El Constitucional no és un club privat: cinc grups pacten la reforma i encara han d'explicar qui controlarà els magistrats

Hi ha unanimitats que tranquil·litzen. I n'hi ha que obliguen a mirar dues vegades el que està passant. Aquest dimarts, 10 de novembre del 2026, els cinc grups parlamentaris —Demòcrates, Concòrdia, Socialdemòcrata, Andorra Endavant i Ciutadans Compromesos— han presentat conjuntament una proposició de llei per reformar el Tribunal Constitucional. 

El relat públic parla d'independència, d'autonomia, de bon govern i d'una justícia més eficaç. Paraules impecables. Precisament per això no n'hi ha prou amb les paraules. La pregunta essencial és molt menys còmoda: quan un ciutadà considera que un magistrat ha vulnerat els seus drets, qui pot investigar-ho de debò, en quines condicions i amb quines conseqüències?

No ens venen un petit retoc administratiu. Segons la informació publicada, es volen modificar l'estatut i la responsabilitat dels magistrats, les regles internes de decisió i, cosa especialment delicada, els requisits de les demandes, els motius d'inadmissió dels recursos i les súpliques. 

És a dir, també les regles de la porta d'entrada a la institució que ha de protegir els drets constitucionals davant de les actuacions del poder. Que hi hagi acord entre govern i oposició no dispensa ningú d'explicar a qui beneficia cadascun d'aquests canvis, per quin motiu i amb quines salvaguardes.

La independència judicial no és una condecoració dels jutges. És un dret dels ciutadans. Aquesta frase hauria d'encapçalar l'exposició de motius. Una institució no esdevé independent perquè acumuli autonomia i pugui gestionar-se sola. 

És independent quan pot resoldre sense interferències, quan dona explicacions suficients de les seves decisions i quan existeixen vies reals per exigir responsabilitats davant d'una actuació contrària a dret. Sense aquests tres elements, el llenguatge solemne pot convertir-se en una cortina que impedeixi discutir el funcionament real de la justícia.

Comencem per una dada que no admet cap disfressa: la llei vigent ja diu, a l'article 16, que els magistrats constitucionals són responsables civilment, penalment i disciplinàriament. 

L'article 17 remet la responsabilitat civil i penal per les actuacions del càrrec al Tribunal Superior de Justícia, amb aplicació del règim legal pertinent. I l'article 18 encomana al mateix Tribunal Constitucional la responsabilitat disciplinària per faltes greus i molt greus, amb la unanimitat dels vots dels altres magistrats. 

És una fórmula legal concreta. No és cap acusació contra una persona determinada. Però sí que és motiu per fer una pregunta democràtica incòmoda: és un mecanisme prou eficaç quan els companys de tribunal han de decidir unànimement sobre la falta greu d'un dels seus?

La qüestió no és insultar els magistrats ni presumir que actuaran malament. La qüestió és la confiança pública en un procediment de control. 

Els investigats tenen dret a defensar-se, a la imparcialitat i a una decisió motivada. Els ciutadans també tenen dret a saber que una queixa seriosa no acabarà en un carreró sense sortida corporatiu. Si el Parlament modifica l'arquitectura del Tribunal Constitucional, hauria d'explicar si pensa mantenir exactament aquest model, revisar-lo o complementar-lo amb garanties de transparència i supervisió externa.

La notícia del dia destaca que els magistrats només respondrien civilment per dol o negligència greu i inexcusable. Abans de cridar que els han fet intocables, llegim les lleis: l'article 76 de la Llei qualificada de la Justícia vincula la responsabilitat civil personal dels jutges ordinaris als danys causats dolosament. I l'article 10 de la mateixa llei preveu, separadament, vies de reparació estatal per error judicial i funcionament anormal, amb els requisits que imposa. 

Per tant, incloure expressament la negligència greu i inexcusable podria ampliar, en determinades circumstàncies, la responsabilitat personal respecte d'un llindar limitat al dol. Dir el contrari sense veure l'articulat seria regalar als promotors de la reforma una desqualificació fàcil del periodisme crític.

