«Occident és de les poques civilitzacions que senten la necessitat de disculpar-se per existir»

En un moment en què una part de la joventut occidental torna a mirar cap a la tradició, els valors conservadors i la fe catòlica, el debat sobre el futur de la nostra civilització ja no es limita a la política o a l'economia. 

La crisi de l'habitatge, la dificultat dels joves per formar una família, la pèrdua de referents culturals i el desencís amb les promeses del progrés dibuixen un escenari de transformació social, cultural i espiritual que qüestiona algunes de les certeses de les darreres dècades.

En aquest context, Víctor Domínguez, conegut com a Wall Street Wolverine, publica el seu segon llibre, Los hijos malditos de la historia, una obra que aprofundeix en les contradiccions d'una societat que ha assolit nivells extraordinaris de prosperitat material, però que, segons l'autor, ha anat perdent el sentit de la transcendència, la identitat i el compromís.

Després d'analitzar el poder de les xarxes socials i la revolució de la comunicació a El poder digital, Domínguez amplia ara la mirada cap als fonaments morals i espirituals d'Occident. 

En aquesta entrevista amb La Veu Lliure, reflexiona sobre el declivi de la cultura woke, el retorn del cristianisme entre determinats sectors juvenils, la crisi del model de prosperitat occidental i el paper dels nous mitjans digitals en la transformació del debat públic. Una conversa que planteja una pregunta de fons: estem davant d'una simple reacció generacional o de l'inici d'un canvi cultural molt més profund? 

Què ha canviat en Víctor Domínguez des que va començar a escriure El poder digital fins que ha acabat Los hijos malditos de la historia? Ha evolucionat també la seva manera d'entendre la societat?

Quan vaig escriure El poder digital, la meva principal preocupació era analitzar com la tecnologia, les xarxes socials i les noves formes de comunicació estaven transformant les relacions de poder i com les xarxes socials estaven guanyant terreny als mitjans tradicionals. M'interessava comprendre qui controla la informació, com es construeix l'opinió pública i de quina manera el món digital estava alterant els equilibris polítics, econòmics i culturals.

Tanmateix, durant el procés d'escriptura de Los hijos malditos de la historia he arribat a una conclusió: la batalla cultural que fa anys que lliurem és, en la seva dimensió més profunda, una batalla espiritual. I crec que aquest ha estat el canvi més important en la meva manera d'entendre el món.

He comprès que molts dels problemes que analitzem des de la política o l'economia són, en realitat, manifestacions d'una crisi molt més profunda: una crisi d'identitat, de valors, de transcendència i de sentit vital. Hem construït una societat que ha avançat moltíssim en l'àmbit material, però que sembla haver perdut bona part dels fonaments espirituals i morals sobre els quals es va aixecar la nostra civilització.

De poc serveix conquerir espais de llibertat política o econòmica si, individualment, acabem convertits en esclaus dels nostres propis impulsos, de les nostres dependències o de la necessitat permanent de rebre validació externa.

I això m'ha portat també a reflexionar sobre el concepte de llibertat. Durant molt de temps, hem tendit a identificar la llibertat amb l'absència d'imposicions externes. Però m'he anat adonant que existeix una altra dimensió igualment important: la llibertat interior. Pots viure en una societat políticament lliure i, tanmateix, ser profundament esclau dels teus desitjos, dels teus vicis o de les teves pors.

En aquest sentit, aquest llibre també m'ha fet valorar encara més les nostres arrels cristianes, no només com una qüestió religiosa, sinó com una part essencial de la nostra identitat històrica i cultural. M'ha fet valorar encara més la importància del sacrifici, del compromís, de la rectitud i de la transcendència en la construcció d'una vida veritablement plena.

Si El poder digital tractava de comprendre els mecanismes que governen el món exterior, Los hijos malditos de la historia és, en bona mesura, una reflexió sobre allò que governa el nostre món interior.

I potser aquesta és la conclusió més important a la qual he arribat. No podem aspirar a reconstruir una civilització si abans no som capaços de reconstruir l'individu. Perquè les grans crisis de les societats no comencen únicament a les seves institucions, a les seves economies o als seus sistemes polítics. També comencen quan les persones perden el sentit de qui són, d'on venen i cap a on volen dirigir-se.

Durant els darrers anys hem viscut el que molts anomenen l'era woke, marcada per la correcció política i les polítiques identitàries. Tanmateix, ara sembla que es produeix un efecte pèndol, amb joves que tornen a interessar-se pels valors conservadors, la tradició i fins i tot la fe catòlica. Fins a quin punt considera que aquest gir és una reacció als excessos de la cultura woke i fins a quin punt respon a una recerca més profunda d'identitat i sentit?

