Oda a la sol·licitud groga: quan la burocràcia andorrana s'arreglava amb un tros de cel·lo

Si tanquem els ulls i viatgem mentalment als despatxos andorrans de la dècada dels noranta, el paisatge que ens ve al cap és digne d'un museu de l'arqueologia ofimàtica. 

Avui, que presumim d'escriptoris minimalistes on només hi ha un portàtil ultrafí i potser una planta crassa que no requereix aigua, costa recordar la majestuositat d'aquells ecosistemes de treball.

L'ordinador com a monument

Per començar, l'ordinador no era una eina; era un monument. Aquells monitors de tub (els entranyables CRT de color beix que amb els anys es tornaven d'un groc nicotina) ocupaven, literalment, mig escriptori. 

L'altra meitat estava destinada a sobreviure a la transició tecnològica més apassionant de la nostra història recent: el pas de les mans tacades pel paper carbònic a la mecanització dels formularis.

I enmig d'aquest xoc de trens analògic i digital, hi reinava ella: l'antiga sol·licitud groga del Govern.

La "camisa" que ho aguantava tot

Aquella sol·licitud no era un foli qualsevol de vuitanta grams. Era el que anomenàvem una "camisa". Un full d'un groc inconfusible, amb un gramatge una mica més gruixut del normal, solemne, que s'havia de doblegar per acollir al seu interior tota la documentació adjunta d'un tràmit. Tenia presència. 

Quan entregaves una sol·licitud groga a l'Edifici Administratiu de l'Obac o a Prat de la Creu, senties que estaves fent un Acte d'Estat.

Però clar, omplir aquelles camises a màquina o a mà era una tasca feixuga, sobretot si veníem de l'època d'apretar fort el bolígraf sobre el paper de calc per fer-ne còpies. Així que, amb l'arribada dels primers processadors de text als nostres mastodòntics ordinadors, l'esperit emprenedor andorrà va decidir que era hora d'imprimir directament sobre la sol·licitud oficial.

Aquí començava el veritable repte.

Enginyeria d'estar per casa: el truc del cel·lo

Les impressores de l'època —aquelles màquines sorolloses de matriu de punts o les primeres d'injecció de tinta que trigaven minuts a escopir una pàgina— no estaven dissenyades per empassar-se un document amb aquell gruix especial i doblegat com era la sol·licitud groga. 

Si la posaves tal qual, els corrons patinaven, la màquina feia un soroll agònic (un crac-crac-crac que encara ens persegueix en malsons) i el foli acabava encallat o, pitjor encara, imprès en diagonal.

La solució no va arribar de Silicon Valley, sinó de la pura picaresca de despatx: el cel·lo.

Vam descobrir que, si posàvem una tira de cinta adhesiva ben llisa a la vora superior de la camisa, creàvem una superfície prou fina i adherent perquè la impressora l'agafés a la primera. 

Era un truc silenciós, un secret a veus que passava de despatx en despatx. Preparar la impressió implicava un ritual gairebé artesanal: quadrar els marges al WordPerfect, enganxar el cel·lo amb precisió de cirurgià a la vora d'aquell full groc, resar un Parenostre a la deessa de la tecnologia i prémer Imprimir.

Quan sortia perfecta, l'estalvi de temps i de feina era gloriós. Ens crèiem autèntics hackers del sistema administratiu.

Del foli groc al PDF

Avui mirem enrere i somriem amb una inevitable dosi de malenconia. Aquella burocràcia física, pesada i tàctil ha donat pas al portal de Tràmits, a la signatura digital i a l'enviament telemàtic. Ja no gastem cel·lo, ni ens taquem els dits amb tinta de calc, i el nostre monitor ja no amenaça de trencar la taula pel seu pes.

El procés s'ha esterilitzat. Hem guanyat eficiència, no hi ha dubte, però hem canviat l'estrès de la impressora encallada pel pànic modern de missatges com "El document adjunt supera els 5 MB permesos" o "Error de lectura del certificat digital". 

I, siguem sincers, un error 404 a la pantalla no té el mateix romanticisme que lluitar físicament contra una impressora rebel armat només amb un rotlle de cinta adhesiva.

La sol·licitud groga ha passat a la història, arxivada en els calaixos de la nostra memòria professional, com a testimoni d'una època on la modernització del país passava, literalment, per l'enginy de saber posar un trosset de cel·lo en el lloc adequat.