La fi del sanchisme

Avui hem conegut la declaració del president espanyol sobre que els nostres veïns seran cridats a les urnes el pròxim 29 de setembre.

Però l’anunci d’aquestes eleccions anticipades és l’admissió que aquest Govern mai hauria d’haver començat. El problema no és només que avui no pugui governar. És que ja l’any 2023 sabia que hauria de fer-ho amb una majoria parlamentària condicionada a la submissió de Puigdemont. 

Per ser investit va necessitar reunir els suports de partits incompatibles entre si. Van ser 179 vots, suficients per assolir la majoria absoluta, però també l’origen d’una legislatura construïda sobre una premissa molt senzilla i és que cada suport tindria un preu. I ara ha arribat la factura.

La primera factura té un nom propi: Bildu. El partit del terrorista Otegi va ser un dels suports que van fer possible la investidura del 2023. Des d’aleshores, la relació entre el PSOE i el partit etarra s’ha normalitzat fins a convertir-se en una peça més de l’aritmètica parlamentària. 

Per a una part important de la societat espanyola, aquella línia vermella que durant anys havia defensat el mateix Sánchez va deixar d’existir quan va necessitar els seus vots per continuar a la Moncloa.

La segona factura és l’amnistia. Sánchez va negar durant anys que una mesura d’aquestes característiques formés part del seu projecte polític i va acabar impulsant una llei d’amnistia per als responsables del procés com a part dels acords que van permetre la seva investidura. 

Una concessió política que va demostrar que la paraula del president espanyol no tenia cap mena de valor i que el govern estava venut a Junts.

La tercera factura és la degradació de la confiança en les institucions, que ha sigut un no parar en aquests 8 anys. Quan un Govern necessita convertir cada institució en una peça de la seva supervivència, la separació de poders deixa de ser un requisit democràtic i passa a estar al centre del debat polític. 

I aquí apareix un dels episodis més greus de la legislatura, la condemna de l’aleshores fiscal general de l’Estat pel TS. Després hi ha la corrupció. 

El cas Koldo, la investigació sobre Ábalos i la causa relacionada amb Santos Cerdán o la fontanera Leire i la seva relació amb les màfies de droga han situat dirigents socialistes sota la lupa judicial. 

A això s’hi han afegit altres investigacions com el cas Begoña o el del germà col·locat. No es tracta de convertir una investigació judicial en una condemna anticipada. 

Però tampoc s’ha de ser un geni per entendre que si el president està envoltat de casos de corrupció és inevitable que no sàpiga res, perquè una de dos o és un incompetent per no adonar-se’n o està ficat dintre dels casos.

I la factura no acaba aquí. També hi ha les conseqüències d’un seguit de pífies legislatives que el Govern ha hagut d’acabar corregint.

La llei del «només sí és sí» n’és l’exemple més evident. Diversos juristes ja havien advertit abans de la seva aprovació dels problemes que podia generar. Però el Govern va preferir tirar-la endavant per complir amb el seu programa ideològic. El resultat: Una pífia legislativa que va acabar pagant la societat i les víctimes de violacions.

I amb la immigració, el patró no ha estat gaire diferent. Una política migratòria incapaç de donar una resposta a la invasió, especialment a Canàries i Ceuta, mentre s’impulsaven mesures com la coneguda com a «ley de nietos», que els seus crítics han interpretat també com una manera d’ampliar el cens electoral potencial de l’esquerra.

Mentre el Govern ha permès una fuga de talents, amb molts joves formats obligats a buscar oportunitats fora, també ha impulsat una política migratòria per afavorir vots a l’esquerra, però que ha importat pobresa i ha agreujat els problemes de delinqüència i integració.

El resultat és una política migratòria de portes obertes, unes fronteres a la voluntat d’Àfrica i un Govern que sembla més preocupat per gestionar el relat que per frenar la submissió als governs de l’Àfrica del Nord.

I després hi ha Adamuz. Un accident amb desenes de morts que torna a posar sobre la taula una pregunta incòmoda: en quin estat es troben les infraestructures públiques i què ha fet el Govern per garantir-ne la seguretat? On han anat tots els diners públics destinats al manteniment de les vies? 

La resposta no pot limitar-se a esperar que siguin els jutjats o les comissions d’investigació els qui determinin què ha fallat… Però Adamuz no és un cas aïllat. 

La gestió de la DANA, on el govern va preferir intervenir RTVE abans que enviar l’UME a València, l’actuació davant l’erupció del volcà de la Palma i altres emergències han deixat a la vista la psicopatia del socialisme on massa sovint, quan arriba la tragèdia, les administracions es dediquen primer a repartir responsabilitats i a protegir-se políticament abans que a donar una resposta contundent als ciutadans. 

Quan hi ha morts, famílies que ho han perdut tot o ciutadans atrapats davant d’una emergència, la política partidista hauria de quedar fora de la porta…

I, finalment, l’habitatge, on durant vuit anys hem sentit parlar d’emergència de l’habitatge i de promeses per facilitar l’accés a un pis. 

Però la realitat és tossuda, ja que comprar o llogar un habitatge continua sent cada vegada més difícil per a bona part dels espanyols. I davant d’això, cal fer una pregunta tan senzilla com incòmoda: de què serveix un Ministeri d’Habitatge si després de vuit anys el problema continua agreujant-se?

Quan no tenia els vots, Sánchez ha governat a cop de decret; quan necessitava relat, ha trobat en casos com el de Maricarmen una nova oportunitat de comunicació política. Molt anunci, molta propaganda i molta batalla pel relat, però massa sovint poca capacitat per construir i resoldre els problemes que afecten els ciutadans. 

I ara, quan ni tan sols és capaç de mantenir els seus socis units per aprovar les seves pròpies mesures d’habitatge, queda al descobert la realitat d’aquesta legislatura on veiem un Govern corrupte que ha estat capaç de trobar vots per mantenir-se al poder, però no una majoria estable per governar.

Aquesta és la paradoxa amb què Sánchez arriba a les eleccions. El Govern que va néixer gràcies a una majoria absurda a base de pactes antinatura acaba convocant els espanyols a les urnes perquè aquella mateixa majoria ja no és capaç de sostenir-lo.

El 2023 Sánchez va aconseguir els vots necessaris per continuar a la Moncloa. Va decidir pagar el preu que li demanaven els seus socis, va decidir cedir els seus principis a Bildu, junts, el rei del Marroc... Va preferir mantenir-se al poder abans que reconèixer que aquella aberració parlamentària difícilment permetria una legislatura estable.

Ara arriba el moment de pagar la factura. I aquesta vegada no la cobraran Bildu, Junts ni cap altre soci. La factura arriba a les urnes.

Sánchez, tanca al sortir.