Campanya d'odi contra el copríncep: Els mitjans instrumentalitzen el cas del capellà a Barcelona per atacar Serrano Pentinat

Hi ha una diferència abismal entre informar d'una presumpta agressió sexual i aprofitar una denúncia d'aquesta gravetat per posar en qüestió la reputació d'un cap d'Estat. 

Una cosa és fiscalitzar les institucions i una altra, molt diferent, és construir un relat de culpabilitat política abans que s'hagin aclarit els fets. I això és precisament el que ens preocupa del tractament que determinats mitjans andorrans estan fent del cas que afecta un sacerdot del Bisbat d'Urgell.

El copríncep episcopal, Josep-Lluís Serrano Pentinat, ha estat situat al centre d'una polèmica de la qual no és el protagonista dels fets denunciats. No se l'acusa de cap agressió sexual, no consta que tingués coneixement de la presumpta violació quan s'hauria produït i tampoc no s'ha acreditat cap participació seva en els fets.

Malgrat això, el Diari d'Andorra ha optat per presentar-lo com un copríncep políticament tocat per l'escàndol. Una interpretació que, al nostre entendre, va molt més enllà del que permet afirmar la informació coneguda fins ara.

Des de quan la denúncia contra un sacerdot es converteix automàticament en una condemna reputacional contra el copríncep? Qui ha decidit que Serrano Pentinat hagi de pagar políticament per uns fets que hauria comès una altra persona?

Són preguntes legítimes. I algú les hauria de respondre abans de continuar alimentant una narrativa que sembla més preocupada per desgastar una institució que per aclarir les responsabilitats concretes.

Els 21 dies que alguns semblen voler ignorar

La cronologia és especialment reveladora.

Josep-Lluís Serrano Pentinat va jurar la Constitució andorrana el 26 de juny del 2025. La presumpta agressió sexual denunciada s'hauria produït la matinada del 17 de juliol del mateix any, en un habitatge particular de Barcelona.

És a dir, feia exactament 21 dies que havia jurat com a copríncep d'Andorra.

El denunciant, un jove de 26 anys, ha explicat que havia arribat a Catalunya el 15 de juliol, que l'endemà es va desplaçar amb el sacerdot a Barcelona i que, després de sortir per la ciutat, s'hauria produït l'agressió sexual que posteriorment va denunciar.

Tot plegat és objecte d'una investigació i correspon a la justícia determinar què va passar realment aquella nit.

Però hi ha una qüestió que no hauria d'admetre cap interpretació interessada: Serrano Pentinat no era present en aquell habitatge, no figura com a autor de cap dels fets denunciats i no consta que en tingués coneixement aleshores.

Segons el relat del denunciant, el bisbe va ser informat de les acusacions en una reunió celebrada el 31 d'agost del 2026. Més de tretze mesos després dels fets.

Per tant, presentar el cas com si fos una ombra que acompanya Serrano Pentinat des del començament del seu mandat resulta, com a mínim, profundament discutible.

La seva responsabilitat institucional s'ha d'analitzar a partir del moment en què va tenir coneixement de les acusacions i de les decisions adoptades posteriorment, no a partir d'una culpabilitat retrospectiva que ningú no ha demostrat.

El denunciant mereix respecte. El copríncep, també

Convé deixar una cosa absolutament clara: la persona que ha denunciat la presumpta agressió sexual mereix ser escoltada, protegida i tractada amb tot el respecte.

Que hagi passat més d'un any abans de presentar la denúncia policial no desacredita el seu relat. Tampoc no ho fa el fet que hagués sortit amb el sacerdot, que hagués consumit alcohol o que inicialment acudís a les autoritats eclesiàstiques.

Cap d'aquestes circumstàncies equival a consentiment sexual ni permet determinar si es va produir una agressió.

El dret a denunciar és indiscutible i la justícia haurà d'investigar els fets amb totes les garanties. Si s'acredita la responsabilitat penal del sacerdot, haurà d'assumir les conseqüències corresponents.

Però aquest mateix principi de respecte als drets individuals ha de servir per impedir que altres persones acabin condemnades públicament per una simple relació institucional amb l'investigat.

Defensar els drets del denunciant no exigeix sacrificar la reputació del copríncep. I defensar la presumpció d'innocència no significa desacreditar qui denuncia.

