La igualtat, a la pròrroga

El futbol femení ens ha donat una lliçó. Després de guanyar un Mundial, un petó no consentit va desencadenar una crisi que va sacsejar la Federació Espanyola de Futbol. Les jugadores van demostrar que la determinació, la integritat i la valentia també són necessàries fora del terreny de joc.

A Andorra, els partits continuen. I el marcador convida a reflexionar.

Aquest mes, amb motiu del 25N, s’ha presentat “Dona la cara”, una campanya contra els insults, les humiliacions i el descrèdit que pateixen les dones a les xarxes socials i als comentaris anònims. 

Una iniciativa necessària que posa el focus en qui assetja, perquè no haurien de ser les dones les que acaben renunciant a expressar-se i participar en el debat públic.

Però la violència contra les dones no es limita a comportaments individuals, com els de qui ens envia a rentar plats, ens diu que estem més guapes callades, ens pregunta si tenim la regla quan protestem o ens retreu que ens queixem de tot quan no ens falta de res. També té una dimensió estructural, arrelada en les relacions de poder, les desigualtats que es perpetuen i els comportaments que es normalitzen, es toleren o es justifiquen.

Les futbolistes espanyoles no es van conformar amb assenyalar un culpable. Van qüestionar tota una cultura institucional. A Andorra, en canvi, persisteixen maneres de fer que ningú sembla disposat a discutir. Allà on es prenen les decisions, encara hi ha qui espera que les dones callin i acatin. 

I encara hi ha d’altres dones que, amb el seu silenci, consenten aquests comportaments o, fins i tot, els aplaudeixen. Difícilment podem exigir respecte a la societat si no som capaços d’exigir-lo també als nostres dirigents.

Dirigents que, malgrat tenir nom, càrrec i influència, no donen la cara i s'amaguen darrere l'anonimat de les fonts periodístiques. Aquells que troben en determinats mitjans la plataforma per posar en dubte la preparació i el caràcter d'una dona, el seu dret a reclamar o si es mereix cobrar el mateix que un home. Aquells que filtren de manera interessada informacions falses per alimentar el linxament públic. Aquells que es creuen per damunt de qualsevol autoritat, en especial si és una dona. Aquells que busquen apartar-la de les seves responsabilitats. Aquells que intimiden i envien una advertència a la resta de dones.

I és que les fogueres modernes no s’encenen només a les xarxes socials ni als espais dels comentaris. Mentre ens mantenen ocupades descobrint qui atia el foc, potser ens oblidem de preguntar qui hi posa la llenya.

Sense restar mèrit a la campanya, que confio que serà tot un èxit i mereixerà alguna taula rodona, potser també caldria mirar cap amunt. Allà on les jerarquies, els privilegis i les complicitats no només condicionen com es tracta les dones, sinó també les decisions que afecten els seus drets.

La reforma del Codi penal sobre l’avortament n’és un bon exemple.

Des de fa anys, diverses veus en defensa de la igualtat han assegurat que no s'aturarien fins que les dones poguessin avortar a Andorra, com a mínim en els tres supòsits bàsics; que l'avortament lliure, segur i gratuït és un dret innegociable; i que despenalitzar sense garantir-ne la cobertura sanitària és, a la pràctica, continuar penalitzant l'avortament.

I què ens ofereix el Govern? Després d'una dècada de negociacions i a les portes d'unes eleccions, una reforma que elimina el càstig penal a la dona, però manté la prohibició d'avortar a Andorra. Tot un pas històric, justificat per la nostra situació d’ “especial vulnerabilitat”. Per fi, venen a rescatar-nos i a decidir què ens convé. Fins i tot deixaran de tractar-nos com a delinqüents. I encara ens queixem!

I tant que ens queixem. Les reivindicacions continuen. Però hi ha una diferència entre reclamar canvis i tenir el poder de fer-los possibles. Les dones de la majoria parlamentària no només poden donar suport a les causes: també tenen veu i vot al Consell General.

Les jugadores van guanyar un Mundial. I ni tan sols sent campiones del món es van conformar: van dir prou i es van negar a tornar a jugar fins a ser escoltades, respectades i que les coses canviessin. Podrien servir-nos d’inspiració? Potser seria una bona ocasió per demostrar que la paritat al Consell General no serveix només per comptar dones, sinó també per defensar els seus drets. Potser és l’hora que les dones de la majoria portin allò que reivindiquen fora amb tanta vehemència al lloc on es pot fer realitat. Potser és el moment de posar en pràctica la sororitat; la mateixa que va servir per a la foto de la igualtat. Potser toca mantenir-se fermes, no renunciar als valors i exercir el poder de decisió que tenen. O potser no? O és que ara resulta que ja no és un dret que cal defensar? Ara s’ha convertit en un instrument per aguantar les sigles i no oblidar quin és el nostre lloc? I ara? Qui és qui ens vol callades?

Per combatre la violència masclista, hauríem de començar per qüestionar les estructures de poder que humilien i desacrediten les dones, mentre continuen prenent decisions sobre els seus cossos i els seus drets. Perquè, després de tantes pròrrogues, difícilment les dones podran canviar les regles del joc si no juguen en equip, s'aixequen de la cadira, perdó, de la banqueta, i es converteixen en referents de veritat, com les nostres admirades futbolistes espanyoles.

Mentrestant, les dones continuaran marxant del país per avortar, però algunes semblen conformar-se perquè, al menys el Codi Penal els indicarà el camí en llenguatge inclusiu.