Paper, bolígraf... i futur?

La decisió del Ministeri d'Educació de retirar temporalment els iPads després de l'incident de Santa Coloma és una mostra de responsabilitat, les coses com són. 

Quan no existeixen garanties suficients de seguretat, la prioritat ha de ser protegir els alumnes. En aquest sentit, si cal tornar al paper i al bolígraf mentre es resol el problema, benvingut sigui. La prudència mai no hauria de ser vista com un pas enrere.

Ara bé, una incidència tècnica no pot convertir-se en una esmena a la totalitat de la digitalització educativa. El paper i el bolígraf continuen sent eines indispensables, no se’m malentengui. 

Però també ho són els ordinadors, les tauletes i, ben aviat, la intel·ligència artificial, no podem fer com si no existís, no ens podem aïllar del món. El futur no serà analògic ni completament digital, si sabem educar des d'un primer moment, serà una combinació intel·ligent de totes dues coses.

Andorra té una característica que condiciona el seu futur econòmic. No disposem d'una gran indústria, ni de recursos naturals que garanteixin la prosperitat de les dècades vinents. 

El nostre gran actiu és el capital humà. La riquesa del país dependrà de la capacitat dels joves per crear valor, innovar i competir en una economia cada vegada més basada en el coneixement…

L'educació ha de ser la nostra gran política d'Estat. És a dir, invertir en bons docents, en idiomes, en matemàtiques, en ciències, en educació financera i en competències digitals no és una despesa, sinó la millor inversió que Andorra pot fer.

Però aquesta inversió també ha d'anar acompanyada d'una reforma dels continguts que s'ensenyen. L'escola ha de preparar els joves per al món real, dotant-los d'eines útils i no de coneixements que difícilment tindran aplicació en la seva vida personal i professional. 

Sense renunciar a les humanitats ni a la cultura general, el sistema educatiu ha de prioritzar aquells coneixements i  competències que aportin un valor real als estudiants i que els permetin afrontar amb garanties els reptes d'una economia cada vegada més competitiva i basada en el coneixement.

Hi ha països que han construït el seu èxit sobre aquesta idea. Corea del Sud va apostar decididament per una educació exigent i una cultura de l'esforç, convertint el coneixement en el motor del seu desenvolupament. Però també hem d'aprendre dels seus errors. 

L'excés de pressió acadèmica ha tingut un cost molt elevat sobre la salut mental dels estudiants, s’ha de tenir molt present que l'excel·lència no pot significar sacrificar el benestar emocional.

Andorra ha de trobar el seu propi model. Un sistema que exigeixi més als alumnes, que recuperi la cultura del mèrit i de l'esforç sobre matèries valuoses, però que també protegeixi la salut mental i fomenti un desenvolupament equilibrat. No necessitem estudiants exhausts, necessitem joves preparats, resilients i amb ganes d'aprendre al llarg de tota la vida.

Per això, el debat no hauria de ser "paper o tecnologia". La pregunta correcta és com utilitzem cada eina en el moment adequat. 

Si avui toca tornar al paper i al bolígraf perquè els dispositius no ofereixen prou garanties, és una decisió encertada. Però l'objectiu ha de ser tornar a incorporar la tecnologia quan sigui segura, perquè seria un error educar als fills d'esquena al món que els espera.

Penso que la lliçó d'aquest episodi és clara: la tecnologia necessita controls, però el coneixement necessita inversió. En un país sense una gran base industrial, la millor política econòmica continua sent apostar per l'educació. 

Les fàbriques del segle XXI no són només edificis plens de màquines, són escoles capaces de formar les persones que crearan les empreses, les idees i la prosperitat del demà.