El judici pel Cercle Ramon Llull revela una lluita pel control de la maçoneria andorrana

La demanda presentada per Lara de Miguel contra el Cercle Ramon Llull s’ha explicat públicament com un conflicte entre una antiga secretària  i gerent en l’associació que l’ocupava. Aquesta és la superfície. 

El que es va veure dins la sala, però, és molt més gran: una batalla per decidir qui controla la institució, qui conserva els arxius, qui legitima les pràctiques acumulades durant dècades i qui escriu la història oficial de la maçoneria andorrana.

Durant més de quatre hores, el tribunal va examinar si realment hi havia hagut assetjament, buidatge de funcions i manca d’ocupació efectiva; també va discutir la categoria professional de la demandant, la tretzena paga, l’ús de l’aparcament, la retribució global i una reconvenció de 14.560,83 euros. El procediment no es limita, per tant, a determinar si una treballadora va patir un canvi de tracte. Obliga a reconstruir un sistema de poder intern en què la mateixa persona havia concentrat durant anys claus, documentació, informació bancària, contacte amb els associats i coneixement operatiu de dues estructures estretament vinculades.

Lara de Miguel  va declarar que disposava de les claus del local, del despatx, dels armaris, del material i de la bústia; que Antoni Hortodó havia estat el seu superior; que la seva jornada havia estat modificada per decisió d’aquella presidència; i que durant l’etapa anterior exercia una autonomia molt àmplia. El seu lloc de treball era, en la pràctica, una frontissa entre la gestió diària, la memòria documental i el nucli polític de la institució.

Quan la nova presidència arriba i revisa contrasenyes, accessos, arxius, grups de comunicació i circuits de decisió, no està intervenint sobre un simple lloc administratiu: està recuperant competències que havien quedat concentrades durant dècades en el sistema construït per l’antic president. Aquesta és la clau que transforma el judici. La demandant interpreta la revisió com un procés de degradació; la defensa sosté que es tracta d’una reorganització imprescindible després d’un període excepcionalment llarg de control personalitzat.

Trenta anys sota un mateix mallet

Per comprendre per què el litigi té una càrrega tan intensa cal retrocedir fins als anys noranta. La investigació documental incorporada a aquest reportatge situa l’origen del conflicte després de l’aprovació de la Constitució andorrana. Un grup local encapçalat per Josep Guirao, Thierry Ortolan i Jean Louis Pérez va impulsar un projecte maçònic legal, sobirà i governat des del Principat. Al davant, segons la documentació analitzada, es van activar estructures franceses i espanyoles interessades a mantenir la influència sobre el territori.

En aquest context apareix Antoni Hortodó. La reconstrucció històrica sosté que el seu ascens va servir per donar una aparença andorrana a una estructura territorial promoguda des de l’exterior. La majoria dels seus oficials residien fora del país i el nou districte es va situar per damunt de les lògies locals que havien treballat durant anys per aconseguir una sobirania real. 

La consagració d’aquell districte va ser convocada amb només quaranta-vuit hores d’antelació, malgrat que les normes internes exigien un termini molt superior. Josep Guirao va formular una protesta notarial denunciant la brevetat de la convocatòria, la manca de garanties i l’exclusió de la lògia Carlemany.

El punt de ruptura arribaria el 8 de juny de 1998. Guirao era als Estats Units quan, segons les actes i la reconstrucció aportada, Hortodó va entrar a les instal·lacions de Carlemany, va exigir el mallet —símbol de comandament— i va activar la suspensió dels principals opositors. Poc després, l’afiliació plural de desenes de membres procedents de poblacions franceses i espanyoles hauria alterat l’equilibri intern i reduït el pes dels residents andorrans. Aquell episodi va consolidar un poder que es mantindria durant aproximadament trenta anys.

La història oficial va presentar posteriorment aquest procés com una evolució ordenada. La documentació examinada ofereix una imatge molt diferent: protestes notarials, expulsions, absorció de la dissidència, control administratiu i una reescriptura progressiva del paper dels fundadors locals. El judici actual no repeteix exactament els fets de 1998, però sí la mateixa lògica: el poder es disputa controlant els símbols, els arxius, les persones clau i el relat que acabarà imposant-se.

