No és una sobirania de fireta
Article del Consell Editorial
Tothom reconeix que l’Acord d’Associació comporta una cessió de sobirania legislativa i judicial.
Tothom accepta que , en el cas que el resultat del referèndum fos SÍ, el tràmit parlamentari que hauria de seguir la ratificació de l’AA seria per la via de l’Art 65 de la Constitució.
Un article reservat als tractats internacionals que comporten una cessió de competències legislatives, executives o judicials a una organització internacional. Un article 65 que exigeix una majoria reforçada de dos terços dels Consellers Generals per a la seva aprovació.
Els defensors de l’AA no poden negar que l’AA implica una important cessió de competències constitucionals judicials i legislatives.
A manca d’arguments per negar la cessió de sobirania, molts defensors de l’AA opten per treure importància a la sobirania d’Andorra i menystenir-la.
Cada dia hem d’escoltar opinions als mitjans audiovisuals o hem de llegir a premsa o xarxes entrevistes, articles, twits... en el que es menysté la sobirania andorrana. Normalment es fa recurs a preguntes retòriques com : de quina sobirania parlem? Quina sobirania pot tenir un país de 468km2? Quina sobirania pot tenir un microestat entre dos grans països com España i França?
Les persones que consideren que la sobirania d’Andorra seria una sobirania de fireta queden ben retratats.
Des del 8 de setembre 1278 (Primer Pariatge) existeix jurídicament el Principat d’Andorra establint una sobirania compartida.
Des del 14 de març 1993 existeix una sobirania popular i s’origina el ple reconeixement internacional d’independència.
Son molts segles d’història, moltes vivències, molts exercicis clau de la sobirania com els que van viure els pares i els avis de molts andorrans als qui la sobirania andorrana els va salvar d’una mort segura al final de la guerra civil espanyola o durant la segona guerra mundial.
Davant de la robusta realitat històrica, davant del reconeixement obligat als sacrificis personals de tants andorrans sols hi ha dues explicacions per justificar als oradors que deixen anar que tenim una sobirania de fireta: o son tan poca cosa que sols els hi queda el menysteniment com argument o simplement son persones que no saben què fer amb una sobirania pròpia i no li donen importància.
Per dignitat històrica, per reconeixement a l’exercici d’alta democràcia que va ser la Constitució de 1993, creiem que en el debat sobre l’AA no es pot donar cabuda a la retòrica del menysteniment vers la sobirania andorrana.
Diguem-ho clar. Ni els Pariatges van ser una broma històrica, ni les actuacions dels Coprínceps durant segles van ser de fireta, ni la Constitució del 1993 és un divertiment ni la sobirania del poble andorrà és per ser menystinguda.
Defensors de l’AA, si no teniu arguments davant de la innegable cessió de sobirania que comporta l’AA, calleu.
No menystingueu la nostra sobirania.
I si no saben què fer quan es gaudeix de sobirania calleu.
Altres pobles acceptarien grans sacrificis per obtenir la sobirania que nosaltres gaudim.
Comentaris
La política sempre acaba…
La política sempre acaba discutint paraules mentre la gent està preocupada per arribar a final de mes...
Les fronteres no haurien d…
Les fronteres no haurien d’existir. Punt. No em sembla normal que una línia dibuixada en un mapa decideixi on pot viure una persona, on pot treballar o amb qui pot construir la seva vida. Hem convertit els passaports i els controls fronterers en una cosa tan normal que ja ni ens plantegem l’absurditat que representa.
Quin sentit té dir que una persona té menys dret a viure en un lloc simplement perquè ha nascut a l’altra banda d’una frontera? Cap. Tots som persones abans que ciutadans d’un Estat. I si algú vol venir a Andorra, treballar aquí, estudiar aquí, muntar una família aquí o simplement provar de començar una vida nova, no crec que necessitem inventar-nos mil barreres per impedir-li.
I sí, soc partidari que l’acord amb la UE vagi en aquesta direcció. Com més facilitem la lliure circulació, més trenquem aquesta idea absurda dels països com si fossin propietats privades. Andorra no és una bombolla tancada al mig dels Pirineus. La gent que arriba també construeix el país. Els treballadors immigrants, les famílies que venen de fora, els estudiants, els professionals… tota aquesta gent forma part de la realitat d’Andorra.
I que cadascú porti la seva cultura em sembla una cosa positiva, no una amenaça. Que arribin noves llengües, menjars, tradicions, música, maneres de pensar i formes de viure no empobreix una societat. L’enriqueix. La cultura no és un pastís que s’acaba perquè arriba més gent. No cal triar entre una cultura i una altra.
Per això em fa bastanta gràcia quan algú parla de “perdre sobirania” com si la sobirania d’un Estat fos més important que la llibertat de les persones. A mi m’importa molt més que una persona pugui travessar una frontera per buscar-se la vida que no pas que un govern pugui posar una barrera perquè aquesta persona no hi entri.
I si l’acord amb la UE serveix per obrir portes, facilitar la mobilitat i apropar Andorra a un espai on la gent pugui moure’s amb més llibertat, jo no veig cap tragèdia. Al contrari. Em sembla un pas cap a una societat menys obsessionada amb el “nosaltres” contra “ells”.
No vull un món amb més fronteres. Vull un món amb menys fronteres, menys passaports decidint el valor d’una persona i menys gent dient “aquest és el meu país i tu no hi pots entrar”.
Que la gent es mogui. Que visqui on vulgui. Que treballi on vulgui. Que conegui altres cultures i que les porti amb ella. Que les societats es barregin.
Yo lo que quiero es saber…
Yo lo que quiero es saber qué significa esto en la práctica, no solo en el discurso
Afegeix un comentari nou
Notícies relacionades
Títol potent, això segur 😂