El problema de l'habitatge

El problema de l'habitatge a Andorra té solució l l’expliquem. Des de l'any 2021 l'accés a l'habitatge a un preu assequible s'ha complicat d'una forma molt important. 

Són diversos els factors que han provocat que la demanda sigui molt més elevada que l'oferta. En primer lloc, la intervenció del mercat del lloguer ha provocat una manca de confiança en el sector. 

Els privats no volen invertir en un mercat intervingut que, per tant, genera una gran inseguretat jurídica. A més, els propietaris, tot i no ser els causants d'aquesta tensió, han vist com se'ls ha culpabilitzat de la situació, tot observant com els veritables causants se'n renten les mans. 

És cert que el govern d'Andorra ha posat en marxa un pla ambiciós per crear un habitatge públic. Però s'ha fet evident la precipitació en el seu desplegament, conjuntament amb una manca de planificació i l'absència d'estudis previs sobre quina és la necessitat real. 

La manca de diàleg amb els propietaris respecte al desplegament d'aquest parc i el seu abast real tampoc ha ajudat. Si parlem del cost d'aquest parc, incloent el preu de compra de les unitats, les reformes necessàries i el preu de lloguer, podem afirmar que la gestió no ha estat acurada, i es fa evident que estem parlant de diners públics. 

L'habitatge públic és necessari, però no a qualsevol preu, i menys encara sense una planificació prèvia i els estudis pertinents. Malgrat tot, s'ha de reconèixer que s'ha fet un esforç. 

Una de les coses que sorprèn respecte a aquest assumpte és que no s'han explorat opcions com l'habitatge de protecció oficial, models de propietat col·lectiva, o una major incisió en la col·laboració publicoprivada, que permetrien que les persones fossin propietàries d'un habitatge a un preu raonable o poguessin optar a lloguers a un preu assequible. 

És evident que un dels protagonistes, i causants d'una part d'aquesta crisi, són els Comuns: en primer lloc per reduir l'edificabilitat, i en segon lloc per impostos com l'inquilinat, que grava la base bruta, cosa que és una absoluta anormalitat que no es produeix ni a Espanya. 

Les polítiques d'habitatge no poden dependre només del Govern; han de coordinar-se amb els Comuns i el sector privat, ja sigui mitjançant incentius o l'eliminació de taxes com l'inquilinat, o les cessions obligatòries en cas de construcció destinada al lloguer. Però es fa evident que cap govern, ni tan sols l'andorrà, té superpoders per abastir habitatge per a tothom a un preu per sota del mercat; de fet, la demanda seria infinita: ningú vol pagar 10 si pot pagar 3. 

Els efectes de la regulació de l'habitatge, a Andorra o a Nova York, tenen sempre i sense excepció l'efecte contrari al desitjat, tal com afirma el catedràtic de Dret Civil i doctor Sergio Nasarre Aznar, que imparteix la Càtedra d'Habitatge a la Universitat Rovira i Virgili. I, de fet, a Andorra ha passat això. I Andorra no ha estat un excepció. 

Crear habitatge públic sense cap planificació és crear una societat subsidiada a expenses d'una societat lliure. Persistir en amenaces, més tributs i sancions contra els qui han dotat d'habitatge el país és un greu error. L'habitatge és un dret; la propietat, també. L'equació és simple: com més intervenció, menys oferta, més demanda i preus molt més alts, i qui en surt perjudicat sempre és el mateix: el més feble. 

Històricament, a Andorra sempre hem actuat de la mateixa manera: apagant focs. Des de Claror estem treballant en un projecte de país en tots els àmbits i amb tots els actors, civils, socials i polítics. 

L'habitatge és un sector clau, estretament lligat amb la demografia i tots els sectors econòmics; cal una visió més àmplia, acurada i precisa. Però aquest és només un sector vertebral de la nostra economia; n'hi ha molts més. 

Cal que els joves puguin viure a Andorra i obtenir un habitatge on es puguin projectar, i cobrir les necessitats actuals i futures inclosa una projecció familiar; i això no és incompatible amb el fet que comprar un apartament de 30 metres quadrats a 270.000 euros (per molt que es faci amb l'aval del govern) o llogar un apartament de 3 habitacions a 1.500 com a mínim. La solució passa per explorar totes les alternatives en el mercat de la compra i el lloguer, sempre en el marc d'un projecte de país a 30 anys vista. Se'n diu ordre i planificació; a Claror ho tenim molt clar. 

Però dir que es disposa de un model de país es insuficient, per aquest motiu desde Claror l’esta elaborant per tal de que es pugui compartir amb tota la ciutadania. Per tant, el problema de l'habitatge no té una solució definitiva ni màgica, però si es planifica amb tots els actors, de forma cohesionada i endreçada, ens hi acostarem.