La secretària fidel convertida en gerent

Durant la presidència d’Hortodó, Lara de Miguel es va convertir en la persona que feia funcionar materialment el sistema. La declaració de l’expresident va ser inequívoca: la treballadora havia estat promocionada a gerent, coordinava actes, disposava d’accés bancari, cobrava una paga extraordinària des de l’inici i utilitzava una plaça d’aparcament que, segons ell, havia substituït un increment salarial. 

Hortodó també va explicar que els comptes del Cercle Ramon Llull i de la Gran Lògia estaven vinculats i que determinades remuneracions s’havien pagat inicialment des d’un compte diferent.

Aquesta declaració no és la d’un observador neutral que descobreix els fets anys després. És la de l’home que va crear, autoritzar i mantenir el model que ara es presenta davant del tribunal com una suma de drets consolidats. Cada resposta favorable a Lara és, al mateix temps, una defensa de la pròpia gestió d’Hortodó. Quan afirma que ella era gerent, legitima la promoció que ell mateix va decidir. Quan assegura que la tretzena paga existia, legitima el sistema retributiu de la seva etapa. Quan diu que el pàrquing compensava un augment, converteix una decisió informal de la seva presidència en una obligació que hauria de vincular indefinidament la junta posterior.

La convergència d’interessos semblaria evident per a persones properes al cas. Segons diverses fonts Lara hauria necessitat demostrar que tot el que va rebre i exercir durant l’etapa anterior era irrevocable. 

Segons les mateixes fonts, Hortodó necessitaria que el tribunal consideri legítim, ordenat i professional el sistema que va dirigir durant dècades. La demandant aporta la figura humana del perjudici; l’expresident aporta l’autoritat testimonial que transforma les seves antigues decisions en presumptes drets adquirits.  

El correu del 7 d’agost: la prova que es gira contra el relat

El document més utilitzat per sostenir el suposat buidatge de funcions és el correu del 7 d’agost. La demandant el va presentar com una llista d’ordres humiliants i impossibles: actualitzar arxius, informar de visites i trucades, elaborar controls diaris, gestionar comunicacions i remetre informes constants a la presidència. Però l’interrogatori va obligar a sortir de les generalitzacions i examinar les tasques una per una.

Davant del jutge, Lara hauria admès que podia actualitzar determinats documents, redactar correus, contactar amb associats i executar diverses funcions administratives. 

El mateix correu utilitzat per demostrar que no tenia feina contenia una relació extensa de feina pendent. La defensa va posar així al descobert la contradicció principal: no hi havia un buit absolut de tasques; hi havia una disputa sobre l’autonomia, els mitjans i el nou nivell de supervisió.

La demandant va sostenir que no podia completar alguns encàrrecs perquè els armaris estaven tancats i la contrasenya bancària havia estat modificada. 

Tanmateix, també hauria reconegut que, si no hagués iniciat la baixa aquell mateix dia, probablement hauria demanat els accessos o la informació necessària. No consta, per tant, una negativa posterior de la presidència davant d’una petició concreta, perquè la reincorporació efectiva no es va produir. El correu coincideix amb l’inici de la baixa i no va ser respost amb una relació detallada dels impediments.

Aquesta seqüència no és menor. La demandant hauria rebut presumptament les instruccions, les interpreta des del primer moment com una agressió, inicia la baixa i posteriorment converteix el document en l’eix de la demanda. La defensa, en canvi, va exposar que diverses tasques eren possibles i pròpies de la seva posició. El que apareix no és una treballadora sense ocupació, sinó una antiga gerent acostumada a operar amb autonomia que rebutja el nou sistema de control implantat per una junta que acabava d’assumir el govern.

Els testimonis de l’antic règim

El bloc testimonial favorable a Lara comparteix un origen polític clar. Antoni Hortodó havia dirigit l’organització durant aproximadament vint-i-cinc anys i havia estat recentment suspès dins de l’estructura maçònica. Guillem Martínez i Marfon Vilaginés també procedien de l’etapa anterior i mantenien un conflicte obert amb la nova direcció. El tribunal els va permetre declarar, però va deixar constància que aquestes circumstàncies haurien de ser valorades en examinar la seva credibilitat.

