EDITORIAL | El Govern i el club de lectura del sí

Article d'opinió de Joel Picón
 

AndorraUE
AndorraUE
per l’autor Joel Picón
5 minuts de lectura
Publicat el dimarts, 29 setembre 2026 - 09:35

Hi ha una cosa que el Govern sembla que encara no ha entès: el que se li retreu és la falta d’esperit crític amb l’acord que defensa. Sabem que vol el sí. Sabem que considera que és una oportunitat per a Andorra. Ens ho ha dit de totes les maneres possibles. El que continuem esperant és que sigui capaç d’explicar què hi perd el país, què haurà de canviar i quins riscos assumeix.

Però, en lloc d’això, tenim un club de lectura.

Cada dia, una recomanació. Cada dia, una nova reflexió imprescindible d’algun expert, guru o convençut de la causa. Ara la primera part. Ara la segona. Ara un altre article que, casualment, arriba a la mateixa conclusió que l’anterior. I el cap de Govern o els responsables polítics corresponents repartint copets a l’esquena i convidant-nos a llegir, com si el problema fos que encara no hem consumit prou literatura favorable a l’acord.

Hi ha comptes d’Instagram dedicats a les novel·les que recomanen menys lectures.

 

 

 

 

El problema és que la reiteració no resol cap de les preguntes que continuen damunt la taula. Què passa amb el reagrupament familiar dels comunitaris i amb la seva relació amb les quotes? En quines condicions es podrà mantenir la residència mentre es busca feina? Quin paper tindran els certificats d’antecedents penals i les autodeclaracions? Quines garanties es mantindran, quines canviaran i amb quin marge de decisió per a Andorra?   

Aquest és el debat que cal afrontar. Amb les disposicions aplicables, les excepcions i les conseqüències explicades de manera entenedora. I, sobretot, amb la disposició a reconèixer que algunes de les coses que s’han transmès fins ara necessitaven moltes més explicacions.

Perquè si s’ha volgut fer creure que l’acord no afectava la immigració, cal explicar com encaixa aquella afirmació amb els canvis que es discuteixen en matèria de residència, reagrupament i controls. No es pot reduir un debat sobre el model migratori andorrà a una successió de missatges tranquil·litzadors.

Reconèixer una mala explicació seria un primer exercici de credibilitat. Admetre que una disposició comporta un inconvenient també. Fins i tot seria saludable sentir algun responsable polític dir: això no ens agrada, però ho hem acceptat perquè considerem que el conjunt compensa.

Això sí que seria tractar els ciutadans com a adults.

En canvi, ens trobem amb infografies de parvulari, dissenys amables a les xarxes d’Andorra Unió Europea i una recomanació de lectura darrere l’altra. Les infografies poden ajudar a explicar qüestions complexes. Però, quan simplifiquen fins a fer desaparèixer els problemes, deixen d’ajudar a entendre. I quan totes les lectures recomanades empenyen en la mateixa direcció, el resultat s’assembla molt més a una campanya de persuasió que a una voluntat d’informar.

Com pretenen convèncer els ciutadans si la seva comunicació parteix de la idea que cal portar-los de la mà fins a la resposta correcta?

Aquest paternalisme pot semblar fins i tot una falta de respecte a la intel·ligència de la gent. Qui dubta no necessita una nova palmadeta institucional a l’autor de l’últim article favorable. Necessita respostes. Qui discrepa no és necessàriament algú que no s’ha llegit prou documents. Potser se’ls ha llegit i, precisament per això, discrepa.

També hi ha articles contraris a l’acord. També hi ha arguments crítics que generen debat i que connecten amb una part de la ciutadania. Ignorar-los mentre es promocionen sistemàticament els favorables projecta la imatge d’un Govern que només vol escoltar el seu propi ressò.

I aquí hi ha una paradoxa incòmoda per a l’Executiu: els grups de l’oposició que defensen el no mostren més rigor quan posen disposicions concretes damunt la taula que un Govern que respon recomanant lectures complaents. El rigor s’ha de demostrar en la resposta als arguments. El càrrec institucional no el concedeix automàticament.

Si volen guanyar credibilitat, comencin per parlar també malament de l’acord. Expliquin-ne els punts febles. Reconeguin les concessions. Assenyalin allò que haurien preferit negociar d’una altra manera. Defensar un text implica assumir-ne les parts incòmodes.

I després hi ha els mitjans. Sempre els mateixos aparadors, sempre els mateixos circuits i sempre aquella proximitat tan confortable entre qui defensa una decisió i qui li ofereix l’altaveu. El Diari hauria de preguntar-se si aquesta dinàmica reforça la seva credibilitat o alimenta la percepció que exerceix de NODO de l’Executiu.

Un mitjà pot tenir una línia editorial favorable a l’acord. Només faltaria. Però també hauria de fiscalitzar els arguments del Govern, incomodar-lo i donar espai a un debat exigent. Quan un diari es converteix en una extensió del gabinet de comunicació del poder, es dispara un tret al peu. La confiança dels lectors costa molt més de recuperar que un article de publicar.

El Govern és ben lliure de defensar el sí. Però els ciutadans també són lliures d’esperar alguna cosa més que una bibliografia seleccionada per confirmar que el Govern té raó.

Menys club de lectura i més respostes. Perquè, si volen que la gent es prengui seriosament l’acord, el primer que han de fer és deixar de tractar-la com si fos idiota.

 

Afegeix un comentari nou

Sobre els formats de text

HTML restringit

  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd> <h2 id> <h3 id> <h4 id> <h5 id> <h6 id>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
CAPTCHA
Esta pregunta es para comprobar si usted es un visitante humano y prevenir envíos de spam automatizado.

Notícies relacionades