EDITORIAL | Que ens perdonin per haver-ho explicat abans
Article d'opinió de Joel Picón
El 17 d’abril, a les 19.58, vam publicar que l’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea seria mixt. Ens ho havien confirmat fonts comunitàries consultades per aquest diari. Hi va haver qui va dedicar més esforços a treure importància a la notícia que a explicar als lectors què implicava. El 15 de juliol, gairebé tres mesos després, va arribar la confirmació pública de Brussel·les. Aquell dia, els qui havien menystingut la informació van haver de donar als seus lectors la mateixa notícia que els nostres ja havien llegit a l’abril. La Veu Lliure
Val la pena recordar-ho perquè, des que va néixer La Veu Lliure, hem rebut insults i hem vist circular falsedats sobre aquest projecte. Sabem distingir entre el lector que ens discuteix una dada —i fa bé de discutir-la— i qui intenta desacreditar el diari per estalviar-se la incomoditat de respondre al que ha publicat. Aquest menyspreu ens ha arribat sobretot de determinats cercles polítics i d’algunes capçaleres que fa anys que miren el país des de molt a prop del Govern. Els lectors, les empreses, les entitats i les persones que ens obren portes a les institucions ens han dispensat una acollida ben diferent.
Aquesta setmana n’hem tingut dos exemples. Dimecres, a les 10.08, vam avançar que la vista oral de l’apel·lació de la causa principal de BPA començarà el 25 de gener del 2027. En un país on fa més d’una dècada que tots els diaris segueixen el cas, inclòs el que va fundar el grup Cierco, la data la van donar a conèixer els lectors de La Veu Lliure quan van començar a compartir la notícia. L’endemà vam poder tancar una altra història que havíem obert un mes abans. El 20 d’octubre havíem explicat que Carmen Thyssen trauria a subhasta un quadre d’Edward Hopper el 18 de novembre. Aquesta setmana, The Martha McKeen of Wellfleet s’ha venut a Nova York per 47,83 milions de dòlars. En tots dos casos, qualsevol lector pot tornar a la primera peça i comprovar què vam escriure i quan. La Veu Lliure
El 20 d’agost, ara fa exactament tres mesos, a les files de Demòcrates regnava una complaença gairebé unànime al voltant de Ladislau Baró. Fins i tot hi havia propietaris de mitjans que ja parlaven d’ell com si el partit l’hagués proclamat candidat. A La Veu Lliure ens fèiem una pregunta que pocs semblaven disposats a formular en veu alta: quin carisma electoral havia demostrat Baró i quins resultats de gestió avalaven la seva candidatura? Aquell dia vam explicar als lectors que, per succeir Xavier Espot, valia la pena mirar cap a Guillem Casal. Baró encara era una opció, i així ho vam escriure. El que vam anticipar, tres mesos abans que avui se’n parli obertament, és que la presidència del partit no li garantia el cap de llista i que Casal tenia opcions reals d’acabar encapçalant-lo. Alguns dels qui feien d’altaveu de Demòcrates s’ho van prendre com una ofensa. Potser és aquí on rau el malentès: quan publiquem una informació que ells no tenen, es pensen que els estem fent alguna cosa. Que ens perdonin per haver-la explicat a temps.
Arribar abans té mèrit quan al darrere hi ha feina. En el cas de l’acord europeu, això ha volgut dir obrir el text i fer preguntes que afecten la vida de la gent. A qui s’aplicaran les quotes d’immigració? En quines condicions podrà reagrupar la família un resident comunitari? Després d’anys de debat sobre el creixement de la població i el preu de l’habitatge, els lectors mereixien que algú baixés al detall. També hem explicat per què els interessos d’Espanya a Gibraltar podien influir en la posició de Madrid sobre l’acord andorrà i hem portat al debat les objeccions de l’eurodiputat alemany Alexander Sell. Andorra és un país petit. El seu periodisme pot tenir tanta ambició com el de qualsevol capital europea. La Veu Lliure
Ho hem comprovat parlant amb fonts de Brussel·les i del Vaticà. Algunes ens han explicat que era la primera vegada que parlaven amb un mitjà andorrà. Coneixien el país, li tenien estima i estaven disposades a dedicar temps a explicar-nos qüestions complexes. Quantes converses s’ha perdut el periodisme andorrà per haver donat per fet que ningú no agafaria el telèfon? Nosaltres hem trobat interlocutors allà on, des d’Andorra, semblava que només hi podia arribar la versió oficial.
També hem anat a buscar els lectors allà on són. Fa gràcia sentir algun director de diari assegurar que el debat sobre l’acord d’associació és a Twitter. És clar que hi és. Però que obri Instagram el dia que publiquem una notícia sobre les quotes o el reagrupament. Que llegeixi les preguntes que hi deixen els residents, els comentaris que es discuteixen entre ells, les objeccions que ens fan arribar. Que faci el mateix a Facebook o a TikTok. Una conversa no deixa de formar part del debat públic perquè el director d’un diari no hi participi. Per a molts lectors, la primera pàgina del diari és la notícia que troben al mòbil i decideixen compartir. Entendre-ho ens ha convertit en el diari andorrà més seguit a Instagram.
Ha canviat l’hegemonia informativa del país? Ha canviat, com a mínim, qui té la capacitat de decidir què es discuteix a Andorra. Fa uns anys, una qüestió que incomodava el Govern podia quedar arraconada si unes quantes redaccions coincidien a donar-li poca importància. Avui podem publicar-la, posar-la directament en mans dels lectors i deixar que siguin ells qui decideixin si mereix atenció. Entenem que aquesta pèrdua d’influència molesti. El que costa més d’entendre és que alguns encara es pensin que la recuperaran parlant malament de nosaltres.
Quan ens equivoquem, els lectors tindran tot el dret d’exigir-nos una rectificació. Quan l’encertem, també tenim dret a recordar-ho. I aquests mesos les estem clavant. Qui trobi el titular massa agosarat pot començar pel 17 d’abril. La notícia encara hi és.
Añadir nuevo comentario
Noticias relacionadas