Segons les fonts, els testimonis compartirien la mateixa pèrdua, la mateixa memòria institucional i el mateix interès a desacreditar la nova presidència. Tots avalen els pilars que sostenen la demanda: Lara era una professional impecable, exercia com a gerent, tenia drets retributius consolidats, operava amb autorització i havia desenvolupat la seva feina sense incidències. Aquesta coincidència converteix l’antiga gestió en un paradís administratiu i la nova junta en l’únic origen de tots els conflictes.

La defensa va insistir que les declaracions havien de separar-se entre allò que cada testimoni havia presenciat, allò que havia conegut a través de la demandant i les interpretacions personals sobre el canvi de presidència. La distinció és fonamental. Un antic responsable pot explicar com funcionava l’entitat durant la seva etapa, però no hauria de poder convertir automàticament cada decisió posterior en una persecució. La seva experiència aporta informació; el seu conflicte exigeix cautela.

Stefan Charpy presenta un perfil diferent i algunes de les seves observacions directes mereixen atenció. Va afirmar que al setembre la taula de Lara estava buida i que només hi havia una pantalla. Però la gerent ja es trobava de baixa, de manera que la imatge d’una taula sense ordinador no demostra, per si sola, un pla d’expulsió. També va reproduir comentaris i episodis que no sempre havia presenciat directament. La defensa va centrar correctament el debat en la diferència entre veure un fet i atribuir-li una finalitat.

La prova mèdica  

El doctor Manel Antoni Cairat va confirmar que Lara havia patit un deteriorament psicològic important i que la baixa es vinculava a la situació laboral que ella li havia relatat. També hauria diferenciat aquest episodi d’un antecedent anterior d’ansietat associat a una separació. La seva declaració acredita l’existència del patiment i la necessitat de tractament; no acredita, però, l’autoria jurídica de cada conducta atribuïda a l’associació.

El psiquiatre no va assistir a les reunions, no va presenciar el tancament dels armaris, no va examinar el sistema d’accessos i no podia conèixer directament la intenció de la presidència. La informació causal procedia necessàriament de la pacient. Això no invalida el diagnòstic, però impedeix convertir-lo en una prova independent d’assetjament. Una persona pot patir de manera real i intensa quan perd de sobte la posició, l’autonomia i la confiança que havia acumulat durant anys, sense que la reorganització empresarial constitueixi una maniobra il·lícita.

La defensa va situar el debat en el punt correcte: el tribunal no ha de decidir si Lara estava malament, sinó si les decisions objectives del Cercle van superar el llindar legal de l’assetjament o de l’incompliment greu.  

La demanda com a instrument?  

La coincidència temporal és un dels elements que emergeixen del procediment. L’antic president perd la seva posició, és apartat de l’estructura i veu com una nova junta revisa el sistema que havia controlat durant dècades. 

Poc després, la seva col·laboradora que sembla més propera portaria l’associació als tribunals amb el suport testimonial dels principals membres del grup desplaçat.  

Una sentència favorable a la demandant no només tindria conseqüències econòmiques. Permetria afirmar que les pràctiques instaurades per Hortodó eren correctes, que els accessos i privilegis acumulats constituïen drets intocables i que la nova presidència va actuar arbitràriament quan va intentar recuperar el control. El procediment es convertiria així en una eina per rehabilitar el poder anterior i deslegitimar la ruptura institucional.

Aquesta és la dimensió que els titulars convencionals no expliquen.   

El tribunal haurà de resoldre les pretensions laborals. Però el país ha d’entendre què hi ha darrere. No es tracta només d’una treballadora contra una associació. 

Segons les fonts seria una batalla entre el poder que va dominar la institució durant tres dècades i els qui intenten recuperar una maçoneria governada des d’Andorra, amb control real dels seus arxius, dels seus comptes i de la seva memòria.

Cada document, cada declaració i cada contradicció continuen colpejant sobre la mateixa pregunta: qui es va apropiar del relat de la maçoneria andorrana i fins on està disposat a arribar per no perdre’l?