demostra l'existència d'una estratègia electoral coordinada, però els vincles polítics coneguts justifiquen preguntar-se fins a quin punt Virtus representa una ruptura real amb el poder establert.

Perquè una cosa és canviar de partit i una altra molt diferent és canviar de projecte polític.

Molta pantalla, però on són els votants?

Un dels aspectes més sorprenents del fenomen Virtus és la distància entre la seva presència mediàtica i la seva implantació pública visible.

Mentre altres projectes polítics, com Claror, disposen de més recorregut i seguiment a les xarxes socials, Virtus ha aconseguit una atenció periodística extraordinària en molt poc temps.

La plataforma comptava amb només 32 seguidors a Instagram, una xifra difícil de conciliar amb la imatge d'un moviment emergent que estaria despertant un gran entusiasme entre les noves generacions.

Naturalment, el nombre de seguidors no determina la força electoral d'un partit. Però tampoc no es pot presentar una organització com un gran fenomen polític sense acreditar-ne una mínima base social.

On són els militants? On són els joves que suposadament s'incorporen al projecte? Quina implantació territorial té? Quants ciutadans participen realment en les seves activitats?

Són preguntes elementals que qualsevol formació amb aspiracions electorals hauria de poder respondre.

El que no sembla raonable és convertir Virtus en un dels grans protagonistes de l'actualitat política abans que hagi demostrat tenir un suport ciutadà proporcional a aquesta notorietat.

Cares conegudes, cognoms de sempre i una etiqueta nova

Una altra qüestió que mereix atenció és la composició de la plataforma.

Darrere de la imatge de renovació i tecnocràcia apareixen persones amb trajectòries polítiques conegudes, vinculacions familiars amb l'entorn demòcrata i una presència significativa de figures relacionades amb Sant Julià de Lòria.

No hi ha res d'il·legítim a recuperar antics càrrecs ni a impulsar noves iniciatives polítiques. Però la renovació no es demostra amb un nom diferent, un logotip modern o un discurs aparentment tècnic.

Es demostra amb idees noves, independència política i propostes que representin una ruptura real amb allò que es pretén substituir.

De moment, Virtus sembla més una reorganització de determinats sectors polítics tradicionals que no pas l'aparició d'un moviment ciutadà espontani.

El mateix gos amb un collaret nou.

I aquesta és una impressió que els seus impulsors encara no han aconseguit desmentir amb fets.

Què defensa realment Virtus?

Més enllà de les fotografies, entrevistes i presentacions, persisteixen interrogants essencials sobre les posicions polítiques de la plataforma.

Què pensa Virtus de l'acord d'associació amb la Unió Europea? Defensa el tractat actual? Vol modificar-lo? Considera que Andorra ha d'assumir les conseqüències jurídiques i migratòries que comporta?

Quina política d'immigració proposa? Quin model de creixement demogràfic considera sostenible? Quina és la seva posició sobre l'accés dels estrangers al mercat immobiliari?

També caldria aclarir com encaixa el suport expressat per Josep Duró a l'acord d'associació amb determinades posicions de la plataforma sobre la compra d'habitatges per part de ciutadans estrangers.

Són qüestions fonamentals per a qualsevol projecte polític que aspiri a governar Andorra.

Però, en lloc d'exigir respostes concretes, una part de la cobertura mediàtica sembla més interessada a presentar Virtus com una gran novetat que no pas a examinar-ne les contradiccions.

Un partit polític no hauria de ser notícia permanentment pel simple fet d'existir. Hauria de ser-ho per les seves propostes, la seva representativitat i la seva capacitat de donar resposta als problemes del país.

La contradicció de Virtus encara es fa més evident quan escoltem les declaracions del seu tresorer, Xavier Altimir, que ha arribat a defensar que «no és cap crim» que els andorrans hagin de marxar a viure a la Seu d'Urgell perquè no poden permetre's un habitatge al seu propi país. I no s'ha quedat aquí. 

Altimir també ha atribuït part d'aquesta situació a la «falta de previsió» d'alguns afectats, insinuant que haurien d'haver comprat un pis quan encara era assequible. És a dir, que si un andorrà no va poder comprar un habitatge fa vint anys i avui es veu obligat a abandonar el país, el problema sembla que és seu i que ara s'ha d'aguantar. Costa imaginar una manera més desafortunada d'abordar el drama de l'habitatge. 

El més sorprenent és que Demòcrates per Andorra ha rebut durant anys una allau de crítiques per la crisi immobiliària i l'expulsió de residents del Principat, mentre que una formació que pretén presentar-se com una alternativa conservadora sembla disposada a normalitzar exactament allò que ha desgastat políticament DA. 

Si aquestes paraules les hagués pronunciat Xavier Espot, probablement haurien provocat una tempesta política i mediàtica. Però quan les pronuncia el tresorer de Virtus, sembla que no passa res. Una doble vara de mesurar que convida a preguntar-se si realment estem davant d'una alternativa a Demòcrates o simplement davant d'una versió encara menys sensible als problemes dels ciutadans que diu voler representar.

A qui interessa realment Virtus?

Aquesta és, probablement, la pregunta central.

A Demòcrates li podria interessar l'existència d'una formació capaç de disputar el vot conservador a altres alternatives sense comprometre directament la seva pròpia marca.

Als impulsors de Virtus els interessa obtenir visibilitat, construir una estructura política i aspirar legítimament a responsabilitats institucionals.

I als mitjans que li dediquen una atenció constant els correspon explicar quin interès informatiu justifica aquesta cobertura.

Però què hi guanya el ciutadà andorrà?

De moment, costa identificar una proposta política suficientment diferenciada de les que ja existeixen.

La proximitat personal i política amb l'entorn demòcrata, l'escassa implantació pública visible i les indefinicions programàtiques obliguen a mantenir una mirada crítica sobre el projecte.

La qüestió no és si Virtus acabarà pactant electoralment amb Demòcrates. Potser ni tan sols necessita fer-ho per resultar-li políticament útil.

La qüestió és si Virtus representa una alternativa al poder de DA o simplement una altra manera de conservar-lo.

I, després de tanta entrevista, tanta portada i tanta promoció, els seus dirigents encara tenen pendent demostrar que són alguna cosa més que una nova etiqueta per a la política de sempre.