EDITORIAL | La tardor de les protestes a Andorra

Andorra no ha estat tradicionalment un país de grans mobilitzacions. Per això, les concentracions d’aquesta tardor mereixen més que una lectura anecdòtica: plegades dibuixen una ciutadania que comença a expressar al carrer el seu desacord amb algunes de les decisions que marquen el rumb del país.

El 19 d’octubre, mentre se signava l’acord d’associació amb la Unió Europea, unes 200 persones es van concentrar davant del Consell General, malgrat la pluja, per reclamar que la ciutadania pogués pronunciar-se abans de la signatura. No es manifestaven contra Europa en abstracte, sinó contra l’absència d’una consulta prèvia sobre una decisió que condicionarà el futur d’Andorra durant anys.

Pocs dies després, prop de 300 persones es van mobilitzar a la Massana contra el projecte del mirador de l’Alt de la Capa. I el 5 de novembre, el Sindicat d’Habitatge portarà a la plaça de la Rotonda una nova reivindicació: la del dret a un habitatge digne, amb més mobilitzacions previstes abans d’acabar l’any.

Són causes diferents, però comparteixen una pregunta: qui decideix el model de país i qui n’assumeix les conseqüències? La política turística, el creixement urbanístic, la pressió sobre l’habitatge i la gestió de la immigració formen part d’un debat més ampli sobre la cohesió social i la identitat andorrana. 

No es tracta de responsabilitzar les persones que arriben al país, sinó d’exigir que les institucions gestionin els canvis amb planificació, transparència i capacitat per evitar que els costos recaiguin sempre sobre la ciutadania amb menys recursos.

Una protesta petita també pot assenyalar un conflicte gran

El contrast amb la mobilització pel dret a l’avortament resulta difícil d’ignorar. Aquella concentració va reunir unes 60 persones, la xifra més baixa de les citades en aquesta tardor de protestes. Tanmateix, el debat sobre l’avortament ha adquirit una forta dimensió institucional i ha tensat la relació amb el Copríncep episcopal.

L’assistència no determina, per si sola, la importància d’una reivindicació. Però sí que planteja una qüestió política legítima: el Govern escolta amb la mateixa atenció totes les expressions de descontentament? 

Qui va reclamar un referèndum abans de la signatura de l’acord pot tenir la percepció que la seva protesta ha rebut menys resposta que altres conflictes amb menys presència al carrer. Aquesta impressió, sigui o no compartida per l’Executiu, també alimenta la desconfiança.

El malestar no s’adreça únicament al Govern de Demòcrates per Andorra. El mirador de l'Alt de la Capa, la llei òmnibus o la UE també tenen l’impuls o el suport de forces afins, com PS, Liberals, Ciutadans Compromesos o Acció. 

La ciutadania no sempre distingeix entre administracions i sigles quan percep que les decisions responen a una mateixa idea de desenvolupament: més activitat, més visitants i més pressió sobre un territori limitat, mentre l’habitatge i els serveis es converteixen en preocupacions quotidianes.

El creixement no basta per tancar el debat

Xavier Espot pot reivindicar el creixement econòmic i unes finances públiques sòlides. Són resultats rellevants, però no n’hi ha prou per neutralitzar el desgast polític quan una part de la població sent que el progrés macroeconòmic no millora la seva vida diària o que el model avança sense prou deliberació pública.

Les mobilitzacions tampoc permeten anticipar el resultat de les pròximes eleccions. Però arriben després d’anys d’abstenció elevada i en un moment en què Demòcrates per Andorra estudia si concórrer amb la seva marca o dins d’una coalició més àmplia. 

Després de 16 anys de governs demòcrates, qualsevol canvi de fórmula tindrà una lectura inevitable: si la marca desapareix, també s’interpretarà com un reconeixement del desgast acumulat i de la responsabilitat d’Espot en la pèrdua de suport.

El repte del Govern no és comptar manifestants com si cada concentració fos una enquesta. És entendre què expressen: una demanda de participació, una preocupació pel territori i una pressió creixent per l’habitatge. 

Si les institucions responen amb distància, el descontentament es pot traslladar a les urnes. I el 2027, amb un escenari internacional que també condicionarà el debat públic, Andorra comprovarà si aquesta tardor ha estat una successió de protestes aïllades o l’inici d’un canvi polític més profund.