El rebuig a determinats excessos de la cultura woke pot ser el detonant, però la recerca d'identitat, d'arrelament i de transcendència és allò que realment pot convertir aquesta reacció en quelcom durador. Una cosa és rebel·lar-se contra allò que consideres absurd o imposat i una altra de molt diferent és trobar uns principis sobre els quals construir la teva pròpia vida.

Durant els darrers anys hem assistit a una transformació cultural en què determinats discursos identitaris han adquirit una presència enorme als mitjans de comunicació, les institucions, les universitats i les xarxes socials. Al meu entendre, una part d'aquests moviments ha acabat convertint la identitat en un terreny de confrontació permanent, fomentant una visió de la societat basada en greuges col·lectius i qüestionant molts dels referents tradicionals que durant generacions havien proporcionat estabilitat i sentiment de pertinença.

I crec que això ha generat una reacció entre determinats sectors de la joventut. Quan la transgressió s'institucionalitza i la rebel·lia es converteix en el discurs dominant, allò veritablement revolucionari pot ser reivindicar el que s'havia donat per superat. Per a alguns joves, defensar la família tradicional, parlar obertament de Déu o reivindicar la disciplina personal s'ha convertit en una manera de qüestionar els consensos culturals del seu entorn.

Però seria un error interpretar tot aquest fenomen únicament com una reacció política. Perquè estar en contra d'alguna cosa no significa necessàriament saber a favor de què vols viure. I aquí és on crec que apareix la dimensió més interessant d'aquest despertar.

Molts joves han crescut en un món que els ha promès una llibertat il·limitada, on tot es pot qüestionar, tot és relatiu i on el compromís es presenta de vegades com una renúncia a les possibilitats individuals. Tanmateix, alguns estan començant a descobrir que una vida sense valors sòlids pot generar desorientació, soledat i una profunda sensació de buit.

L'ésser humà necessita alguna cosa més que llibertat per ser feliç: necessita saber què fer-ne. Necessita pertànyer a alguna cosa, sentir-se part d'una història, reconèixer uns principis que transcendeixin els seus desitjos immediats i trobar un propòsit que doni sentit als seus sacrificis.

Per això crec que l'interès renovat per la tradició i per la fe catòlica, almenys entre una part d'aquesta generació, no es pot explicar exclusivament com una provocació contra el progressisme. En molts casos, respon també al desig de recuperar alguna cosa que senten que els ha estat arrabassada: la possibilitat de construir una identitat estable, de formar una família, de comprometre's amb una comunitat i de trobar respostes a les grans preguntes de l'existència.

El conservadorisme no es pot limitar a ser una reacció permanent contra el progressisme, perquè una identitat construïda exclusivament sobre allò que rebutges acaba depenent del seu adversari. Si aquest moviment vol tenir profunditat i continuïtat, ha de ser capaç d'oferir una visió positiva de la vida, basada en allò que considera digne de ser estimat, protegit i transmès a les generacions següents.

El mateix passa amb la religió. Acostar-se al cristianisme perquè representa una forma de rebel·lia cultural pot ser una porta d'entrada, però la fe no es pot reduir a una eina de confrontació ideològica. Déu no es pot convertir simplement en un símbol d'oposició política; la veritable espiritualitat exigeix una transformació interior que va molt més enllà de qualsevol batalla partidista.

Per això crec que ens trobem davant de dos fenòmens que poden coincidir, però que no hem de confondre: una reacció cultural davant de determinats discursos dominants i una recerca espiritual molt més profunda.

La reacció contra la cultura woke pot explicar per què alguns joves comencen a mirar cap a la tradició, però és la necessitat de trobar veritat, ordre, bellesa i transcendència allò que els pot portar a quedar-s'hi. I aquesta és, per a mi, la qüestió veritablement important. Una generació pot començar rebel·lant-se contra allò que li han ensenyat a pensar, però la seva autèntica maduresa arriba quan descobreix per què val la pena viure.

Creu que els occidentals hem acabat infravalorant la nostra pròpia cultura davant d'altres civilitzacions? Existeix una mena de complex cultural occidental que ens ha portat a qüestionar les nostres arrels, la nostra història i la nostra identitat?

