L’embut administratiu: Quan la burocràcia ofega l’eficiència i el lliure mercat

Com a professional del sector i des de la responsabilitat que comporta presidir l'Associació de Gestors, em permeto avui la llicència de compartir una reflexió pública sobre una qüestió que afecta directament el nostre dia a dia. 

Sovint, els debats sobre el funcionament de l'Administració queden reclosos als despatxos o en converses informals, però crec fermament que cal obrir la mirada quan les dinàmiques internes d'una institució comencen a tenir un impacte tangible en el lliure mercat, en el teixit econòmic i, en darrera instància, en els drets dels ciutadans i inversors als quals tots, des de l'esfera pública i la privada, ens devem. 

En qualsevol societat moderna i avançada, el paper de l'Administració Pública ha de ser el d'un ens facilitador. La seva raó de ser és garantir els drets dels administrats, vetllar pel compliment normatiu i, sobretot, ser l'engranatge que permeti que la vida econòmica i social avanci amb fluïdesa. 

No obstant això, de tant en tant observem certes inèrcies que ens obliguen a aturar-nos i qüestionar el model de gestió pública que s'està consolidant a la pràctica.

Recentment, ha sorgit una fonda preocupació al si del nostre col·lectiu professional arran de pràctiques administratives que consisteixen a limitar o establir quotes màximes de cites prèvies per a les empreses que tramitem expedients (com és el cas dels permisos de residència o altres tràmits vitals per a l'activitat econòmica). 

Més enllà del cas concret d'un departament específic, aquesta manera de procedir mereix una anàlisi rigorosa, ja que ens aboca a una pregunta fonamental: fins a quin punt l'Administració pot, o ha de, intervenir de manera coercitiva en les dinàmiques naturals de la lliure oferta i demanda?

El funcionament del lliure mercat es basa en una premissa senzilla i transparent: l'excel·lència, el rigor, la rapidesa i la confiança generen demanda. 

La justa recompensa a l'eficiència

Si un despatx professional decideix apostar pel creixement, inverteix en la formació contínua del seu equip, optimitza els seus processos interns per ser més àgil, contracta més personal i ofereix un servei impecable, el resultat lògic, lícit i desitjable és que atragui un nombre més alt de clients. Aquesta és la justa recompensa a l'eficiència i a la feina ben feta.

Què passa, però, quan l'Administració, potser incapaç d'absorbir el volum global i creixent de feina amb els recursos actuals, decideix aplicar un tall salomònic i assignar un nombre fix, rígid i limitat de tràmits per empresa? De manera silenciosa però contundent, s'està produint una intervenció directa i distorsionadora en el mercat.

En establir una quota lineal per despatx, s'està penalitzant precisament l'empresa més eficient i competitiva. S'està imposant un sostre de vidre artificial al seu creixement i a la seva capacitat de donar resposta als compromisos adquirits de manera legítima. 

A la pràctica, l'Administració acaba dictant quants clients pot atendre mensualment un professional, no basant-se en la capacitat real d'aquest o en la demanda del mercat, sinó exclusivament en les limitacions d'absorció del mateix sistema públic. 

Aquesta homogeneïtzació forçada —que pretén tractar totes les empreses per igual, independentment de la seva dimensió, estructura, recursos o volum de cartera— confon la igualtat amb l'equitat, i trenca de ple les regles del joc de la lliure competència.

Aquest tipus d'intervencionisme defensiu té efectes col·laterals molt severs. El primer, el més evident i el més injust, el pateix el client final. Aquest client —ja sigui un ciutadà local, un emprenedor o un inversor internacional— ha triat lliurement un professional de confiança perquè el representi. 

De sobte, veu com el seu expedient, correctament preparat, queda paralitzat sine die en una sala d'espera virtual. 

I no pas perquè el seu gestor no hagi fet la feina a temps o amb el rigor exigit, sinó, ras i curt, perquè s'ha esgotat el "tíquet" administratiu assignat al seu representant per a aquella setmana o aquell mes. 

Això genera no només frustració i estrès en el professional, sinó una greu incertesa jurídica en el client i, el que és pitjor a llarg termini, una pèrdua irreparable de competitivitat i prestigi per al nostre país com a plaça atractiva per a l'acollida d'inversió i talent.

En cap cas es tracta de buscar culpables individuals ni de fer demagògia sobre la funció pública. Som plenament conscients que els treballadors de l'Administració són professionals compromesos, que massa sovint es troben sobrecarregats per sistemes obsolets o falta de mans. Del que es tracta és d'obrir un debat serè i constructiu sobre com resolem estructuralment aquests colls d'ampolla.

Quan l'oferta d'un servei públic no pot donar resposta a la demanda real i creixent de la societat, la solució mai pot passar per ofegar artificialment la demanda. 

La solució no és apagar el telèfon o prohibir als ciutadans i als seus legítims representants que truquin a la porta de l'Administració.

La resposta hauria de passar per la flexibilitat, per una veritable i profunda digitalització dels processos que elimini tràmits redundants, per l'agilització de la burocràcia i, quan calgui, pel redimensionament temporal o estructural dels departaments estratègics. 

L'Administració ha de ser el reflex fidel del dinamisme del país que vol gestionar i projectar al món. Si el país avança, creix i atreu interès, l'Administració té el deure d'escalar i adaptar-se amb la mateixa velocitat.

Limitar el dret de petició i l'accés als serveis públics mitjançant quotes corporatives és, en el fons, una anomalia inacceptable en un sistema de lliure mercat. 

És un fre innecessari que ens empobreix a tots en termes econòmics i d'imatge. Cal que seiem, dialoguem de manera oberta i trobem fórmules on el sector públic i el privat no es mirin amb recel, sinó que col·laborin com a autèntics aliats estratègics. 

Només així garantirem un entorn just on l'eficiència es premii, i on l'Administració torni a exercir el seu veritable rol: ser el motor, i no pas el fre, del nostre progrés compartit.