L'equipatge de setembre: Allò que realment pesa a les nostres motxilles

Hi ha un matí de finals d'agost en què la llum canvia. És gairebé imperceptible, però de sobte el sol ja no crema amb la mateixa insolència, l'aire de la matinada demana tancar una mica la finestra i els capvespres s'escurcen. És l'avís silenciós de la natura: l'oasi s'està assecant i toca tornar a la realitat.

El setembre fa olor de llibres nous, de fusta de llapis acabat de fer punta i de nostàlgia prematura. És el mes dels inicis, de les retrobades i, sobretot, de les motxilles. Però, què hi carreguem realment, a dins d'aquestes motxilles, quan travessem la porta de casa el primer dia de curs?

L'oasi de la memòria compartida

Abans de parlar de la tornada, cal aturar-se en allò que deixem enrere. Les vacances familiars d'estiu són molt més que un descans físic; són una bombolla temporal on el rellotge perd la seva tirania. 

Durant unes setmanes, el temps no es mesura en reunions, despertadors o alarmes, sinó en talls de síndria, en castells de sorra a mig fer i en hores de llum.

Durant l'estiu, som la nostra versió més autèntica. Els pares i mares deixen de ser càrrecs directius, oficinistes o dependents per tornar a ser, simplement, persones que juguen a cartes a la fresca o que ensenyen a anar en bicicleta sense rodetes. 

Aquests moments compartits, lliures de la dictadura de la productivitat, són l'ancoratge emocional dels infants. Aquests records de pell salada, de genolls pelats i de sopars desendreçats són el refugi on aniran a buscar escalfor durant els hiverns més freds de la seva vida adulta.

Però l'estiu, per definició, és efímer. I el primer dia d'escola truca a la porta amb la força d'una tempesta d'estiu.

El ritual infantil: la il·lusió i el vertigen

Preparar la motxilla escolar és un dels rituals més antics i sagrats de la infància. Traiem l'estoig, col·loquem les llibretes encara intactes, els retoladors que encara no s'han assecat i la roba d'esport. Físicament, un infant carrega llibres de matemàtiques i de llengua. Però emocionalment, aquella motxilla pesa tones perquè va plena d'expectatives.

Dins la motxilla d'un infant no hi ha només material escolar; hi ha la por a no encaixar, l'esperança de fer nous amics i el vertigen de fer-se gran.

Hi carreguen la il·lusió de retrobar aquell amic que no veuen des del juny. Hi posen la incertesa de saber si el nou mestre serà estricte o amable. 

Hi amaguen, sovint en silenci, l'angoixa de no ser prou ràpids llegint o de quedar exclosos al pati. Per a ells, estrenar curs és estrenar vida. Unes llibretes en blanc són una promesa meravellosa i aterridora alhora: la possibilitat de començar de zero, de fer-ho millor, de ser "un curs més grans".

La motxilla invisible dels adults

Ens mirem els nostres fills amb tendresa mentre s'ajusten les nanses de la motxilla, massa gran per a la seva esquena, i els fem la foto de rigor al replà de l'escala. I mentre els veiem marxar, no ens adonem que nosaltres també portem una motxilla penjada a l'esquena. La nostra, però, és completament invisible. I sovint, molt més feixuga.

La tornada a la rutina dels adults és implacable. No estrenem estoigs de colors ni llibretes que fan bona olor; estrenem una safata d'entrada de correus desbordada, lletres del cotxe, factures de la llum i alarmes a les sis del matí. Què hi posem, nosaltres, a la nostra motxilla de setembre?

Hi carreguem el pes de la culpa. La culpa per sentir que l'estiu ens ha passat volant i potser no hem gaudit prou dels nostres fills. Hi fiquem l'ansietat de veure com la inflació es menja el sou abans del dia quinze. Hi amaguem els propòsits d'estiu incomplerts: aquell llibre que no hem llegit, aquell esport que no hem començat a fer, aquella pau mental que vam jurar que no perdríem en tornar a l'oficina i que ha desaparegut al primer embús de trànsit.

Com els nens, els adults també sentim el vertigen del setembre. També ens fa por no estar a l'altura de les circumstàncies, no poder sostenir el ritme i, en el fons, ens aterreix veure com el temps se'ns esmuny entre els dits, any rere any, curs rere curs.

L'art d'esborrar i escriure de nou

Potser, el gran paral·lelisme entre la infància i la vida adulta radica en la goma d'esborrar. Quan comprem el material escolar als nostres fills, ens assegurem que portin una bona goma, perquè donem per fet que s'equivocaran. Sabem que faran faltes d'ortografia, que sortiran de la línia pintant i que s'equivocaran sumant. I no passa res. Esborren i tornen a començar.

Però, on és la goma d'esborrar dels adults? En quin moment de la nostra maduresa ens vam convèncer que ja no teníem dret a equivocar-nos?

Aquest setembre, hauríem de fer l'exercici conscient de buidar la nostra motxilla invisible. Treure'n l'exigència desmesurada de ser els pares perfectes, de ser els professionals infal·libles. Hauríem d'agafar la nostra pròpia llibreta en blanc i perdonar-nos per no haver arribat a tot. A l'edat adulta, com a primer de primària, cada dia surt el sol i ens ofereix la possibilitat de rectificar el rumb, de demanar perdó, d'aprendre alguna cosa nova i de permetre'ns la vulnerabilitat de dir "no ho sé fer, m'ajudes?".

El viatge compartit cap a la porta de l'escola

La pròxima vegada que acompanyis el teu fill o filla a l'escola i noteu junts l'aire fresc del matí a la cara, mira-li la motxilla. Després, tanca els ulls un segon i visualitza la teva.

Tots dos esteu començant un nou capítol. Ell s'enfronta a les taules de multiplicar; tu t'enfrontes a la complexitat de mantenir a flotació una llar en un món accelerat. Ambdós teniu pors, il·lusions i dies on voldríeu tornar a la tranquil·litat de la platja.

Agafa-li la mà fort. Feu el camí junts. I promet-te a tu mateix que, encara que la rutina intenti aixafar-ho tot amb el seu pes rutinari, sempre reservareu un petit racó a la motxilla per guardar-hi un grapat de sorra de la platja, la memòria d'aquell tall de síndria compartit i la llum invencible de les vostres vacances.

Perquè al final de curs, l'única assignatura que realment haureu d'aprovar tots dos, pares i fills, és la de no haver-vos soltat mai la mà enmig de la tempesta.