Sí, crec que una de les grans paradoxes del nostre temps és que Occident s'ha convertit en una de les poques civilitzacions que semblen sentir la necessitat permanent de disculpar-se per la seva pròpia existència. Hem desenvolupat una relació profundament contradictòria amb la nostra història: som hereus d'una tradició cultural extraordinàriament rica i de la civilització més pròspera que s'ha conegut mai, però en determinats sectors s'ha instal·lat una visió que sembla reduir el nostre passat a una successió d'injustícies, opressió i culpabilitat.

Una cosa és conèixer i reconèixer els errors de la nostra història, i una altra de molt diferent és construir la nostra identitat col·lectiva exclusivament al voltant d'aquests errors. Totes les civilitzacions han protagonitzat episodis de violència, dominació i conflicte. Occident no n'és una excepció, però tampoc no hauria de ser jutjat únicament pels seus capítols més foscos, ignorant les seves innombrables aportacions a la humanitat.

No es tracta d'afirmar que Occident sigui moralment superior en tots els aspectes ni de negar les aportacions d'altres civilitzacions. Es tracta de reconèixer que tenim una herència cultural immensa i que no ens n'hauríem d'avergonyir.

Tanmateix, crec que massa sovint hem confós l'esperit crític amb el menyspreu cap a nosaltres mateixos. La capacitat de qüestionar les nostres institucions, revisar el nostre passat i reconèixer les nostres contradiccions és precisament una de les grans fortaleses de la tradició intel·lectual occidental. El problema apareix quan aquesta autocrítica deixa de ser una eina per millorar i es converteix en una forma d'autonegació.

Una civilització que ensenya a les noves generacions a avergonyir-se sistemàticament dels seus avantpassats corre el risc de formar individus incapaços de comprendre d'on venen i per què val la pena conservar allò que han heretat.

I això té conseqüències que van molt més enllà de l'àmbit cultural. La identitat proporciona arrelament, continuïtat i sentiment de pertinença. Saber que formes part d'una història que va començar molt abans del teu naixement i que continuarà després de la teva mort et permet comprendre que tens una responsabilitat amb les generacions que et van precedir i amb aquelles que encara han d'arribar.

Un dels grans problemes de la nostra època és que hem debilitat aquesta connexió entre passat, present i futur. Hem acabat presentant la tradició com un obstacle per al progrés, quan, en realitat, no pot existir una idea veritablement sòlida de progrés si no sabem què val la pena preservar.

A més, en nombrosos contextos progressistes es reivindica el dret d'altres pobles a preservar els seus costums, les seves llengües, les seves creences i les seves tradicions, mentre que la defensa de la nostra pròpia herència cultural sembla despertar recels o ser considerada una mena d'actitud feixista, com diuen ells. És, si més no, irònic veure molts sectors esquerrans parlar de la necessitat de protegir les tradicions alienes mentre, alhora, demanen destruir les pròpies. Respectar la identitat dels altres no és incompatible amb no renunciar a la nostra i exigir que, quan algú arriba a la nostra civilització, s'assimili als nostres valors i no intenti imposar els seus.

A més, considero que també hem perdut la capacitat de transmetre a les noves generacions la bellesa de la nostra civilització. Hem deixat d'explicar per què mereixen ser admirades les nostres catedrals, la nostra literatura, la nostra arquitectura, la nostra filosofia o les nostres tradicions. I quan una societat deixa de transmetre amb orgull i sentit crític allò que ha heretat, no ens hauria de sorprendre que els seus joves acabin buscant referents en qualsevol altre lloc.

Perquè estimar la teva civilització no significa creure que mai no es va equivocar, de la mateixa manera que estimar la teva família no implica pensar que els teus avantpassats van ser perfectes. Significa reconèixer que has rebut una herència valuosa i que tens la responsabilitat de cuidar-la, millorar-la i transmetre-la.

I potser aquesta és una de les grans batalles culturals del nostre temps: aconseguir que els joves occidentals tornin a mirar la seva història no des de la culpa o la vergonya, sinó des del coneixement, la gratitud i la responsabilitat. Perquè una civilització que deixa de creure en el valor del seu propi llegat difícilment trobarà raons per garantir-ne la continuïtat.

Què és el que més l'ha sorprès durant el procés de documentació i escriptura de Los hijos malditos de la historia? Ha trobat alguna dada, fenomen o contradicció que l'hagi obligat a replantejar-se alguna de les seves pròpies conviccions?

