Grifols, la coartada perfecta pels propagandistes de DA

Avui hem pogut llegir, en un d’aquells espais digitals tan pròxims al Govern que sovint costa distingir on acaba l’opinió i on comença la justificació institucional, una explicació ben curiosa: la caiguda del projecte de Grifols hauria obligat l’executiu a continuar amb el model econòmic actual. El Govern volia diversificar, però no l’han deixat. I ara, molt a contracor, gairebé amb resignació, es veu empès a perseverar en el creixement de sempre.

Quina desgràcia més convenient.

Presentar Grifols com la gran oportunitat perduda que explica totes les decisions posteriors del Govern és una coartada massa còmoda. Parlem d’un projecte de centre de recerca amb un laboratori de bioseguretat de nivell P3 a Ordino. Podia representar una nova activitat, però un laboratori, per si sol, no equival a diversificar l’economia d’un país. Confondre una inversió concreta amb tota una estratègia econòmica ja és, d’entrada, una manera de simplificar brutalment l’ambició que suposadament es defensava.

Tampoc no convé reconstruir aquella història com si tot fossin garanties i només hi hagués hagut uns quants ciutadans obstinats a impedir el progrés. Grifols havia anunciat un ajust de plantilla de 2.300 treballadors, i posteriorment va quedar immersa en la polèmica pels informes de Gotham, les acusacions dels quals la companyia va rebutjar. Eren circumstàncies que justificaven preguntes sobre el projecte i la situació del soci escollit. Fer-les no convertia ningú en enemic de la diversificació.

De fet, el Govern i Grifols van anunciar el juliol del 2024 que acordaven no continuar amb el centre. Convertir els detractors del projecte en responsables del model de creixement actual exigeix un salt argumental que no se sosté. Els ciutadans que qüestionaven aquell laboratori no aproven les quotes d’immigració, no decideixen quins sectors poden contractar ni estableixen les prioritats econòmiques del país. Aquestes decisions corresponen al Govern.

I és aquí on el relat comença a desfer-se.

La població continua augmentant, amb un pes destacat del grup que les estadístiques anomenen «altres nacionalitats», dins del qual sobresurt el creixement de residents colombians, argentins i peruans. El debat polític hauria de ser quin model alimenta aquest augment, quines necessitats cobreix i fins a quin punt és coherent amb la diversificació que s’invoca.

Perquè no té coherència proclamar l’aposta pel valor afegit mentre es mantenen obstacles que impedeixen a les empreses que el poden aportar contractar els professionals que necessiten. Si s’habiliten quotes especials o vies específiques per a determinats sectors tradicionals, mentre altres activitats es troben amb les quotes tancades, s’està prenent una decisió sobre quina economia pot créixer.

Una empresa necessita poder executar el seu pla de negoci. Necessita incorporar talent, preveure terminis i saber si podrà disposar dels equips que requereix la seva activitat. Si l’Administració li tanca aquesta porta, no n’hi ha prou amb convidar-la després a una jornada sobre innovació o repetir que Andorra aspira a atreure sectors de més valor afegit.

La diversificació es demostra en les condicions que es creen perquè les empreses puguin treballar. I quan aquestes condicions afavoreixen la continuïtat dels sectors de sempre mentre dificulten el desenvolupament dels altres, el Govern es converteix en un obstacle per a la transformació que diu perseguir.

Aquesta és la contradicció que no resol cap evocació de Grifols. La desaparició d’un projecte no obliga a bloquejar-ne d’altres. Tampoc no condemna un país a créixer indefinidament amb les mateixes dependències. Si tota l’estratègia de diversificació descansava en un únic laboratori, el problema era la feblesa de l’estratègia.

Després hi ha les lliçons morals. Aquesta facilitat amb què alguns es col·loquen per damunt de la resta i reparteixen certificats de responsabilitat, de sostenibilitat i de compromís amb el país.

A qui adopta aquest paper se li pot exigir transparència sobre les seves pròpies pràctiques: si les persones que hi treballen disposen de contractes regulars, si hi ha hagut feina sense contracte, quins interessos empresarials manté al Marroc i si participa en operacions immobiliàries en altres territoris que aquí qualificaria d’especulatives. També sobre una qüestió tan elemental com disposar al seu propi blog d’una política de privacitat accessible.

Són qüestions que cal acreditar i aclarir. Però el principi és inequívoc: qui exigeix als altres una conducta exemplar ha d’acceptar el mateix escrutini. Fer negocis a fora no és, per si mateix, censurable; condemnar aquí allò que es practica en un altre lloc seria una doble moral difícil de justificar. I abans de repartir l’etiqueta de «pirata», convé poder explicar amb transparència com funciona la pròpia casa.

El fons del debat, tanmateix, va més enllà d’un blog i de les seves contradiccions. La meva lectura és que hi ha interessos pròxims al poder als quals el model actual ja els va bé i que necessiten que continuï creixent. La diversificació queda molt bé en els discursos, però modificar de debò les prioritats comportaria deixar de donar sempre preferència als mateixos.

Mentrestant, el país assumeix les conseqüències d’aquest creixement: més pressió sobre l’habitatge, sobre el territori i sobre la capacitat de preservar una identitat pròpia. La sostenibilitat i la cohesió no poden ser simples paraules de presentació institucional mentre qualsevol límit es considera un inconvenient.

Per això resulta tan útil convertir Grifols en una explicació universal. Permet parlar del projecte que no va ser i esquivar les decisions que sí que es prenen. Permet atribuir als crítics la responsabilitat d’un model que no governen. I permet presentar com una obligació allò que continua sent una elecció política.

El Govern no està condemnat a perpetuar aquest model per la caiguda de Grifols. És responsable de les prioritats amb què el perpetua. I els qui s’esforcen a justificar-lo haurien de començar per explicar aquesta elecció, en lloc de buscar culpables entre els qui van gosar qüestionar un laboratori.