Què porten realment els infants a la motxilla?

Aquest dimecres, 10.940 alumnes han començat un nou curs escolar a Andorra. Han tornat les motxilles, els retrobaments, les corredisses del matí i aquell primer dia que barreja nervis i il·lusió.

El Govern ha anunciat mesures relacionades amb la tecnologia, l’educació financera, la qualitat pedagògica i la protecció davant els episodis de calor. Són iniciatives necessàries. Tanmateix, darrere de la fotografia de la tornada a l’escola hi ha una realitat menys visible: la de les famílies que han hagut de fer números perquè els seus fills arribin a classe amb tot el que necessiten.

Setembre és material escolar, menjador, transport, roba, activitats i una nova organització dels horaris laborals. Aquestes despeses arriben en un país on l’habitatge continua sent el problema que més preocupa i que més afecta personalment la població, segons l’Observatori d’Andorra Recerca + Innovació.

Quan el lloguer absorbeix una part excessiva dels ingressos, qualsevol despesa inesperada pot trencar un equilibri familiar ja molt ajustat. No cal aparèixer en una estadística de pobresa per viure amb angoixa. De vegades, n’hi ha prou amb no tenir marge per afrontar una factura imprevista.

La pressió és especialment delicada en les famílies monoparentals. Segons la memòria d’Afers Socials de 2025, aquestes llars i les formades per una sola persona van concentrar conjuntament el 75% dels 879 expedients d’atenció continuada. Les demandes d’ajuda de les famílies monoparentals van augmentar un 31% respecte de l’any anterior.

Això no significa que totes visquin en situació de vulnerabilitat. Moltes tiren endavant amb una gran capacitat d’organització. Però sostenir el lloguer, les despeses escolars i les cures amb un sol ingrés deixa menys marge quan alguna cosa falla.

També està canviant la realitat familiar del país. Entre el 2021 i el 2025 es van registrar a Andorra 1.161 ruptures matrimonials. El nombre anual va passar de 200 a 236, un augment del 18%, però la trajectòria no ha estat constant: es va arribar al màxim de 263 l’any 2023, es va baixar a 224 el 2024 i es va repuntar fins a 236 ruptures el 2025.

Aquestes dades no indiquen quantes parelles tenien fills a càrrec. Tampoc totes les separacions són conflictives ni han de considerar-se un fracàs. Però, quan hi ha menors, una ruptura pot exigir dues llars, nous horaris i una altra distribució de les cures. En un mercat immobiliari tensionat, trobar dos habitatges adequats perquè els fills mantinguin una relació estable amb tots dos progenitors pot resultar molt difícil.

Al mateix temps, Andorra continua rebent noves famílies. Durant el 2025 es van presentar 1.290 sol·licituds ordinàries de reagrupament familiar: 1.125 van ser autoritzades, 55 denegades i 110 van quedar pendents. També es van tramitar 125 reagrupaments amb autorització per treballar, dels quals 124 van ser aprovats.

Les xifres corresponen a sol·licituds i no exclusivament a menors. No permeten saber quants infants reagrupats s’han incorporat aquest curs a les aules. Sí que recorden una evidència: Andorra no rep únicament treballadors, sinó persones amb parelles, fills i necessitats familiars.

La reagrupació no s’ha de presentar com la causa de la manca d’habitatge. Les famílies que arriben necessiten un lloc digne on viure i els infants tenen dret a créixer al costat dels seus. La responsabilitat col·lectiva és planificar els recursos d’acord amb la realitat demogràfica que acompanya el model econòmic del país.

Tot això també té una dimensió emocional. Els infants potser no entenen què significa renovar un contracte de lloguer o superar un llindar econòmic, però perceben el cansament dels adults, una mudança inesperada i la preocupació per arribar a final de mes.

No podem afirmar que la crisi de l’habitatge o una separació provoquin automàticament problemes psicològics. Seria simplificar una realitat complexa. Ara bé, el benestar d’un menor està relacionat amb l’estabilitat del seu entorn.

Durant el 2025, el Departament d’Infància i Adolescència va atendre 314 infants i adolescents, el 2,54% dels menors del país. És aproximadament un de cada 39. 

Haver estat atès no significa necessàriament patir un problema psicològic o trobar-se en desemparament: el Departament intervé en situacions molt diverses de prevenció, protecció i acompanyament. Tot i aquesta cautela, és una dada que mereix atenció.

L’escola pot detectar el cansament, l’aïllament o un canvi de conducta, però no li podem demanar que resolgui tota sola dificultats que també neixen fora de l’aula. Educar exigeix bons docents i programes pedagògics. També requereix habitatges estables, conciliació familiar i recursos d’acompanyament emocional accessibles.

Els 10.940 alumnes que han començat el curs s’asseuran davant d’una pissarra, però no tots parteixen del mateix lloc. Alguns estrenen motxilla; d’altres n’han heretat una. Alguns tornen a la mateixa habitació de sempre; d’altres han canviat de casa, de país o han començat a repartir la seva vida entre dues llars.

La igualtat educativa comença abans d’entrar a l’escola, dins de cada casa. I la pregunta que ens hauríem de fer aquesta tardor és senzilla: sabem mirar més enllà de la motxilla i entendre tot el que alguns infants hi porten, encara que no es pugui veure?