Crec que el que més m'ha sorprès ha estat descobrir fins a quin punt molts dels problemes que aparentment considerem independents estan, en realitat, profundament connectats. La crisi de natalitat, la pèrdua d'identitat, el deteriorament dels vincles familiars, el nihilisme, la soledat, la hipersexualització o la dependència tecnològica es poden analitzar per separat, però durant l'escriptura del llibre vaig anar arribant a una conclusió: molts d'aquests fenòmens es poden entendre també com a manifestacions d'una crisi molt més profunda, una crisi espiritual i de sentit.

I això m'ha portat a replantejar-me algunes de les meves pròpies conviccions, especialment la meva manera d'entendre la llibertat. Durant anys, per la meva formació i pel meu interès en l'economia i la política, havia tendit a interpretar la llibertat fonamentalment com l'absència de coacció externa. És a dir, la capacitat de l'individu per prendre les seves pròpies decisions sense que l'Estat o altres institucions interfereixin constantment en la seva vida.

Tanmateix, he comprès que no n'hi ha prou de ser lliure davant del poder polític si no ets capaç de ser lliure davant de tu mateix. Pots viure en una societat amb enormes llibertats individuals i, al mateix temps, ser esclau dels teus impulsos, de les teves addiccions, de la necessitat d'aprovació externa o de la recerca permanent de plaer.

I aquesta reflexió m'ha portat a una de les paradoxes que més m'han marcat durant l'escriptura: els límits, lluny de ser sempre enemics de la llibertat, poden ser precisament allò que ens permet assolir-la. La disciplina, el sacrifici, la responsabilitat i el compromís no han de ser necessàriament cadenes que ens impedeixin realitzar-nos, sinó eines que ens permetin convertir-nos en amos de la nostra pròpia existència.

Una altra qüestió que m'ha impressionat és la contradicció entre el nostre extraordinari progrés material i la insatisfacció existencial que percebo en una part de les noves generacions. Tenim un accés a la informació, a l'entreteniment, al consum i a la tecnologia que hauria resultat inimaginable per als nostres avantpassats. I, tanmateix, res d'això no garanteix que una persona trobi un propòsit pel qual valgui la pena llevar-se cada matí.

Hem multiplicat les possibilitats de gaudir de la vida, però potser hem descuidat la capacitat de trobar-hi un significat. I crec que aquesta contradicció explica bona part de les inquietuds que travessen la nostra generació.

També m'ha resultat especialment revelador redescobrir la profunditat de la nostra tradició cristiana. Moltes de les virtuts que avui semblen haver perdut protagonisme —la temprança, la fortalesa, la prudència, la humilitat o la capacitat de sacrifici— responen a problemes humans que continuen sent exactament els mateixos, encara que hagin canviat les circumstàncies tecnològiques i socials.

Això m'ha fet qüestionar una idea molt estesa en la nostra època: que tot allò nou representa necessàriament un progrés i que tot allò heretat constitueix una limitació que hem de superar. De vegades confonem modernització amb millora, quan una societat pot avançar tecnològicament i retrocedir en la seva capacitat per formar individus responsables, compromesos i espiritualment sòlids.

Però, sobretot, aquest llibre m'ha portat a una conclusió personal que considero fonamental: no podem separar completament la batalla cultural de la batalla espiritual. Durant molt de temps he analitzat els grans conflictes del nostre temps a partir de les seves manifestacions polítiques, econòmiques i tecnològiques. Ara crec que, per comprendre'ls de veritat, també ens hem de preguntar quina concepció de l'ésser humà, de la moral i de la transcendència hi ha al darrere.

I potser aquest ha estat el meu descobriment més important: abans em preocupava principalment com construir una societat més lliure; ara em pregunto també quina mena de persones hem de ser perquè aquesta llibertat tingui un sentit veritable. De poc serveix tenir-ho pràcticament tot si hem oblidat per què val la pena viure.

Actualment convivim amb sectors que defensen els valors progressistes de les darreres dècades i d'altres, especialment entre les noves generacions, que reivindiquen posicions més conservadores i un retorn a l'espiritualitat. Cap a on creu que evolucionarà aquesta confrontació cultural? Ens trobem davant d'un canvi de cicle durador o simplement davant d'una altra fase de polarització que acabarà provocant un nou moviment pendular?

Crec que ens trobem davant d'una confrontació cultural que va molt més enllà de la política i que, en el fons, reflecteix dues maneres diferents d'entendre l'ésser humà, la llibertat i el sentit de l'existència. Per això considero que seria un error interpretar el que estem vivint únicament com una alternança entre progressisme i conservadorisme. El que realment està en discussió són els fonaments morals, culturals i espirituals sobre els quals volem construir la nostra societat.

