El "Bandoler de la Targeta Verda" i la gran subhasta andorrana
Article d'opinió de Natàlia Cusnir, presidenta de l'Associació de Gestories i Gestors Administratius
Com ja advertíem en l'anterior reflexió sobre la famosa "aixeta de les quotes", quan l'aigua deixa de rajar, el paisatge s'asseca.
I quina és la imatge d'aquest paisatge andorrà actual? Doncs una nova tendència decorativa que està arrasant als aparadors del país: el cartell de «Tancat per manca de personal».
Ha desbancat oficialment el tradicional cartell de «Rebaixes». Avui dia, passejar per certs carrers i buscar un lloc obert per prendre un cafè o fer unes compres s'assembla més a una prova de supervivència que a una tarda d'oci. Tenim la demanda, tenim els locals, tenim les taules parades... però no tenim qui ens serveixi.
Amb les quotes reglamentàries tancades amb pany i clau, ens trobem davant d'un taulell de joc on les regles han canviat, i no precisament a favor de l'empresari.
I és enmig d'aquest ecosistema de sequera laboral on ha nascut una nova figura, gairebé mitològica en el mercat de treball del Principat: el bandoler de la targeta verda.
Aquest personatge no va a cavall ni assalta diligències, sinó que coneix perfectament l'art del «mercat de fitxatges». La mecànica és digna d'un guió de pel·lícula. La fase u consisteix en la recerca del "mecenes": una empresa que, desesperada per cobrir una vacant, estigui disposada a iniciar la cursa d'obstacles burocràtica.
L'empresa fa els tràmits, justifica que el perfil té l'experiència demostrable i necessària, paga les taxes, creua els dits i, finalment, s'obra el miracle: el permís de residència i treball ja és una realitat.
Però, ai las! Aquí és on comença la veritable estratègia. Un cop l'anhelada "targeta verda" aterra a la cartera del treballador, l'empresa que va fer de pont sovint passa a ser història.
Amb el permís a la mà, el nostre protagonista s'adona que acaba de convertir-se en l'actiu més cobejat del país. Ja no és algun candidat esperant a la frontera; és un «agent lliure» amb els papers en regla en un país on els treballadors van més buscats que la pluja a l'agost. Aleshores, comença la fase dos: La Gran Subhasta.
Facint joc, senyors! S'obre la veda. Qui dona més? S'ofereixen dos dies lliures i un complement salarial a la dreta! Tres dies lliures i l'abonament de Grandvalira a l'esquerra!
El bandoler de la targeta verda es deixa estimar mentre les empreses, que veuen els seus negocis tancats per no tenir mans, entren en una guerra de licitacions per veure qui s'emporta el premi.
Aquella primera empresa que li va donar l'oportunitat (i els papers) només va ser el trampolí.
El resultat és un mercat laboral on l'empresari assumeix el cost i el desgast del tràmit, mentre el nouvingut utilitza aquest primer contracte com a simple passaport cap a la llibertat de preus.
Tot plegat, una situació rocambolesca.
Ens hem quedat sense quotes, sense treballadors i, en molts casos, sense la possibilitat d'aixecar la persiana. Mentrestant, la subhasta continua oberta.
Facin les seves apostes, perquè en aquest casino, de moment, sembla que la banca —i el comerç— sempre perden.
Comentaris
Gràcies pel teu comentari i…
Gràcies pel teu comentari i per aportar aquesta reflexió al debat, que és precisament allò que pretenia generar l'article.
Tens tota la raó en la teva premissa principal: buscar unes millors condicions laborals i salarials no és cap delicte, és pura supervivència i lògica econòmica. L'ús de la figura del "bandoler" al text busca recollir i posar sobre la taula el malestar —i sovint la terminologia exacta— que s'utilitza des d'una part del teixit empresarial afectat per les fuites sobtades de personal. No obstant això, tal com ben bé assenyales, generalitzar i estigmatitzar amb aquesta etiqueta a la totalitat dels treballadors immigrants seria un error absolut i una mesquinesa.
Com s'intenta desgranar en el rerefons de l'anàlisi, estem davant d'una disfunció estructural del mercat, i comparteixo al 100% la teva conclusió sobre la responsabilitat empresarial:
La fidelitat es guanya, no s'exigeix burocràticament: Una empresa que paga un sou digne, ajustat al cost real de la vida a Andorra, i que ofereix un bon clima laboral, rarament pateix una desbandada constant de talent. El treballador valora l'estabilitat i, si està ben tractat, no s'arrisca a fer salts constants.
El lliure mercat és de doble sentit: Resulta paradoxal que sovint es defensi la llei de l'oferta i la demanda com a dogma empresarial, però es posi el crit al cel quan el treballador aplica aquesta mateixa regla per subhastar la seva força de treball al millor postor.
Evidentment, hi ha excepcions i casos d'aprofitament o manca d'ètica per ambdues parts —tant de treballadors com d'empresaris que busquen mà d'obra a preu de saldo—, però el diagnòstic final coincideix amb la teva visió: la "subhasta andorrana" no és culpa de l'eslavó més feble que ve a guanyar-se el pa, sinó d'un sistema altament tensionat on el capital humà s'ha començat a tractar com simple mercaderia d'importació.
Agraeixo molt la teva lectura crítica i l'empatia que aportes al debat.
Es el mercado amigo. No us…
Es el mercado amigo. No us agrada tant l'oferta i la demanda? Doncs això...
Potser els treballadors no són bandolers si no que busquen legítimament unes condicions laborals millors. Si a l'empresa original el tracten com cal i li paguen un sou raonable, dificilment s'aventurarà a saltar d'empresa en empresa. Bandolers n'hi ha segur, però etiquetar així en general als treballadors immigrants és mesquí.