L’arquitectura dels nostres silencis: El fang i l’or que ens defineixen

Si ens aturem un segon al davant del mirall, despullats de títols, de càrrecs, de la biografia oficial que hem polit per presentar-nos al món, què hi queda? 

Ens passem la vida declinant el verb ser a través del que fem: “Sóc advocat”, “sóc mestra”, “sóc mare”, “sóc un emprenedor”, “sóc cuiner”. 

Però en la intimitat més crua, quan la casa es queda a les fosques i el soroll del carrer s'apaga, sabem perfectament que això no som nosaltres. El que som, l'autèntica essència del que batega sota la nostra pell, és una amalgama de cicatrius, de rialles a deshora i de silencis incòmodes. Som l'acumulació d'aquelles vivències que, sovint sense avisar, ens van esberlar l'ànima i van deixar entrar la llum.

Pensa-hi un moment. Si haguessis d'escriure el currículum de la teva ànima, què hi posaries? Jo no hi posaria aquell diploma universitari, sinó la tarda d'hivern en què, amb vuit anys, vaig veure plorar el meu pare per primera vegada. Aquell instant exacte en què el superheroi es va trencar i vaig descobrir que els adults també eren vulnerables, també tenien por. Aquella va ser la meva primera lliçó d'empatia, molt més profunda que qualsevol llibre de text. Tots tenim un d'aquests moments fundacionals: la pèrdua de la innocència, el dia que vam comprendre que el món no sempre és just, però que precisament per això, exigia de nosaltres que fóssim amables.

Avui en dia vivim immersos en la dictadura de l'aparador. Les xarxes socials, l'exigència de l'èxit constant i la toxicitat del pensament positiu ens obliguen a amagar les nostres derrotes com si fossin defectes de fàbrica. Sembla que estigui prohibit estar trencat. Però, no és precisament en la fractura on ens fem humans? Ens defineix molt més aquell projecte en el qual vam fracassar estrepitosament i que ens va ensenyar els nostres límits, que el premi que vam rebre entre aplaudiments. Ens defineix l'amor que se'ns va escapar entre els dits, aquell que ens va ensenyar que no tot el que estimem està destinat a quedar-se, ensenyant-nos la complexa lliçó de deixar anar sense rancúnia.

I aquí és on hauríem d'obrir el gran debat, aquell que evitem als sopars d'amics i a les reunions de feina: Per què ens fa tanta por mostrar-nos vulnerables? Per què ens fa tanta por despullar la nostra ànima davant dels altres? Hem construït una societat on sembla que l'èxit sigui arribar al final de la vida intactes, polits com una pedra de riu. Però arribar intacte significa no haver viscut. Què passaria si deixéssim de preguntar-nos “quant guanyes?” o “on has anat de vacances?” per començar a preguntar-nos “quina és l'alegria més pura que has viscut?” o “quin dolor t'ha fet la persona que ets avui?”, “com vols ésser recordat pels teus?”.

Som, també, les persones que ens han creuat, encara que fos un instant efímer. Aquell professor que va creure en tu quan ni tu mateix ho feies; el desconegut que et va somriure al metro un dia que senties que no podies més; la mà calenta que et va agafar quan eres a la sala d'espera d'un hospital esperant els resultats. Som un trencaclosques fet de peces prestades. Ens pensem tan individuals, tan autònoms, i en realitat som el resultat d'una immensa teranyina de cures i atencions invisibles.

I després hi ha la pèrdua. La mort, l'absència. Una cadira buida a la taula de Nadal ens modela de forma irreversible. La pèrdua ens arrenca una part de nosaltres, sí, però també ens deixa un regal amarg: la consciència aguda del present. El dol ens ensenya que el temps és una divisa finita i que no podem donar res per garantit. Aquells que han caminat per la vall del dol tenen una mirada diferent, una profunditat que no s'aprèn a cap universitat. Hauríem de reivindicar aquest dolor, no com una malaltia a curar ràpidament amb pastilles i distraccions, sinó com un tribut a l'amor que vam sentir. L'art japonès del Kintsugi repara la ceràmica trencada amb or, perquè entén que la peça és més bella, més forta i més valuosa precisament perquè s'ha trencat i té una història per explicar. Nosaltres hauríem de fer el mateix amb la nostra memòria.

No som allò que hem aconseguit. Som tot allò que hem superat. Som la tendresa amb què parlem a un infant, perquè recordem quan necessitàvem que ens hi parlessin a nosaltres. Som la indignació davant d'una injustícia. Som el coratge d'aixecar-nos del llit aquells matins on la gravetat de la vida pesa massa, i tots hem tingut moments que ens ha pesat i molt.

La propera vegada que et miris al mirall, no et jutgis per les arrugues que comencen a marcar-se al voltant dels ulls ni pels objectius que encara no has ratllat de la llista. Mira a fons. Allà hi viuen totes les teves batalles, les teves renúncies i els teus petits miracles quotidians. Reivindica-ho. Parla'n. Obre l'esquerda. Perquè només quan tenim la valentia de mostrar el fang del qual estem fets, permetem que els altres trobin el consol de saber que ells, amb les seves pròpies esquerdes, tampoc estan sols. Aquesta és l'única revolució que importa: tenir el valor d'existir des de la nostra veritat més descarnada i bella. Sigui quina sigui.