Crec que hem de distingir entre dos fenòmens: una reacció política contra els excessos d'un determinat corrent ideològic i un despertar cultural o espiritual veritablement profund. El primer pot ser relativament efímer, perquè les tendències polítiques canvien i les generacions acostumen a reaccionar contra els valors dominants dels seus predecessors. El segon té potencial per produir transformacions més duradores, precisament perquè afecta la manera com les persones decideixen viure.

I aquí hi ha, per a mi, la gran qüestió: estem veient joves que simplement volen portar la contrària al discurs dominant o joves que veritablement desitgen reconstruir la seva vida al voltant de la família, la fe, la disciplina, el sacrifici i el compromís?

Perquè no és el mateix posar-se una creu per provocar que estar disposat a carregar-la. No és el mateix reivindicar la família tradicional a les xarxes socials que assumir les responsabilitats que implica formar-ne una. I tampoc no és el mateix parlar de virtut que intentar practicar-la quan exigeix renunciar als nostres propis desitjos.

Crec que el veritable indicador de la profunditat d'aquest fenomen no estarà en les tendències de TikTok, en els resultats electorals o en la popularitat de determinats discursos, sinó en les decisions personals de tota una generació. Si aquest interès es tradueix en comunitats estables, compromisos duradors, transmissió de valors i una vida espiritual més profunda, estarem parlant d'alguna cosa que transcendeix una simple moda cultural.

També considero que existeix un risc important: que els valors tradicionals acabin convertint-se en una identitat política superficial, definida exclusivament per la seva oposició al progressisme. Perquè una civilització no es pot reconstruir únicament des del rebuig. Necessita una proposta positiva, una concepció de la bellesa, del bé, de la veritat i d'allò que val la pena preservar.

En aquest sentit, crec que l'espiritualitat introdueix una dimensió especialment interessant. La política pot canviar les lleis, les institucions i els incentius econòmics, però té una capacitat molt més limitada per transformar el cor de les persones. Una transformació espiritual autèntica no consisteix simplement a canviar d'opinió sobre determinats debats culturals, sinó a canviar la manera com un es relaciona amb si mateix, amb els altres i amb Déu.

Per això no m'atreviria a assegurar que ens trobem davant d'un canvi de cicle irreversible. La història és plena de moviments que semblaven anunciar transformacions definitives i que van acabar donant pas a noves reaccions. Però tampoc descartaria que estiguéssim assistint al començament d'una reconsideració més profunda de certs valors que durant dècades s'havien donat per superats.

L'èxit d'un despertar espiritual no s'hauria de mesurar per la derrota política dels seus adversaris, sinó per la seva capacitat per transformar vides. Una societat pot experimentar un gir conservador en els seus discursos i continuar patint exactament els mateixos problemes de soledat, desarrelament, individualisme i buit existencial.

Al final, crec que el temps ens permetrà distingir entre aquells que simplement reaccionaven contra una moda ideològica i aquells que buscaven recuperar alguna cosa veritablement important i transcendental.

Quines contradiccions de la nostra societat el van portar a escriure aquest segon llibre? Quin missatge vol transmetre especialment als joves i podem esperar una tercera obra que continuï aquesta reflexió?

Crec que la principal contradicció de la nostra societat és que mai no havíem tingut tantes possibilitats materials per ser feliços i, tanmateix, continuem trobant molts joves profundament desorientats, insatisfets i necessitats d'un propòsit vital. Hem assolit uns nivells de desenvolupament tecnològic, prosperitat i accés a la informació extraordinaris, però això no s'ha traduït necessàriament en una major plenitud personal.

Vivim en una societat que ens promet llibertat, però que al mateix temps ens fa cada vegada més dependents dels nostres impulsos, de les pantalles i de l'aprovació dels altres. Hem confós la llibertat amb la satisfacció immediata i el progrés amb l'eliminació de qualsevol sacrifici.

Una altra contradicció que em sembla especialment significativa és la relacionada amb la família. Hem construït una cultura que celebra constantment l'amor, però que de vegades presenta el compromís com una amenaça a la llibertat individual. Reivindiquem la importància dels vincles humans, però hem normalitzat que moltes de les nostres relacions siguin fràgils, superficials i fàcilment substituïbles. Volem gaudir dels fruits del compromís sense assumir les responsabilitats que el fan possible.

