El vicepresident suís no va dir que Suïssa enveja l’acord d’associació

Evidentment, un conseller federal d’Exteriors suís com el senyor Ignazio Cassis no diria públicament que enveja un acord d’un país tercer. Això són titulars exagerats. El que realment va dir el representant suís durant la seva visita a Andorra la setmana passada va ser que Suïssa hauria volgut obtenir un sistema de quotes d’immigració similar al de Liechtenstein, però que Brussel·les no ho va acceptar.

Aquesta menció del sistema de quotes de Liechtenstein i del debat entre Suïssa i la UE sobre quotes ens porta al 1992. Els estats membres de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) —Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa— van negociar amb la Unió Europea l’acord sobre l’Espai Econòmic Europeu (EEE). S’entén que el mandatari suís recordés les quotes d’immigració que Liechtenstein va obtenir en aquest acord, perquè va ser un acord molt treballat per Suïssa. I és interessant recordar el text de l’Acord EEE, atès que el text de l’Acord d’Associació (AA) copia l’estructura i molts articles de l’Acord EEE.

L’Espai Econòmic Europeu (EEE) conté un Annex VIII amb les adaptacions de Liechtenstein sobre el dret d’establiment. El punt II d’aquell Annex VIII de 1992 es dedica a les quotes de Liechtenstein. I diu que la xifra de permisos de residència disponibles a Liechtenstein per a nacionals de la UE, Islàndia o Noruega amb activitat econòmica ha de ser tal que l’increment net anual en relació amb l’any anterior no sigui inferior a l’1,75% de les vigents a l’1 de gener de 1998. Per tant, les noves quotes que ha d’atorgar Liechtenstein s’han considerat un import fix.

Però les quotes que l’AA estableix per a Andorra s’han de calcular d’una altra manera. Entre el 1998 i l’actualitat, Brussel·les va establir la Directiva 2004/38/CE, per la qual es crea la figura del resident permanent. Segons aquesta directiva, un nacional de la UE —i la seva família— que resideix durant més de cinc anys en un altre estat membre de la UE té dret a la residència permanent.

Liechtenstein no va haver d’incorporar la Directiva 2004/38/CE per les adaptacions sectorials de l’EEE. Però quan Andorra es va asseure a negociar l’AA, Europa va posar —va imposar— sobre la taula la Directiva 2004/38/CE. És cert que l’Annex VIII de l’AA segueix l’esquema de l’Annex VIII de l’EEE per a Liechtenstein. Però l’obligació d’incorporar les residències permanents dins l’AA ha distorsionat totalment el càlcul de quotes per a Andorra.

Segons l’AA, Andorra estarà obligada a atorgar l’estatus de resident permanent a tot nacional de la UE que porti més de cinc anys de residència a Andorra. I l’AA no permet que les residències permanents es comptin com a autoritzacions de residència a l’hora de calcular les quotes. Per això, el que era una quota fixa per a Liechtenstein a l’EEE ha acabat sent un veritable Frankenstein a l’AA per a les quotes d’Andorra.

Efectivament, en el cas de les autoritzacions de residència de llarga durada amb activitat econòmica, l’AA estableix que la xifra de permisos de residència disponibles a Andorra per a nacionals de la UE amb activitat econòmica de llarga durada ha de ser tal que l’increment net anual en relació amb la mitjana dels cinc anys anteriors d’autoritzacions vigents no sigui inferior al 7%. Però, a l’hora de fer aquest càlcul, Andorra no podrà comptabilitzar com a residències disponibles les residències permanents.

I com que a Andorra tenim molts nacionals de la UE que porten més de cinc anys residint-hi, tindran dret a ser residents permanents. En el moment d’entrar en vigor l’AA, no comptaran com a autoritzacions vigents i es crearà un buit d’autoritzacions vigents que s’haurà de cobrir amb noves autoritzacions: més quota. Una quota que el primer any pot superar les 20.000 noves autoritzacions.

Les quotes de Liechtenstein segons l’EEE de 1992 —sense residències permanents— no tenen res a veure amb les quotes per a Andorra segons l’AA, que inclouen l’obligació d’atorgar residències permanents.

Parlant de l’Espai Econòmic Europeu i de Suïssa, hem de recordar que Suïssa, juntament amb Liechtenstein, Noruega, Islàndia i la UE, va signar l’acord EEE el 2 de maig de 1992. Però també és cert que el poble sobirà suís va rebutjar, en el referèndum del 6 de desembre de 1992, la ratificació de l’acord sobre l’Espai Econòmic Europeu. El poble va dir NO a l’EEE i Suïssa no en forma part, per molt que el Govern suís hagués signat el text el 2 de maig de 1992.

En aquest sentit, és important recordar les paraules del senyor Cassis. Per molt que el poble sobirà suís va dir que no a l’acord de l’Espai Econòmic Europeu amb la UE, Brussel·les ha seguit treballant amb Suïssa per vestir un espai de relacions. De fet, el 26 de maig de 2021, Suïssa va tornar a dir que no i va posar fi a les negociacions amb la UE d’un Acord Marc Institucional (IFA). I tampoc hi ha hagut cap daltabaix. La prova és que la UE ha seguit treballant amb Suïssa i que el paquet dels Bilaterals III es va signar entre Suïssa i la UE el 2 de març de 2026. Un nou acord entre la UE i Suïssa, basat en acords bilaterals, que serà objecte de referèndum al llarg del 2027.

Vist el llarg trajecte de negociacions i de referèndums —i de NO—, de ben segur que, si fem enveja a Suïssa, no serà pels nostres referèndums. Ells sí que en fan i no tenen por de la democràcia. Saben que la UE sempre estarà a punt per negociar; de fet, és el que els agrada més fer: negociar.