Però aquí arriba la part que no es pot esquivar: què comptarà com a negligència greu? Qui ho provarà? Quin tribunal la jutjarà? Quins terminis hi haurà? Quines persones podran instar el procediment? Hi haurà excepcions, filtres o disposicions transitòries? 

Una declaració abstracta de responsabilitat pot ser molt vistosa i, al mateix temps, servir de ben poc si el procediment la fa inassolible. Aquestes són les respostes que encara no es desprenen de les notícies publicades. El text articulat complet és la peça essencial que cal sotmetre a examen públic.

I encara hi ha una segona qüestió que toca el nervi de la defensa jurídica. L'article 13 de la Llei del Tribunal Constitucional permet als magistrats comunicar a la presidència els actes que considerin pertorbadors de la seva independència i demanar auxili de la jurisdicció ordinària. És una protecció legítima davant de coaccions reals. Però on queda la frontera entre coaccionar un jutge i criticar amb duresa una resolució judicial? 

Una democràcia seriosa no pot confondre una crítica jurídica fonamentada —encara que sigui equivocada o feridora— amb una amenaça pel simple fet que incomodi la institució. Tampoc no pot convertir qualsevol expressió pronunciada en un procediment en una llicència per imputar delictes sense proves. El criteri ha de ser jurídic, proporcional i escrupolós amb els drets de tothom.

Aquesta discussió no és una abstracció inventada per Andorra Justice Watch. La Veu Lliure va informar l'octubre del 2026 que l'advocat Emili Campos havia presentat una querella, datada el 30 de setembre, contra Joan Manel Abril Campoy, David Moynat Rossell i Xavier Sopena González. 

Segons aquella informació, el conflicte incloïa una comunicació del 2 de desembre del 2025 de la presidència del Constitucional a la Batllia en relació amb manifestacions contingudes en escrits judicials, amb referència a l'article 13. La querella atribueix als fets una possible afectació de drets fonamentals. Són al·legacions que han de ser investigades i contrastades; no són fets delictius provats ni una condemna contra els querellats. Però l'existència pública d'aquesta controvèrsia hauria de fer especialment exigent la discussió sobre la llibertat d'expressió dels advocats.

Hi ha un altre document que no és una opinió periodística: l'aute oficial del 12 d'octubre del 2026, causa 2026-71-RE, relatiu a Emili Campos i al Col·legi d'Advocats d'Andorra. El Tribunal Constitucional hi inadmet un recurs d'empara interposat per Campos en un litigi diferent de la querella esmentada. Els magistrats argumenten que no hi havia base suficient per apreciar determinades vulneracions, tracten la qüestió de la legitimació i examinen l'absència de recusacions prèvies en aquell procediment. No correspon falsejar-ne el contingut ni presentar aquella resolució com una prova d'una persecució penal.

El que sí correspon és analitzar, amb el text al davant, què passa quan un litigant denuncia una actuació, no aconsegueix l'obertura d'un expedient i topa després amb barreres de legitimació o d'admissió. La justícia no es pot avaluar només per la velocitat amb què tanca expedients. També s'ha de mesurar per la qualitat del control que ofereix.

Això ens porta al tercer bloc de la reforma: els requisits de les demandes i les causes d'inadmissió. L'article 37 de la llei vigent ja conté supòsits en què una demanda pot quedar fora de tràmit, inclosa la manca manifesta de contingut constitucional. No és il·legítim que existeixin filtres: cap tribunal pot actuar com una quarta instància universal. 

Però la fórmula concreta importa. Quan es canvia una paraula en un criteri d'inadmissió, es pot canviar el destí d'un dret fonamental. Abans de celebrar la reforma, els cinc grups haurien d'explicar públicament si hi haurà més possibilitats de corregir defectes, més obligacions de motivació o, al contrari, més supòsits de tancament anticipat.

Una novetat podria afavorir els recurrents: segons els mitjans, es vol aclarir que no és necessari interposar un recurs de súplica contra una inadmissió d'empara per acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans. 