I hi ha una tercera contradicció que considero fonamental: Occident ha assolit un desenvolupament material extraordinari mentre una part de les seves societats sembla haver perdut la confiança en la seva pròpia identitat cultural i espiritual. Som hereus d'una civilització que ens ha llegat una riquesa filosòfica, artística, científica i religiosa immensa, però hem deixat de transmetre a les noves generacions per què val la pena conèixer-la, valorar-la i preservar-la. Fins i tot diria que han aconseguit que moltes persones se n'avergonyeixin, sumides en una culpa que no té cap fonament. Som la civilització més pròspera de la història i no hauríem d'haver de demanar perdó per això.

Pel que fa al missatge que vull transmetre als joves, crec que és fonamentalment un: no confongueu una vida còmoda amb una vida plena, ni una vida sense límits amb una vida veritablement lliure.

Que no tinguin por del compromís, del sacrifici, de la responsabilitat o de defensar les seves conviccions, fins i tot quan resultin impopulars. Que comprenguin que la disciplina no és necessàriament una forma de repressió, sinó una eina per conquerir la sobirania sobre un mateix. I que descobreixin que hi ha coses per les quals val la pena renunciar a la satisfacció immediata. Res que valgui la pena en aquesta vida arriba ràpid ni fàcilment.

Crec que un dels enganys més grans de la nostra època ha estat fer-nos creure que la felicitat consisteix a no haver de renunciar mai a res. Però moltes de les coses que veritablement donen sentit a la nostra existència exigeixen precisament el contrari: esforç, perseverança, lleialtat i la capacitat de lliurar una part de nosaltres mateixos a alguna cosa que ens transcendeixi.

També m'agradaria animar-los a reconciliar-se amb les seves arrels. A comprendre que no han nascut en el buit, que formen part d'una història mil·lenària i que han rebut una herència cultural i espiritual que val la pena conèixer. No podem construir un futur sòlid des del menyspreu sistemàtic cap al nostre passat.

I, sobretot, vull convidar-los a fer-se una pregunta que considero essencial: per a què val la pena viure? Perquè podem dedicar la nostra existència a acumular diners, seguidors, experiències i reconeixement, però si mai no trobem una resposta a aquesta pregunta, correm el risc de descobrir massa tard que hem dedicat la nostra vida a perseguir coses que mai no ens podien omplir.

Pel que fa a una tercera obra, no ho descarto en absolut. L'escriptura d'aquests dos llibres ha estat també un procés de transformació personal i intel·lectual.

Crec que encara queden moltes preguntes per explorar, especialment al voltant de com podem reconstruir els vincles, les virtuts i els fonaments morals que permeten sostenir una civilització. Però tampoc no vull escriure simplement per publicar un altre llibre. Crec que una obra ha de néixer d'una inquietud autèntica i de la necessitat de transmetre alguna cosa que realment valgui la pena explicar.

Si hi ha una idea amb la qual m'agradaria que els lectors es quedessin, és aquesta: no som únicament hereus d'una civilització, també som responsables del seu futur. I aquesta responsabilitat comença molt abans de qualsevol batalla política o cultural: comença en la manera com decidim viure la nostra pròpia vida.

No podem aspirar a canviar el món si abans no som capaços de governar-nos a nosaltres mateixos. I no podem construir una societat amb futur si hem oblidat quines coses mereixen ser estimades, defensades i transmeses.

Durant dècades es va prometre als joves que, si estudiaven i s'esforçaven, viurien millor que els seus pares. Tanmateix, molts es troben amb salaris que no els permeten independitzar-se, habitatges inaccessibles i un ascensor social que sembla haver-se aturat. Creu que el retorn dels joves a posicions conservadores respon realment a una convicció ideològica o és, en bona mesura, una rebel·lió contra un sistema que els ha promès prosperitat i no ha complert?

És molt difícil comprendre el desencís d'una part de la joventut occidental sense tenir en compte la ruptura del contracte generacional sobre el qual es va construir bona part de la nostra idea de progrés. Durant dècades es va transmetre als joves una promesa relativament senzilla: si estudiaven, treballaven, s'esforçaven i actuaven amb responsabilitat, podrien construir una vida millor que la dels seus pares. Tanmateix, molts estan descobrint que complir totes aquestes condicions ja no garanteix assolir determinats objectius que abans semblaven raonablement accessibles.

Hem educat tota una generació perquè aspiri a la independència, però hem construït unes condicions econòmiques que dificulten enormement assolir-la. Els parlem de llibertat individual mentre molts no poden abandonar la llar familiar, accedir a un habitatge o plantejar-se tenir fills sense assumir enormes sacrificis econòmics.