Aquesta distinció és fonamental. Malauradament, no sempre sembla presidir el debat mediàtic.

Què més se li pot exigir al Bisbat?

Les informacions publicades fins ara permeten reconstruir una sèrie d'actuacions que també mereixen ser explicades.

El denunciant assegura que va parlar amb Serrano Pentinat el 31 d'agost. Posteriorment, el 5 d'octubre, va trametre una comunicació formal a l'oficina diocesana. El Bisbat sosté que el 17 d'octubre, un cop identificat fefaentment el sacerdot denunciat, va activar la investigació canònica i va contactar amb la persona afectada.

La institució també afirma que el va animar a acudir a les autoritats civils i que li va oferir acompanyament psicològic i espiritual.

Finalment, aquest 9 de novembre, després d'una reunió entre l'instructor de la investigació canònica i el denunciant, el sacerdot ha estat apartat cautelarment dels oficis pastorals i se li ha prohibit exercir públicament el ministeri sacerdotal.

És legítim preguntar-se si totes aquestes actuacions es van fer amb prou rapidesa. També és legítim examinar què va succeir entre la reunió del 31 d'agost i l'activació formal del procediment a l'octubre.

Això és fiscalitzar una institució.

El que no és acceptable és ignorar les mesures adoptades i convertir qualsevol explicació del Bisbat en una prova addicional de culpabilitat.

Si el Bisbat investiga, se'l qüestiona. Si aparta cautelarment el sacerdot, també. Si ofereix assistència al denunciant, sembla que tampoc no n'hi ha prou.

Quin és, exactament, el criteri? Quines actuacions permetrien considerar que la institució està responent adequadament?

La resposta no pot ser que cap mesura sigui suficient perquè, en realitat, l'objectiu ja no sigui examinar la resposta institucional, sinó mantenir el copríncep permanentment sota sospita.

El Diari d'Andorra i els límits del rigor periodístic

El tractament del cas per part del Diari d'Andorra mereix una reflexió particular.

És perfectament legítim publicar informacions sobre una denúncia d'aquesta gravetat, contrastar versions i investigar possibles deficiències en la resposta institucional. De fet, és una obligació del periodisme.

Però la voluntat d'arribar primer no pot passar per davant de l'obligació d'explicar correctament els fets.

La distinció entre cessar definitivament un sacerdot i apartar-lo cautelarment de les seves funcions no és un detall menor. Té conseqüències jurídiques, canòniques i reputacionals completament diferents.

El Bisbat ha comunicat una mesura cautelar mentre es desenvolupa la investigació. Presentar-la com una destitució definitiva atribuïda personalment al copríncep, sense acreditar aquests extrems, suposaria transmetre una imatge equivocada de la decisió.

I quan una informació afecta una institució tan rellevant com la prefectura de l'Estat andorrà, el contrast no és opcional i la precisió no és un luxe.

Resulta especialment preocupant que mitjans que acostumen a reivindicar la seva trajectòria i el seu compromís amb la lluita contra la desinformació puguin acabar confonent interpretacions, decisions provisionals i fets acreditats.

La història d'una capçalera no converteix les seves informacions en infal·libles. Els anys de publicació no substitueixen les proves. I el prestigi acumulat no pot servir d'escut contra la crítica.

Cap diari té el monopoli de la veritat. Ni tan sols aquells que semblen convençuts de tenir-lo.

Un copríncep incòmode per a determinats interessos?

El context polític andorrà tampoc no es pot ignorar.

Serrano Pentinat ha arribat al coprincipat en un moment de tensions institucionals i de debats que afecten directament el paper del cap d'Estat episcopal.

La reforma penal de l'avortament, les discrepàncies al voltant de determinades decisions institucionals i el debat recurrent sobre el futur del coprincipat han evidenciat que els interessos del Govern i els de la institució episcopal no sempre coincideixen.

Això no és cap escàndol. El copríncep no és un subordinat del Govern ni està obligat a convertir-se en un instrument polític de Demòcrates per Andorra.

Precisament perquè el nostre sistema constitucional distribueix el poder entre institucions diferents, les discrepàncies formen part de la seva normalitat democràtica.

