«Franco! Franco! Franco!», crida l’esquerra mentre cuina una nova Llei Fonamental del Règim contra la propietat privada

No ho vam veure venir. Sincerament, ningú no esperava que l’esquerra espanyola sortís de la seva letargia ursina induïda per manifestar-se a favor d’una llei franquista com la LAU de 1964 i carregar contra la norma liberalitzadora que el mateix PSOE va promulgar el 1994.

Tant els ha fet cavalcar contradiccions esquizofrèniques. L’únic que importava era fabricar un relat a mida sobre el problema de l’habitatge que perjudiqués el seu adversari polític. 

Es tracta d’un relat confeccionat a partir de l’emoció que suscita en qualsevol persona de bé la situació d’una anciana de vuitanta-set anys. Es tracta de la clàssica fal·làcia ad misericordiam combinada amb un salt de categorització: fer creure que tots els desnonaments són tan «injustos» (sic) com el de la Mari Carmen. 

La trampa d’aquest cas és que la faula argumental parteix d’una premissa falsa, perquè el desnonament va ser impecablement legal i just. 

I, ja que parlem d’utilitzacions de tragèdies personals, també resulta sospitós que aquest mateix relat no s’hagi construït al voltant d’un altre cas molt més greu, com és el de l’Olga, una dona de 52 anys que es va suïcidar el passat 7 de setembre després de ser desnonada del seu pis a l’Hospitalet de Llobregat…, on governa el PSC-PSOE. Casualitat o causalitat?

Segons escataina l’opinió sincronitzada de l’aparell governamental, el nostre NODO, el problema de l’habitatge a Espanya no rau en la manca de construcció de cases noves, sinó en el fet de no «repartir justament» les cases ja construïdes. 

La brillantor maièutica de l’esquerranalla pàtria es pot resumir en aquesta enginyosa pregunta: «Per què construir més habitatges per a qui no en té si els malvats especuladors en tenen més d’un? Val més que ens repartim les cases que ja hi ha». És clar! Com és que no se’ns havia acudit abans?

Però el més perillós d’aquest relat infantil (amb acampada cantaire entre setmana inclosa) no és l’evident cortina de fum per tapar la invasió de Ceuta, el frau electoral o la persecució de jutges d’instrucció. No. 

El que més busquen els caps pensants de l’esquerra (haver-n’hi, n’hi ha, sobretot per al mal) és una cosa encara més perniciosa per a un Estat de dret: fabricar un ambient social adequat per forçar un canvi legislatiu a la carta. Ho acaba de reconèixer expressament la portaveu del PSOE, una tal Mínguez, mitjançant una frase que hauria signat Manuel Fraga el 1976: «El carrer ens està esperant». Una mica fatxa sí que sona.

Després de vuit anys ininterromputs al Govern, el PSOE i els seus socis demostren una nul·la autocrítica sobre el fracàs estrepitós de les seves polítiques d’habitatge. En lloc d’assumir responsabilitats per la crisi immobiliària que ells mateixos han agreujat, prefereixen manipular l’opinió pública al més pur estil gramscià. 

L’objectiu és crear la falsa demanda ciutadana per reformar la llei a favor, és clar, de les Mari Carmens incomplidores de contractes i lleis, i en contra de tots els propietaris, siguin perillosos voltors carronyaires o esforçats coloms amb un missatge vital clar: treball dur i estalvi, que diria el professor Bastos.

Crear la falsa demanda social i després legislar és el típic mecanisme estatista de promulgació de lleis amb finalitats bastardes. Ja va passar fa més d’una dècada. Situïn-se. 

Novembre de 2012. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària i el repunt d’execucions hipotecàries, una dona, l’Amaia, es va suïcidar saltant des del balcó de casa seva a Barakaldo, just en el moment en què havia de ser desnonada. 

Quan el jutge de guàrdia va acudir al lloc per fer l’aixecament del cadàver, es va aturar davant dels mitjans de comunicació i, amb llàgrimes als ulls, va «exigir» canviar les lleis bancàries. L’espurna va encendre el foc. 

L’esquerra el va atiar aleshores als carrers, i la pressió de la suposada demanda social va fer que els socialistes de tots els partits, encapçalats pel mateix Govern de Mariano Rajoy, acabessin aprovant la Llei 1/2013 sobre protecció de deutors hipotecaris.

Les conseqüències d’aquella cessió normativa van ser demolidores per a la llibertat en general, per al lliure comerç en particular i per al principi de seguretat jurídica molt en particular.

I ara, el 2026, ens ve al damunt aquest nou «procés constituent» d’una Llei Fonamental d’aquest Règim, aquesta vegada en contra del dret a la propietat privada. 

L’anomenat «Decret Maricarmen» pretén collar encara més el cargol de la lliberticida Llei d’habitatge de 2023. Durant aquests tres anys, aquesta llei ha estat infame per al dret de propietat i, a més, té el dubtós mèrit d’haver tingut l’efecte contrari al desitjat: estrangular l’oferta i reduir les «solucions habitacionals», que dirien els immogenis col·lectivistes. 

La Llei d’habitatge va establir l’expropiació de facto de l’ús d’un habitatge a favor de l’ocupant, en despenalitzar i institucionalitzar tant l’anomenada «llogaterocupació» (el llogater que no paga) com l’ocupació de la puntada de peu a la porta.

Doncs bé, malgrat que aquella llei deixava poc marge per continuar trepitjant el dret de propietat, ara arriba aquest «Decret Maricarmen», que ho aconsegueix. 

El més destacat d’aquesta norma, feta a la carta d’aquesta suposada demanda social, és que expropia de facto el dret d’ús de l’habitatge a favor del llogater complidor (el que paga la renda i vol que no se li n’actualitzi mai l’import), una cosa que també és molt franquista. La impossibilitat d’actualitzar la renda o la pròrroga forçosa del lloguer per voluntat unilateral de l’arrendatari ja figuraven a la LAU de 1964. Fatxa, molt fatxa tot plegat.

L’expropiació de l’ús de l’habitatge a favor d’arrendataris i «okupes» deixa encara menys marge per continuar destrossant la propietat privada en el futur. Ja només queda envestir contra la nua propietat, és a dir, contra la titularitat mateixa de l’immoble. Però ho faran. O, si més no, ho intentaran. 

Alguns ideòlegs de l’entorn governamental ja teoritzen obertament sobre legalitzar l’expropiació d’habitatges particulars sota la coartada de la «utilitat pública o interès social». Encara cap avantguardista normatiu de la Moncloa no ha explicat per què l’interès d’un particular ha de prevaler sobre el dret constitucional de tots els altres. Però això tant és. Com si la raó servís per guanyar eleccions! 

El que importa és que la finestra d’Overton (el que avui sembla impossible demà serà possible) s’acaba de tornar a moure. I això és el que és veritablement preocupant: que, si ningú no ho impedeix, els actuals lliberticides se surtin amb la seva una vegada més.