És més fàcil plorar que vendre mocadors

L’altre dia, parlant amb un amic sobre la feina, les relacions i les petites misèries del dia a dia, em va deixar anar una frase que no he pogut treure'm del cap: “A la vida només hi ha dues opcions: plorar o vendre mocadors”.

Si som sincers, tots estarem d’acord en el fet que queixar-se és més fàcil que agafar el toro per les banyes. És més còmode ser un gandul que afrontar la vida amb disciplina, assenyalar el món sencer com a culpable abans que revisar les pròpies responsabilitats.

I avui, amb la convocatòria de la vaga general de l'11 de novembre, aquesta mateixa lògica arriba a una nova expressió, ja que es veu que no n'hi ha prou amb protestar, també sembla que cal assenyalar qui ha decidit continuar treballant. 

Especialment, els autònoms que, lluny de tenir el privilegi de desconnectar una jornada sencera per sortir a fer "botellon", han d'obrir la persiana, assumir despeses i guanyar-se cada dia el pa. 

És difícil entendre quina mena de justícia social es defensa quan s'acaba pressionant precisament aquells que mantenen l'activitat econòmica. 

Aquesta superioritat moral que pretén repartir carnets de compromís social, amb el suport d'una esquerra radical que confon la mobilització partidista amb la transformació, és una de les grans enemigues del progrés. 

Tinguem clar que un país no avança castigant qui treballa, emprèn i assumeix riscos, sinó creant les condicions perquè cada vegada més persones puguin fer-ho. No es pot escopir sobre la mà que dona de menjar al país i, alhora, exigir que aquesta mateixa mà resolgui tots els problemes…

No som responsables de tot allò que ens passa, però sí que tenim una responsabilitat sobre què decidim fer-ne. La diferència entre les dues actituds és abismal. Una ens condemna a viure pendents de les circumstàncies i l'altra ens permet començar a transformar-les.

Només cal mirar cap a la Puerta del Sol per trobar una expressió contemporània d'aquest debat. Durant setmanes, centenars de perroflautes han convertit el centre de les grans ciutats en l'escenari d'un show per reclamar solucions al problema de l'habitatge. 

Una protesta estèril, instrumentalitzada per consignes ideològiques que sovint tenen molt més interès a alimentar el conflicte que a resoldre el problema que diuen combatre. 

Al final, amb aquests tipus de manifestacions es demostra com importa més mantenir viva la indignació per mantenir el relat que trobar solucions reals per a aquells que no poden accedir a un habitatge.

Siguem clars, una pancarta no construeix habitatges, una consigna no redueix els preus i una acampada que rebenta el comerç local no augmenta l'oferta immobiliària. 

Es pot passar setmanes assenyalant culpables, exigint solucions i reclamant que algú altre resolgui el problema, però la realitat continua sent allà un cop desmuntat el circ.

En una societat lliure com la nostra, l'ambició no hauria de ser que tothom esperés que algú li resolgués la vida, sinó que cadascú disposés de les oportunitats i la llibertat necessàries per construir-la. 

Amb el que dic no vull negar les dificultats ni de culpabilitzar qui les pateix. Es tracta de no convertir-les en una identitat, de no fer de la resignació una forma de vida i de no confondre la comprensió amb la complaença.

Al capdavall, la vida no sempre ens permet escollir què ens passa, però gairebé sempre ens obliga a decidir què en fem. Podem passar-nos els dies assenyalant culpables, lamentant-nos de les circumstàncies i exigint que siguin els altres qui resolguin els nostres problemes. O podem assumir que el progrés exigeix responsabilitat, esforç i voluntat de construir.

Com em va dir aquell amic en una conversa qualsevol, a la vida només hi ha dues opcions: plorar o vendre mocadors. I si avui alguns han decidit sortir al carrer a plorar, que no esperin que els qui hem decidit treballar deixem de vendre mocadors.