Riba defensa que el cas del Canadà no afecta a Andorra, malgrat que l'acord andorrà amb la UE és molt més ambiciós

El secretari d'Estat per a les Relacions amb la Unió Europea, Landry Riba, ha reaccionat a la informació publicada per La Veu Lliure sobre les reticències d'Alemanya, França i Itàlia a la fórmula de vinculació institucional plantejada per al Canadà. 

Riba defensa que la controvèrsia canadenca no afecta l'acord d'associació d'Andorra, perquè es tracta de dues figures jurídiques diferents.

«La UE no qüestiona la figura dels estats associats, reconeguda pel dret UE a l'art. 217 TFUE», ha afirmat el secretari d'Estat.

Riba ha precisat que les discrepàncies entre els governs europeus es refereixen a una nova categoria que no està prevista actualment als tractats.

«Amb el Canadà parlaven de "membre associat", categoria que els tractats no preveuen actualment», ha explicat.

El responsable de les relacions amb Brussel·les ha conclòs la seva resposta amb un missatge contundent: «La distinció és bàsica! En cap cas es reobre interrogants sobre l'Acord».

Tanmateix, el debat sobre l'acord andorrà va molt més enllà de la denominació jurídica utilitzada. El text negociat per Andorra i San Marino ha estat qualificat per la mateixa Unió Europea com l'acord d'associació més ambiciós que ha subscrit fins ara, per l'abast de la integració prevista en el mercat interior europeu.  

Brussel·les reconeix que l'acord d'Andorra és el més ambiciós de la seva història

La dimensió del compromís negociat amb Andorra no és una valoració exclusiva dels sectors crítics amb l'acord.

La mateixa diplomàcia europea, en un comunicat oficial del 19 d'octubre de 2026, va qualificar l'instrument signat amb Andorra i San Marino com l'acord d'associació més ambiciós que la Unió Europea ha conclòs fins ara.  

Aquesta afirmació reflecteix la profunditat d'un model que no es limita a eliminar barreres comercials o establir mecanismes de cooperació diplomàtica.

Segons el Consell de la Unió Europea, l'acord permetrà la participació dels dos petits estats en un mercat interior ampliat i homogeni, sota les mateixes condicions de competència i amb el respecte de les mateixes normes que els estats membres.

El text també incorpora els serveis financers, amb un accés progressiu condicionat a l'avaluació dels sistemes de regulació i supervisió, i amplia la cooperació a múltiples polítiques sectorials.  

En conseqüència, Andorra assumirà obligacions normatives europees d'una intensitat excepcional sense convertir-se formalment en estat membre de la Unió.

Aquesta és una de les principals qüestions que planteja l'acord: fins a quin punt un país pot integrar-se en una part tan substancial del sistema jurídic i econòmic europeu sense modificar formalment el seu estatus internacional?

L'article 217 permet els acords d'associació, però no determina fins on ha d'arribar la integració

Riba té raó quan recorda que l'article 217 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea reconeix expressament la possibilitat de celebrar acords d'associació amb tercers països.

El precepte permet establir relacions que impliquin drets i obligacions recíprocs, accions comunes i procediments particulars.  

Ara bé, l'existència d'aquesta base jurídica no significa que tots els acords d'associació tinguin el mateix contingut ni les mateixes conseqüències sobre les competències dels estats signants.

L'article 217 habilita jurídicament aquesta classe d'acords, però no imposa un model únic ni predetermina el grau d'integració que cada país ha d'acceptar.

Per tant, la legalitat de la figura i la conveniència política del seu contingut són dues qüestions diferents.

En el cas d'Andorra, la incorporació d'una part substancial de la normativa del mercat interior planteja un debat específic sobre el marge de decisió que conservaran les institucions nacionals en els àmbits regulats per l'acord.

No es tracta jurídicament d'una annexió, perquè Andorra mantindria la seva personalitat internacional, les seves institucions i la seva condició d'estat sobirà. Tanmateix, l'abast dels compromisos assumits permet parlar d'una integració normativa extraordinàriament profunda, amb conseqüències directes sobre la capacitat de regulació del Principat.

La lliure circulació i el model migratori, al centre de les preocupacions

Un dels exemples més significatius d'aquesta integració és la incorporació de disposicions europees en matèria de lliure circulació de persones.

L'acord inclou, dins del seu marc normatiu, la Directiva 2004/38/CE, que regula els drets de circulació i residència dels ciutadans de la Unió i dels seus familiars.

Aquest règim introdueix obligacions que van més enllà del sistema tradicional andorrà de quotes migratòries i autoritzacions de residència.

Especialment rellevant és la regulació del reagrupament familiar dels ciutadans comunitaris, així com els drets de residència que deriven de la normativa europea, amb les adaptacions específiques negociades per Andorra.

Per això, el debat no es limita a la possibilitat d'accedir a un mercat de més de 400 milions de consumidors, sinó que afecta també la capacitat del Principat per decidir sobre el seu creixement demogràfic, les condicions de residència i la pressió sobre els serveis públics.

La qüestió central no és si els acords d'associació existeixen jurídicament, sinó quines competències i quina capacitat de decisió conserva Andorra després d'acceptar-ne les obligacions.

El Canadà rebutja una nova denominació, mentre Andorra ja ha signat un acord de gran abast

La controvèrsia canadenca presenta diferències jurídiques evidents respecte del cas andorrà.

A la cimera de Mont-real dels dies 29 i 30 d'octubre, les institucions europees van evitar incloure la denominació de «membre associat» en la declaració conjunta després de les objeccions formulades per diversos governs.

La declaració final manté la voluntat d'aprofundir les relacions entre la UE i el Canadà i deixa per al 2027 la definició del nou model de vinculació, sense que això impliqui l'adhesió plena d'Ottawa. 

A diferència del Canadà, Andorra ja ha signat un acord amb obligacions concretes d'integració en el mercat interior europeu.

Aquesta diferència impedeix equiparar directament els dos processos, però també posa de manifest que les fórmules de relació amb la Unió poden tenir abasts molt diferents.

Mentre el Canadà continua negociant la naturalesa i els límits d'una futura vinculació institucional, Andorra afronta les conseqüències d'un text que regula aspectes centrals de la seva economia i del seu ordenament jurídic.

La precisió de Riba no tanca el debat sobre la sobirania andorrana

La resposta del secretari d'Estat permet aclarir que les objeccions a la figura de «membre associat» proposada per al Canadà no representen un qüestionament general dels acords d'associació reconeguts per l'article 217 del TFUE.

Això, però, no resol el debat de fons sobre el model d'integració que Andorra ha negociat amb Brussel·les.

El Principat no passarà a formar part de la Unió Europea com un estat membre, però assumirà una part important de les obligacions que regeixen el mercat interior, en un procés que la mateixa UE ha qualificat d'històric pel seu nivell d'ambició.

Per als defensors de l'acord, aquesta integració representa una oportunitat per ampliar les possibilitats econòmiques del país, garantir l'accés al mercat europeu i reforçar la seguretat jurídica.

Per als sectors crítics, en canvi, l'abast de la incorporació normativa suscita interrogants sobre l'autonomia reguladora, el model migratori i la capacitat de les institucions andorranes per prendre decisions adaptades a les particularitats del territori.

L'acord d'associació pot tenir una base jurídica plenament reconeguda als tractats europeus i, al mateix temps, continuar plantejant qüestions legítimes sobre la seva profunditat i les conseqüències per a la sobirania nacional.

Aquesta és la discussió que la precisió terminològica de Landry Riba no elimina i que continuarà marcant el debat polític andorrà sobre la relació amb la Unió Europea.