Crec que això ajuda a explicar per què determinats joves comencen a qüestionar no només el funcionament del nostre sistema econòmic, sinó també alguns dels discursos culturals que han acompanyat la seva evolució.

Perquè hi ha alguna cosa profundament paradoxal en una societat que presenta l'emancipació individual com un dels seus grans assoliments, però que al mateix temps dificulta materialment que una persona pugui construir el seu propi projecte de vida. De què serveix parlar constantment de llibertat si una part dels joves no disposa dels mitjans necessaris per exercir-la?

Ara bé, crec que seria un error reduir aquest fenomen exclusivament a una reacció econòmica. Els problemes materials poden generar frustració i desconfiança cap a les institucions, però no expliquen per si sols per què determinats joves troben respostes en la tradició, la família, la identitat cultural o la religió.

Aquí és on entra una dimensió molt més profunda. No crec que molts d'aquests joves vulguin tornar al passat; crec que volen recuperar la possibilitat de tenir un futur. Volen poder accedir a un habitatge, formar una família, desenvolupar una vocació i sentir que el seu esforç té una recompensa. En definitiva, aspiren a construir una vida amb estabilitat, arrelament i continuïtat.

I això connecta directament amb alguns valors que avui identifiquem com a conservadors, encara que durant molt de temps fossin aspiracions compartides per persones d'ideologies molt diferents. Tenir una família, disposar d'una llar o confiar que els teus fills viuran millor que tu no hauria de convertir-se en una reivindicació exclusiva de cap corrent polític.

També crec que hem de reconèixer els errors estructurals del nostre model econòmic. No podem pretendre que els joves recuperin la confiança en el futur mentre suporten enormes dificultats per accedir a l'habitatge, una pressió fiscal asfixiant i un sistema de pensions en ruïnes.

Hem acabat traslladant a les noves generacions una part important de les obligacions econòmiques del present, mentre cada vegada els resulta més difícil acumular patrimoni i construir les bases del seu propi futur. Per això considero fonamentals les reformes que permetin augmentar l'oferta d'habitatge, millorar les oportunitats econòmiques, sanejar els comptes públics i garantir que el sistema de pensions no acabi convertint-se en una càrrega insostenible per als qui avui estan començant la seva vida laboral.

La prosperitat econòmica és necessària, però no suficient per construir una vida amb sentit. Podem resoldre determinats problemes materials i continuar tenint societats marcades per la soledat, el desarrelament, la fragilitat dels vincles i el buit espiritual.

Per això crec que el que estem observant, almenys entre una part de la joventut, és una combinació de frustració material i recerca existencial. Alguns reaccionen contra un sistema que consideren incapaç de complir les seves promeses, mentre que d'altres comencen a qüestionar també la concepció de la felicitat i de la llibertat que han heretat.

Una societat no pot exigir sacrificis als seus joves si és incapaç d'oferir-los un horitzó pel qual valgui la pena sacrificar-se. L'esforç necessita una direcció, el compromís necessita una finalitat i la responsabilitat necessita un futur sobre el qual projectar-se.

En definitiva, crec que la pregunta no és únicament si els joves estan girant cap a posicions conservadores per convicció ideològica o per frustració econòmica. La pregunta veritablement interessant és què estan intentant recuperar a través d'aquest gir.

Perquè potser molts joves no s'estan rebel·lant contra el progrés, sinó contra una idea de progrés que els ha promès tenir-ho tot mentre els dificulta aconseguir algunes de les coses més elementals: una llar, una família, estabilitat i un propòsit vital. És normal que hi hagi una reacció quan a una generació a la qual es va prometre que podia arribar a ser qualsevol cosa cada vegada li costa més aconseguir una cosa tan senzilla i tan important com construir una vida pròpia.

Vostè és l'impulsor del compte Wall Street Wolverine, que ha donat visibilitat a qüestions que sovint queden fora del focus dels mitjans de comunicació tradicionals, i ha fundat La Veu Lliure, un diari andorrà que s'ha convertit en un referent informatiu en llengua catalana al Pirineu. Creu que la societat digital està assolint una certa maduresa i que estem passant d'unes xarxes socials dominades per l'entreteniment, la superficialitat i l'exhibició personal a plataformes capaces de democratitzar el coneixement, fomentar el pensament crític i transformar el panorama informatiu?