Per això resulta legítim preguntar-se si determinats sectors polítics i mediàtics estan aprofitant aquesta denúncia per alimentar un discurs més ampli de desgast contra la figura del copríncep episcopal.

És una sospita política que mereix debat, no una conspiració que puguem donar per demostrada.

Però tampoc no acceptarem que qualsevol crítica a la manera com s'està tractant Serrano Pentinat sigui presentada com una defensa acrítica de l'Església.

No cal ser catòlic, conservador ni partidari de totes les decisions del Bisbat per considerar injust que es vulgui erosionar la imatge d'un cap d'Estat sense acreditar cap conducta irregular per part seva.

I encara menys quan aquesta erosió podria acabar servint, voluntàriament o no, els interessos d'aquells que fa temps que qüestionen l'actual equilibri institucional d'Andorra.

La doble cara amb el coprincipat

Hi ha una altra qüestió que mereix ser plantejada.

Andorra té dos coprínceps. Un és el bisbe d'Urgell i l'altre, el president de la República Francesa.

Tots dos exerceixen la prefectura de l'Estat dins del marc constitucional, malgrat provenir d'institucions i realitats completament diferents.

Quan esclaten escàndols que afecten persones vinculades a institucions franceses, la responsabilitat del president no es dona automàticament per acreditada. Cal examinar què sabia, quines competències tenia i com va actuar.

Per què aquest mateix criteri no hauria de servir per al copríncep episcopal?

Per què s'hauria de donar per fet que una acusació contra un sacerdot deteriora necessàriament la credibilitat de Serrano Pentinat, sense haver demostrat que el bisbe hagués consentit, encobert o tolerat els fets?

La responsabilitat institucional existeix i s'ha d'exigir quan correspon. Però no és il·limitada ni pot derivar simplement de compartir una mateixa estructura organitzativa.

Si demà apareguessin proves d'una actuació negligent o d'un encobriment, caldria publicar-les amb tota contundència.

El que no es pot fer és substituir aquestes proves per titulars que anticipin una condemna reputacional.

No tot s'hi val per debilitar el coprincipat

El coprincipat no és una institució intocable. Cap institució democràtica no ho hauria de ser.

Es pot defensar una reforma constitucional, qüestionar el paper de l'Església en la prefectura de l'Estat o reclamar un model institucional diferent. Tot això forma part del debat polític legítim.

Però una cosa és defensar aquestes posicions obertament i una altra és utilitzar una denúncia per una presumpta agressió sexual com a combustible d'una batalla política.

Una denúncia d'aquesta naturalesa no hauria de convertir-se en una arma per liquidar reputacions, ajustar comptes institucionals o alimentar una ofensiva contra el coprincipat.

La persona denunciant no mereix veure el seu relat instrumentalitzat. El sacerdot investigat té dret a la presumpció d'innocència. I Serrano Pentinat té dret que no se li atribueixin responsabilitats que no han estat acreditades.

Aquestes tres afirmacions són perfectament compatibles.

A La Veu Lliure no ens prestarem a una campanya de desgast contra el copríncep episcopal basada en insinuacions o en una culpabilitat per associació.

No renunciarem a investigar el Bisbat, ni a preguntar per les seves decisions, ni a publicar qualsevol irregularitat que es pugui demostrar. Però tampoc no acceptarem que el periodisme es converteixi en una successió de judicis paral·lels amb conclusions dictades abans de conèixer les proves.

I si això incomoda determinades capçaleres, que incomodi.

El periodisme no consisteix a decidir a qui s'ha d'enfonsar, sinó a explicar què ha passat, què es pot demostrar i qui n'és realment responsable.

El copríncep Josep-Lluís Serrano Pentinat haurà de respondre de les seves decisions, com qualsevol altre responsable institucional. No de les conductes que s'atribueixin a terceres persones pel simple fet de pertànyer a la seva diòcesi.

Perquè, si acceptem aquesta lògica, demà qualsevol institució podrà ser condemnada públicament no pel que hagi fet, sinó per allò que convingui atribuir-li.

I aleshores el problema ja no serà només la credibilitat d'un copríncep. Serà la credibilitat d'un periodisme que haurà renunciat a distingir entre informar, interpretar i condemnar.