Menys tràmits inútils poden ser una bona notícia. Però no venguem dreceres imaginàries. Estrasburg aplica el Conveni Europeu i decideix quins recursos interns són efectius i quines decisions fan començar el termini general de quatre mesos. Una llei andorrana no pot ordenar al TEDH com ha d'admetre una demanda. Els advocats amb procediments vius no haurien d'interpretar l'anunci com una suspensió dels seus terminis.

Tampoc no volem negar que una major autonomia administrativa del Constitucional pugui ser positiva. La legislació actual encara atribueix al Govern facultats sobre determinats aspectes del personal que serveix el tribunal. Separar correctament l'administració interna de les interferències polítiques té sentit. Però l'autogovern no pot ser sinònim d'opacitat en pressupostos, contractacions, conflictes d'interès o expedients. El Parlament hauria de dir què canvia, què es fiscalitza i davant de qui respon l'òrgan quan administra recursos públics.

La Constitució ofereix un altre límit innegociable. L'article 97 estableix la majoria de vots del Tribunal Constitucional i preveu un vot de qualitat del ponent designat per sorteig en cas d'empat. Si la reforma toca les regles de constitució del Ple, absències o empats, s'ha de demostrar que ho fa dins d'aquest marc superior. Qualsevol reforma que es presenti com a defensa de la Constitució ha de començar per ser fidel a la seva lletra.

En aquest context, Andorra Justice Watch segueix els casos d'Emili Campos, Josep Parramon i Pere Cristòfol perquè plantegen preguntes sobre el dret de defensa, la revisió de les decisions i la responsabilitat dels poders públics. No hi ha, en les fonts verificades, cap prova que els cinc grups hagin concebut aquesta proposició contra aquestes persones o contra el nostre projecte periodístic. 

Convertir una coincidència de dates en una trama seria abandonar el terreny de la prova. Però deixar de fer preguntes per por de semblar incòmodes seria abandonar el periodisme. No necessitem acreditar una conspiració per reclamar que ningú es pugui situar per sobre de l'escrutini democràtic.

Per això dirigim cinc exigències a les cinc forces signants. 

Primera: que publiquin una comparació íntegra, article per article, entre la llei vigent i la reforma. 

Segona: que expliquin amb dades quins problemes reals pretenen solucionar i com mesuraran l'efectivitat de cada solució. 

Tercera: que aclareixin el control de la responsabilitat disciplinària dels magistrats i les garanties de qui presenta una queixa. 

Quarta: que identifiquin exactament què canvia en l'admissió de recursos i com es protegeixen les persones que reclamen empara. 

Cinquena: que determinin expressament l'impacte sobre procediments pendents i les vies d'accés al TEDH, sense vendre certeses que només pot decidir el tribunal internacional.

La unanimitat parlamentària no és una prova de conspiració, però tampoc és un certificat de bondat institucional. Quan tots estan d'acord, encara és més necessari saber per què. Els diputats poden respondre aquestes preguntes amb documents, transparència i un debat públic complet. O poden continuar parlant d'«independència» com si la paraula resolgués per si sola els problemes de qui ha de passar per un jutjat.

Des d'AJW no qüestionem que els tribunals necessitin independència. Qüestionem qualsevol reforma que vulgui donar per feta la confiança ciutadana abans de demostrar com es garanteix. Qui decideix sobre la llibertat, el patrimoni, l'honor i els drets dels altres ha d'estar protegit de pressions indegudes, sí. Però mai no hauria d'estar protegit de les preguntes.

La Constitució és dels ciutadans.

El Tribunal Constitucional no és un club privat.

I cap acord de cinc grups pot convertir-lo en un.

ANDORRA JUSTICE WATCH (AJW)

Investigació independent · Justícia · Drets fonamentals

10 de novembre del 2026

Documentació principal:

Llei 21/2023 del Tribunal Constitucional, Llei qualificada de la Justícia, Constitució del Principat d'Andorra, aute 2026-71-RE del 12 d'octubre del 2026, i informacions publicades per La Veu Lliure.