Crec que estem vivint una de les transformacions més importants de la història de la comunicació, però no diria que estiguem abandonant la superficialitat per entrar definitivament en una etapa de maduresa digital. El que està passant és que internet està evolucionant cap a un espai on conviuen dues forces aparentment contradictòries: una indústria de l'entreteniment que competeix constantment per la nostra atenció i una democratització del coneixement i de la informació sense precedents.

Durant bona part del segle XX, la capacitat d'influir en l'opinió pública estava concentrada en un nombre relativament reduït de mitjans de comunicació, grans grups empresarials i institucions. Eren ells els qui decidien, en bona mesura, quins esdeveniments mereixien ser notícia, quines veus tenien accés al debat públic i quines qüestions quedaven fora de l'agenda informativa.

La revolució digital ha trencat bona part d'aquest monopoli de la intermediació informativa. Avui una persona amb una càmera, una connexió a internet i alguna cosa rellevant per explicar pot arribar a milions de persones sense necessitar l'autorització d'una gran estructura mediàtica. Això ha suposat una redistribució extraordinària del poder comunicatiu i ha permès que apareguin noves veus, noves comunitats i noves formes d'exercir el periodisme.

En certa manera, aquesta ha estat també la meva experiència amb Wall Street Wolverine. El que va començar com un projecte personal de divulgació i anàlisi política i econòmica va acabar convertint-se en una plataforma capaç d'introduir qüestions en el debat públic, qüestionar determinats relats i connectar amb una audiència que no sempre se sentia representada pels mitjans tradicionals.

I precisament per això he volgut fer un pas més amb projectes com La Veu Lliure. Crec que el següent gran desafiament de la comunicació digital consisteix a transformar la influència que neix a les xarxes socials en estructures informatives sòlides, professionals i duradores. No n'hi ha prou d'aconseguir milions de visualitzacions o generar conversa. També hem de ser capaços de construir mitjans que aportin informació contrastada, investigació, context i una relació de confiança amb els seus lectors.

Per a mi, aquest és un dels signes més interessants de maduresa de l'ecosistema digital: que projectes nascuts al marge de les grans estructures mediàtiques puguin evolucionar cap a institucions periodístiques amb identitat pròpia. I això resulta especialment rellevant en territoris com Andorra, on el nostre mitjà pot contribuir a ampliar el pluralisme informatiu i oferir noves perspectives sobre la realitat local, davant d'altres mitjans que només aspiren a fer-se ressò de les notícies d'agència o a no incomodar gaire el poder polític.

Ara bé, tampoc no hem d'idealitzar les xarxes socials. Que la informació s'hagi democratitzat no significa que automàticament n'hagi millorat la qualitat. Hem eliminat moltes de les antigues barreres d'entrada, però també hem creat un entorn on la velocitat, la polèmica, l'emocionalitat i l'entreteniment poden imposar-se sobre el rigor i la reflexió.

A més, hem passat d'una realitat en què els grans mitjans exercien una enorme capacitat de selecció informativa a una altra en què bona part de la nostra atenció està condicionada pels algoritmes de recomanació. És a dir, hem reduït el poder de determinats intermediaris tradicionals, però n'han aparegut de nous, fonamentalment les grans plataformes tecnològiques.

El gran repte ja no és només garantir que qualsevol persona pugui expressar-se, sinó aconseguir que aquesta llibertat d'expressió convisqui amb una ciutadania capaç de distingir entre informació, opinió, propaganda i manipulació.

Per això crec que hem de ser exigents amb els nous mitjans digitals, començant pels nostres. Si volem qüestionar les deficiències del periodisme tradicional, no ens podem limitar a reproduir-les amb un llenguatge més provocador i un format més atractiu. Hem de demostrar que és possible combinar independència editorial, rigor informatiu i capacitat de connectar amb les noves generacions.

El pensament crític no consisteix a desconfiar automàticament dels mitjans tradicionals, sinó a aprendre a qüestionar qualsevol font d'informació, inclosos aquells comunicadors amb els quals coincidim ideològicament. En cas contrari, correm el risc de substituir unes autoritats informatives per unes altres sense haver desenvolupat una veritable autonomia intel·lectual.

En definitiva, crec que el futur de la comunicació estarà marcat per la convivència i la competència entre els grans mitjans tradicionals, els nous mitjans digitals i els creadors independents. La diferència no hauria de ser únicament qui arriba a més persones, sinó qui és capaç d'aportar més valor, generar més confiança i construir projectes que sobrevisquin a les tendències de les plataformes.